Vés al contingut
normalitat?
normalitat?

Aquests dies tot és diferent. Molta gent fa esforços per viure el confinament de manera que no ens limitem a passar els dies sinó que aquests dies i setmanes els puguem aprofitar al màxim possible per a viure “bé”. Una de les coses que està quedant clara és la necessitat de comunicar-se: les trucades telefòniques i l’ús dels mitjans que ofereix Internet ajuden la gent a comunicar-se, a interessar-se per la salut dels altres, a combatre la soledat... La comunicació és important en la vida humana (no dic “informació”, que és un altre tema).

Això ho dic pensant en gent que ha pogut dur a terme el lema “Jo em quedo a casa”. Altra cosa hauríem de dir si pensem en la gent que no té casa on quedar-se o que tenien un sostre rellogat de sota del qual els han expulsat per por al contagi o perquè els nens de la família, estant tot el dia a la casa, molesten. Per aquestes famílies també aquests dies són diferents, molt diferents.

També la vida dels capellans ha canviat. Segurament hi ha experiències diverses: tenint tancat, potser hi ha parròquies on queda obert, per exemple, el servei de distribució d’aliments, a càrrec d’un voluntariat incansable. Però en tots els casos, no hi ha gent amb qui reunir-se, celebrar, compartir... de manera presencial. I d’una manera o altra intentem acompanyar malgrat el confinament, aprofitant els mitjans a l’abast. Sabem que la gent que acompanyem en la pastoral ordinària també necessita ser acompanyada aquests dies i setmanes de confinament. Especialment la gent gran que viu sola, però tothom. Hi ha força persones que necessiten “escoltar” la veu del mossèn per telèfon, o mantenir-hi converses a través dels mitjans tecnològics, si els tenen a mà. I hi ha un desig general de sentir-nos els uns als altres. Segurament és experiència comuna de molts de nosaltres haver rebut missatges que diuen: “gràcies per haver pensat en mi!”.

De tot el que estem vivint aquestes setmanes n’haurem d’extreure lliçons. En tots els àmbits de la vida: personal, familiar, veïnal, social, acadèmic, laboral, polític, econòmic, mediàtic... També eclesial. I, concretament, pastoral. Jo ja m’estic adonant de la contradicció que hi ha entre l’experiència d’acompanyament d’aquests dies i l’acompanyament que feia fins ara en la vida normal (“normal”?). Et sents interpel·lat quan algú et diu: “hauries de trucar a tal”, i tu no poses cara a aquest nom. I que comencis a pensar en cares que veus a missa i t’adones que no saps ni el nom ni res d’aquella persona.

Caldrà reflexionar-hi. Caldrà contrastar-ho entre nosaltres. Caldrà portar-ho a la pregària. Tanmateix la intuïció és que els capellans hem de dedicar moltes més hores –no només ara– a l’acompanyament i seguiment de les persones i menys a qüestions estructurals, que també són molt importants però que no necessàriament han d’estar a les nostres mans.

Potser el retorn a la “normalitat” ha de ser un viatge a la novetat. Potser aquests dies estem fent un tast del que hauria de ser “normal”.

Josep Maria Romaguera

Territori
Institucions

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.