De l'Eucaristia sacramental a l'Eucaristia existencial

Una cosa més gran que el temple

L’evangeli de Mateu 12,1-8 presenta les critiques que els fariseus van fer a Jesús perquè els seus deixebles, el dissabte, tenien gana i van començar a arrencar les espigues i es van menjar els grans. Això no ho podia fer un bon jueu. Els deixebles no estaven complint la llei de guardar aquest dia que era el que garantia la seva fidelitat a Déu. Jesús els respon amb l’exemple del que van fer David i els seus companys quan estaven morts de gana: "Va entrar al temple de Déu i va menjar els pans d’ofrena, que no tenien permès de menjar ni ell ni els qui l’acompanyaven, sinó únicament els sacerdots". Així, Jesús els explica la novetat del regne: "Aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple", és a dir, Jesús supera tota Llei, tot compliment, tota norma.

Aquestes lectures sobre el dissabte avui ens interpel·len i conviden a posar-les en pràctica. La vida cristiana no és una vida de compliment. És una vida de llibertat. I no per un relativisme absurd sinó perquè Jesús posa l’ésser humà en el centre de tota religió i tota la resta al seu servei. La vida cristiana és misericòrdia, compassió, fraternitat/sororitat, disponibilitat, servei, entrega, donació de si, lliurament de tot i, per descomptat, de si mateix.

La situació de quarantena que hem viscut ens va treure la possibilitat de participar de l’Eucaristia "sacramental", però no de l’Eucaristia "existencial" que, si entenem el missatge del regne, no significa que ara vegem la missa per televisió, o que partim un pa a casa nostra i fem moltes pregàries. La veritable Eucaristia existencial la celebrem quan assumim les circumstàncies que vivim i les fem un veritable "partir el pa".

Hi ha Eucaristia existencial...

Hi ha Eucaristia existencial quan ens dol la quantitat de persones que han mort per aquest virus. Quan comencem a treure’ns el pa de la boca per compartir-lo amb tants que en tenen necessitat. Quan paguem el salari a les persones que ens serveixen (en la neteja de la llar, cuidadors, etc.) sense que vinguin a treballar. I, per descomptat, quan paguem un salari just. Quan pensem seriosament quin model econòmic hem de fomentar perquè totes les persones tinguin coberts els seus drets bàsics.

Hi ha Eucaristia existencial quan contemplem la creació i veiem que està descansant de la nostra explotació absurda, encara que sigui infinitament poc, comparat amb tot el canvi ecològic que hauríem de fer per tenir cura efectivament de la casa comuna.

Hi ha Eucaristia existencial quan els grans empresaris i els bancs no pensen en guanyar sinó en repartir el que tenen perquè tothom pugui viure.

Però també hi ha Eucaristia existencial quan l’Església institució es replanteja la seva vivència dels sagraments i convida els fidels que no sentin que perden el que és sacramental perquè no poden assistir al temple, sinó que els convida a viure els sagraments en aquesta quotidianitat on es juga la vida cristiana i que omple de contingut i sentit la celebració ritual. També quan no té por de ser una Església pobra com a conseqüència d’aquesta situació.

Tant de bo aquesta pandèmia ens ajudi a viure l’Eucaristia de la vida que és assumir el moment present i fer tot per sortir endavant, no a nivell individual sinó comunitari. Que tanta celebració sacramental que es transmet pels mitjans de comunicació no ens evadeixi de la vida concreta i de l’espiritualitat encarnada i ens faci creure que per molt "veure" litúrgies o "assistir-hi" estem complint la llei. En realitat, la veritable religió –la que el Senyor vol– assumeix la vida i s’hi compromet.

Olga Consuelo Vélez, Bogotà - Colòmbia

(Publicat a Galilea.153 número 15)