Parròquia: comunitat cristiana viva

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

Article publicat al número 11 de la revista Galilea.153.

En cercar en el diccionari la definició de parròquia, m’agradaria que hi posés: «Lloc on es reuneix una comunitat cristiana viva a l’entorn d’un prevere, delegat del bisbe per guardar-la en nom seu». Si analitzéssim des d’aquesta perspectiva les nostres comunitats cristianes, moltes no superarien aquest examen, ja que les nostres parròquies són, en moltes ocasions, edificis on un sacerdot celebra l’Eucaristia amb la presència de fidels que hi assisteixen com a estranys i muts espectadors. Però seguim anomenant-les «parròquies» perquè en altre temps compliren els requisits necessaris per ser-ho, tot i que en l’actualitat ja no donen la talla .

En els inicis, els cristians es reunien a l’entorn del bisbe en una mateixa i única comunitat. Tanmateix, en augmentar el nombre d’integrants s’anaren disgregant grups de fidels, naixent noves comunitats ateses per preveres en nom del bisbe.

Les dimensions fonamentals de la parròquia

¿Quines característiques hauria de tenir un conjunt de fidels per considerar-lo independent, autònom, i constituir-se en parròquia? Sense cap dubte hauria de comptar amb tres dimensions fonamentals: catequesi/evangelització, caritat i litúrgia.

Respecte a aquesta última, que és la que ens concerneix, en la celebració haurien de florir els diferents carismes, presents en l’Església dels orígens ençà: acòlits, lectors, salmistes, cantors, músics, monitors, responsables de l’acollida, etc. I així ser una comunitat en què cadascú fes tot i només allò que li correspon, quedant desterrats els sacerdots que acaparen tots els ministeris actuant com «home orquestra». Això repercutiria en un culte més ben celebrat, més viu, més atractiu, més evangelitzador.

Posar això en pràctica significaria que no en tots els llocs on hi hagi cristians s’ha de celebrar l’Eucaristia, sinó que, si no es compleixen els requisits pertinents, s’haurien d’unir a un altre grup de cristians.

L’única comunitat reunida

Recordem com, en les prescripcions per menjar l’anyell pasqual se senyala que «Si una família és massa petita per menjar-se’l, que s’ajunti amb els veïns més pròxims» (Èxode 12,4). Per això, així com en l’antiguitat s’anaren disgregant les comunitats al convertir-se en autònomes, ara en haver deixat de ser autònomes s’haurien d’anar unificant en una única comunitat que complís amb els requisits esmentats.

Posar això en pràctica significaria que els diumenges no hi hagi missa en tots els pobles, en tots els barris, a «la porta de casa» de cadascú. I que, per altra part, disminueixi la pluralitat d’horaris de misses en una mateixa parròquia, la finalitat de la qual cosa és facilitar l’acompliment del precepte dominical, però desfigura l’autèntic sentit de l’única comunitat reunida.

En definitiva, disminuiria el nombre de parròquies «mediocres», que simplement subsisteixen, per guanyar en parròquies «autèntiques», fruit de la unió de forces disperses.

José Antonio Goñi, prevere de Pamplona, doctor en Sagrada Litúrgia i membre de l’Equip Responsable de la revista Galilea.153.