Una atmosfera de pregària

Amb motiu dels 50 anys que ha acomplert la revista Missa Dominical en l'any 2018, la col·lecció Emaús va recuperar els escrits de quatre col·laboradors significatius de la revista i els va publicar en quatre volums.

En aquesta entrada del blog, us apropem un d'aquests escrits del bisbe Pere Tena (fundador del CPL) i publicat en el número 15 de la revista Missa Dominical de l'any 2008.

Una atmosfera de pregària

Estic d’acord en la dificultat de definir objectivament què significa i quan es dona una atmosfera de pregària en un lloc, en una església sobretot. Admeto que pot haver-hi factors subjectius importants en la definició. Però potser no és tan difícil recollir testimonis sobre aquesta experiència i discernir quines situacions certament no creen aquesta atmosfera. Vull precisar que parlo de pregària i no directament d’admiració estètica. Encara que moltes vegades poden anar acompanyades, no sempre és així.

Una església romànica o gòtica sense turistes, una litúrgia bizantina, una celebració amb cant gregorià, una capella silenciosa on destaca la Reserva del Santíssim Sagrament, o una creu, o una imatge venerada... Són exemples que hom pot titllar de romàntics, però que probablement corresponen a experiències personals. Hi ha llocs on aquesta atmosfera prové del lloc mateix. Sant Pere del Vaticà pot ésser un exemple... segons a quines hores del dia.

Cal distingir entre admiració i pregària

Les situacions que no creen aquesta atmosfera han quedat indicades, en part, en el paràgraf anterior. ¿Com pot ser atmosfera de pregària una església okupada pels grups de turistes que provenen directament, amb el seu guia parlador i «armats» amb les seves màquines de fotografiar, del creuer de torn? I, més domèsticament, ¿com pot ser una atmosfera de pregària l’enrenou de la preparació d’una celebració de la confirmació, per exemple? ¿O la conversa animada dels feligresos abans i després de les celebracions? ¿O la celebració amb pregària mecànica del sacerdot?

L’atmosfera de pregària s’ha de crear i preservar. Abans, durant i després de la celebració. Potser per a alguns no els sigui destorb l’espetec sonor que de vegades es produeix per part dels músics; cal, però, distingir entre animació i pregària. Com cal distingir entre admiració i pregària. Una església barroca, posem el Gesù de Roma, suscita admiració, però l’atmosfera de pregària es troba més directament, a la mateixa església, a la capella del crucifix, o de la Madonna della Strada. La pregària enllaça amb l’Invisible, i l’atmosfera de pregària es crea quan l’Invisible es deixa percebre d’alguna manera.

Un marc de silenci

Els que freqüentem l’església, i d’alguna manera en tenim cura –clergues i laics– hauríem d’esforçar-nos a assegurar constantment la seva qualitat d’atmosfera de pregària. La litúrgia de la dedicació d’una església repeteix constantment que es tracta d’un lloc de pregària. Un text antic deia: "Locus iste sanctus est, in quo orat sacerdos" (Aquest lloc és sant, en ell prega el sacerdot). L’ars celebrandi demana un marc de silenci perquè la mens –l’esperit– pugui estar a punt de concordar amb la vox –els ritus i pregàries–.

Pere Tena