Redescobrim les paraules que pronunciem

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan era petita ja sentia certa fascinació per les paraules: descobrir-ne curiositats, d’on venien, quina relació tenien amb altres paraules, m’agradava com sonaven i podia arribar a estar uns quants minuts repetint la paraula, gaudint dels sons... Però després d’estar tanta estona pensant-hi arribava un moment que aquella paraula se’m feia estranya i em costava associar-la a l’objecte corresponent: ves a saber com, havia perdut el significat. Arribada a aquest punt necessitava descansar una estona i redescobrir la paraula una altra vegada.

Ja de més gran (i abandonada l’obsessió repetitiva) vaig descobrir que la pèrdua de significat no em passa només a mi, lingüistes i psicòlegs han investigat aquest fenomen i tothom n’ha estat víctima alguna vegada. La proposta d’avui consisteix a recuperar dos materials publicats al Bloc MD, de la revista Missa Dominical perquè ajudin a redescobrir dues paraules que moltes vegades repetim en els àmbits cristians.

Redescobrim: conversió (metanoia)

«Conversió» és una paraula ben significativa del temps de Quaresma. És una paraula llatina que vol dir «girar-se». Girar-se cap a Déu, girar-se cap a la manera de viure que ens ha ensenyat Jesús... Però si mirem l’evangeli, que està escrit en grec, la paraula que hi trobem té encara un sentit més interessant. La paraula és «metanoia», i vol dir «canviar de manera de pensar»: «noia» és manera de pensar, i «meta» és un prefix que indica un capgirament. O sigui que el que se’ns proposa és canviar la nostra manera de veure les coses, i passar a veure-les tal com Jesús les veu. Veure-ho tot segons els criteris de Jesús. I, naturalment, actuar en conseqüència.

Redescobrim: comunió / Comunicació

Les nostres celebracions litúrgiques apunten a la comunió: comunió entre els membres del mateix cos, l’Església; i comunió amb Déu en l’Esperit Sant per Jesucrist.

Però potser massa sovint la comunió no ha estat ni és gaire més que una paraula, una paraula fàcil de la qual a vegades s’abusa sense rubor. Vella il·lusió cristiana si algú creu que n’hi ha prou de dir-la perquè existeixi. Això és privilegi només de Déu: «sigui... i va existir» (Gènesi 1); per a nosaltres, els humans, això funciona d’una altra manera. Si volem que la comunió esdevingui realitat, ens cal passar pel camí humil i realista de l’aprenentatge de la comunicació.

Déu, des del moment en què s’ha volgut comunicar als homes ho ha fet a través de paraules i de «signes».  I «aquests darrers dies» (Hebreus 1,2) la Paraula divina s’ha encarnat, s’ha fet paraula humana. Des que Jesús de Nazaret ha parlat amb paraules i «signes», la comunió amb Déu passa necessàriament per les vies d’una bona comunicació.

«Comunicació» i «comunió» tenen el mateix origen: ambdues paraules provenen d’un mateix mot llatí: communicare, que significa «compartir amb, tenir relació, tracte, amb...». Però de la paraula comunió, que pertany al vocabulari cristià (entre els grecs, la koinonia), un diccionari en diu: «expressa primerament una unió estable de persones, una comunitat que “comunica”, és a dir, que privilegia la posta en comú, el compartir i la comunicació».

Aprenguem a comunicar bé i l’Esperit, que és comunió amb el Pare i el Fill, farà la resta.