En entrades anteriors hem parlat del misteri pasqual com a element central de l’Eucaristia, del gest de pau i del diumenge com a origen d’aquesta celebració litúrgica. També hem parlat de la importància de dedicar cert temps a la preparació de la celebració, de donar-hi profunditat.
Tenint en compte que aquest blog ja fa cinc mesos que el vam iniciar i que l’Eucaristia és la celebració/sagrament més important de la comunitat cristiana, hem considerat necessari dedicar-li una sèrie d’articles. Podríem haver triat molts elements per explicar-vos en aquests escrits: la música, el silenci, els gestos, els símbols... I és que se’n pot treure molt de suc. Però al CPL preferim anar a pams i parlar de la seva estructura. Així doncs, comencem!
Les parts
Com tota celebració, l’Eucaristia té diferents parts.
La primera són els ritus inicials que consten del cant d’entrada, la salutació, l’acte penitencial, Glòria i oració col·lecta.
La segona part, i una de les principals, és la Litúrgia de la Paraula en què llegim les diferents lectures, sentim l’homilia, la professió de fe i acaba amb la pregària dels fidels.
La tercera, també una de les més importants, és la Litúrgia Eucarística, en què es fan les ofrenes, la pregària Eucarística, la fracció del pa i la comunió.
I la quarta part i última són els ritus conclusius, amb els avisos (si cal), la benedicció, el comiat i un cant final.
Els ritus inicials, situem-nos
Aquests ritus, precisament pel fet de ser els primers que es realitzen en iniciar una Eucaristia, a vegades poden passar desapercebuts; però tenen diferents funcions: per un costat creen el clima propi de la celebració; i per l’altre, realitzen pedagògicament el pas de cada cristià des de la seva situació en la vida quotidiana a la nova situació d’assemblea reunida al voltant de Crist.
Abans de començar pot ser que el monitor estigui donant les últimes instruccions, o que s’estigui assajant algun dels cants; així doncs, convé fer alguna pausa, un moment de silenci, convidar els assistents a aixecar-se o fer algun tipus de senyal perquè es noti que la celebració comença.
Una vegada l’assemblea està situada es fa el cant d’entrada (ja parlarem més endavant de les característiques dels cants en la celebració) i l’arribada del celebrant en la processió d’entrada. En arribar al presbiteri, el celebrant i els ministres fan inclinació a l’altar, i els preveres i diaques el besen; i si es fa servir encens, el celebrant l’encensa: l’altar és senyal de Jesucrist present enmig de la comunitat. Després se’n va al seu lloc, a la seu, que ha d’estar situada de manera prou visible, com a element aglutinant.
Tot seguit, el sacerdot i tota l’assemblea se senyen i, a continuació, el sacerdot per mitjà d’una salutació manifesta a la comunitat reunida la presència del Senyor. Després de la salutació ritual, serà bo sovint de dir unes paraules més situades i adreçades a l’assemblea concreta. Aquestes paraules inicials, la monició d’entrada, tenen com a funció: 1) establir una comunicació més personal i cordial entre president i assemblea; 2) ajudar a situar-se de cara a la celebració a una assemblea que acaba d’arribar del carrer i necessita fer el pas de la vida quotidiana a la celebració; 3) ajudar a situar de cara al sentit més peculiar del diumenge o festa concreta.
Encara no hem acabat de parlar dels ritus inicials, però deixem l’article d’avui en aquest punt perquè no us volem atabalar amb massa informació. Així doncs, la setmana vinent continuem!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.