Vés al contingut

Arribem al final de la sèrie d’articles sobre la parròquia, la comunitat i la participació. En aquesta ocasió us presentem una entrevista a en Miquel (diaca), la Immaculada (organista), i en Marc (al servei de la parròquia), tots tres de la família Tuneu Recasens de Mataró, publicada al número 10 de la revista Galilea.153 “Església (dis)capacitada”.

En Marc té ganes d’iniciar la conversa

Em dic Marc Tuneu Recasens, de 43 anys. Tinc un 53% de discapacitat intel·lectual. Sembla ser que per la síndrome d’Usher, igual que la meva mare, però amb manifestacions diferents.

Vaig anar a l’escola i als 10 anys ja anava i tornava sol a peu. També he fet catequesi, fins a la confirmació als 17 anys. Després grups de postconfirmació, Iglesia jove... He jugat a futbol i bàsquet, vaig al gimnàs i des de 1996 participo amb la colla castellera dels Capgrossos.

Treballo al Centre Especial d’Ocupació (CEO) de la Fundació Maresme. He fet de fuster, de jardiner, de pintor, de muntar mobles... Ara treballo de manteniment, dono la volta per tots els centres que té la fundació i arreglo el que calgui: internet, ordinador, passar fils, canonades, rentadores...

Ara s’hi afegeix la Immaculada

Jo no veig ni fosc ni clar, estic enlluernada completament. Sembla ser que per la síndrome deguda a rubèola congènita. La síndrome afecta la part genètica, i el fill baró d’una portadora pot tenir discapacitat intel·lectual. Però quan en Miquel i jo ens vam casar, ningú ens va dir res... eren altres temps.

Vaig treballar en diverses feines, l‘última venent cupons de l’ONCE, però vaig agafar bronquitis espàstica i vaig haver de plegar. Aleshores en Marc ja va començar a treballar i vaig considerar que si jo plegava, i ells treballaven, jo havia de portar la casa.

La il·lusió de la meva vida era ser assistent social

Als vint-i-sis anys vaig fer un curset de rehabilitació de tres mesos i mig de l’ONCE a Castellarnau. Vaig conèixer gent de tota Espanya, també de l’estranger, i encara tinc contacte amb algú. Veies que la gent et necessitava, i que la podies ajudar... Jo ja sabia braille i el professor em va demanar que ajudés els que no en sabien... Una experiència boníssima.

Després vaig aprendre a ser molt tolerant quan vaig vendre cupons. Vaig entendre gent molt diversa, la seva manera de viure, vaig tractar amb gent de color, amb magrebins... i la gent m’apreciava molt.

“Nosaltres som en aquest món per fer feliços als altres”

I fa 12 anys vaig començar a trucar a un programa de Mataró Ràdio. Jo em vaig plantejar que havia d’evangelitzar. Nosaltres som en aquest món per fer feliços als altres. Jo no puc anar a l’hospital a consolar la gent, perquè necessito algú que m’acompanyi –cada vegada soc més sorda, tinc vertigen... i no puc anar sola–. I vaig pensar que jo havia de dir públicament que ens hem d’estimar i que hem de ser feliços. I d’aquí va venir la idea de trucar a la ràdio. A vegades dic que soc creient, però no sempre... però deixo anar que ens hem d’estimar molt, que hem de viure en pau, que hem de tenir molta vida interior, que hem de contemplar la natura, que si hem fet algun mal ens hem de disculpar... S’ha creat un lligam amb gent molt diferent.

La meva il·lusió era ser assistent social, com no va poder ser, ja veieu que m’he fet la pròpia agència d’assistència social.

Piano, orgue, comunitat cristiana

La meva vida és la música. Vaig estudiar piano fins als 35 anys. De petita anava a missa per escoltar l’orgue, perquè de la missa no entenia res. Quan tenia setze anys vaig entrar al cor de la parròquia i el rector em va preguntar si em veuria amb cor de tocar l’harmònium. I li vaig dir, i de les partitures, ¿què?, i em va dir “ja te les dictaré”. De Mn. Joan Sabater vaig aprendre moltíssim. Em va ensenyar el sentit de les lectures, de l’evangeli... d’una manera fantàstica.

Després he participat en un grup d’aprofundiment de les lectures i de preparació de les homilies. A vegades me les tinc quan sento parlar del càstig de Déu, jo em rebel·lo! Déu és perfecte, i en una cosa perfecta no hi ha res dolent, tot és bo.

L’any 67 vaig començar a acompanyar les misses, em dicten les partitures, o les aprenc de memòria. Fa més fer 50 anys!

En Marc intervé: a mi em van demanar de fer de vigilant els dissabtes al vespre a la parròquia, també porto la comunió a l’organista, porto els llibres i coses a l’altar... I a vegades també arreglo el que calgui...

La comunitat és una família

“Hem de baixar del pedestal, i fer les coses més a l’abast de tothom. Hauria de ser una litúrgia més simplificada, que la gent pogués participar molt més”

El que falta a les comunitats és fer una missa comunitària. Actualment, que som poca gent, crec que s’hauria de fer una missa única que reunís tota la comunitat. I hem de baixar del pedestal, i fer les coses més a l’abast de tothom. Hauria de ser una litúrgia més simplificada, que la gent pogués participar molt més.

La comunitat cristiana tenim Jesús que ens convida a seure a taula amb ell, rememorem l’últim sopar i vivim l’Eucaristia. Per fer això, hem de ser tota la família a fer-ho, i hem d’anar a l’hora que el Pare ens crida, a l’hora que el Pare està disposat a rebre’ns a tots, a l’hora que vagi més bé a tothom, però és l’hora que el Pare ens convida. Hem de tenir clar que som en un convit, en una festa, no anem allà a seure i avorrir-nos, anem a una festa. Ens hem de posar això al cap. Encara que siguem pocs, i cada vegada en serem menys, donar aquest missatge: que anar a missa ens fes il·lusió. És una festa.

Ara jo tinc Jesús al meu costat, ell viu amb mi, jo visc amb ell, ell sap el que faig, Déu penetra el meus secrets. I això ens va obrint, ens va treballant la nostra vida interior, ens fa créixer. En el moment del traspàs no esperem que Déu ens perdoni... no; si Déu és perfecte, ja ens ha perdonat, Déu no castiga.

Agrair a Déu la família

La decisió d’en Miquel de ser diaca –fa setze anys que ho és– es va compartir molt a casa. El primer que vam fer va ser dir-ho a en Marc.

Nosaltres pensem que Déu ens té molta confiança perquè ens ha enviat en Marc. Ell ens ha ensenyat a ser feliços, a valorar les petites coses, el seu món ens va anar amarant a nosaltres i, per tant, hem d’agrair sempre, sempre a Déu la immensa sort de tenir un fill com en Marc, haver hagut de lluitar tant per tirar endavant... Quan tenia quatre anys ens van dir que seria com un vegetal, i en Marc de vegetal no en té res, en Marc és un gran lluitador.

“Creixem amb aquell Amic que tenim sempre al nostre costat. Aquesta és la joia més gran”

Moltes vegades ens queixem per res... De disgustos se’n tenen molts, i de coses grosses en passen moltes, però això és la vida. Perquè si la vida fos fàcil els que seríem vegetals seríem nosaltres perquè no maduraríem i no creixeríem. I creixem amb aquell Amic que tenim sempre al nostre costat. Aquesta és la joia més gran.

Tags
Territori
Institucions

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.