Continuem les reflexions sobre l’ànima que hem esbossat en els dos articles precedents d’aquesta sèrie: ànima vegetativa i biologia sintètica, i ànima sensitiva i evolució neurològica. Abordem ara, tan simplificadament com en els articles anteriors, l’ànima intel·lectiva de la classificació aristotèlica, abans de tractar altres visions de l’ànima. Com a referent actual per al diàleg entre ciència i filosofia –i, posteriorment, entre ciència i teologia– prendré, aquí, les neurociències del llenguatge.
Enfocar l’atenció en el llenguatge en parlar de l’ànima és, alhora, restrictiu i essencial. Cal distingir, és clar, la comunicació purament denotativa, que compartim amb moltes altres espècies animals, i les capacitats inductives, deductives i creatives del llenguatge, que li atorguen la capacitat d’interpretar el món, eixamplar-lo, compartir-lo, poetitzar-lo, matematitzar-lo, recrear-lo en símbols, estructurar-lo, transmetre’l en herència.
En aquest sentit, el conjunt de possibilitats del discurs del llenguatge –narració, poesia, història, filosofia, dret, economia, matemàtiques, ... – estableix una discontinuïtat notable entre els humans i la resta de les espècies –discontinuïtat lleugerament mitigada pels aspectes denotatius, emotius i afectius del llenguatge. Una manera plausible de reflexionar sobre l’ànima intel·lectiva és, doncs, reflexionar sobre les fonts biològiques del llenguatge. Per tal que relacionar l’ànima amb el llenguatge no sigui massa restrictiu, ens hem de fixar no tan sols en els aspectes lògics del llenguatge sinó també els emotius.
Les neurociències del llenguatge tenen, avui, dos grans aspectes, ben diferents: la neurolingüística i la intel·ligència artificial. Si volem continuar amb la interpretació aristotèlica de l’ànima com a forma, aquests dos aspectes –un de natural i un d’artificial–, ens poden resultar particularment útils, ja que relacionen formes concretes –formes de xarxes neuronals cerebrals o computacionals– amb la paraula.
La neurolingüística estudia les àrees del cervell relacionades amb la parla, que són, bàsicament, tres: l’àrea de Broca –producció de paraules–, la de Wernicke –audició de paraules– i l’escorça prefrontal –productora, interpretadora i creadora dels continguts del llenguatge–. També ha observat que la producció i comprensió del llenguatge estan relacionades amb l’hemisferi cerebral esquerre, però que també cal tenir en compte les àrees simètriques en l’hemisferi esquerre si volem comprendre l’expressió dels aspectes emocionals del llenguatge, tan importants en la vida humana.
Fins a finals dels anys 1970, l’estudi d’aquestes àrees del cervell era precari i limitat, ja que estava reduït a l’anàlisi dels efectes de lesions en aquestes zones. La disponibilitat de tècniques de ressonància magnètica funcional ha permès, des de començaments dels anys 1980, observar el cervell em acció, examinar –amb bastanta resolució espacial i temporal– quines àrees del cervell intervenen en les seves diverses activitats sensorials, motores i cognitives.
En concret, l’examen de l’activitat de les zones del llenguatge –la genètica evolutiva de les quals, per cert, també està essent molt explorada, tot comparant, per exemple, les zones del genoma dels ximpanzés i dels humans relacionades amb les estructures cerebrals– ha arribat a estadis de prou precisió per a il·lustrar, per exemple, aspectes neuronals de l’aprenentatge de la llengua materna, del d’altres llengües, de les diferències entre cervells de persones monolingües i plurilingües, o les diferències de localització, en les xarxes neuronals corresponents, del processament dels noms, dels verbs i dels adjectius, o els efectes de les alteracions patològiques o accidentals d’aquetes àrees.
Tot això invita a estudiar quina mena de conseqüències en podem treure sobre estructures gramaticals universal, o, com a mínim, subjacents a grups lingüístics molt variats. Al seu torn, l’experiència en estudis de gramàtica porta a seleccionar els tipus d’observacions que poden resultar més enriquidores per a aprofundir en el processament del llenguatge. I, més enllà d’això, també podem explorar aspectes afectius del llenguatge, i repercussions de la recepció de missatges sobre estructures neuronals que poden tenir, alhora, influència en la psicologia de la persona, o correlacionar aspectes del caràcter –posem per cas, caràcters agressius, o caràcters reflexius– sobre les àrees del llenguatge. Totes aquestes qüestions permeten explorar formes neuronals -i també aspectes materials, com ara els tipus de neurotransmissors implicats- en relació amb activitats cognitives i afectives, cosa que ens aproxima a la relació entre ànima i forma.
Un aproximació completament diferent a l’exploració de les fonts neuronals del llenguatge ha sorgit a començaments dels anys 2020 en el processament informàtic del llenguatge, la traducció artificial i la intel·ligència artificial basada en xarxes neuronals computacionals. En concret, més enllà dels estudis informàtics estadístics sobre diverses llengües que estan enriquint alguns aspectes de la filologia- ens referim als grans models de llenguatge (LLM: large language models)
Els resultats que s’ha aconseguir -posem per cas, amb el Chat GPT (generative pretrained transformer) són veritablement espectaculars i han captat l’atenció fascinada, admirada, desconfiada i temorosa del gran públic. Traduccions molt ràpides i acurades, redacció de textos especialitzats o generals sobre temes molt diversos –com ara redacció de poemes, de sermons, de sentències judicials, de contractes econòmics–, converses en línia intel·lectualment i emocionalment plausibles i consistents, o demostracions matemàtiques de teoremes ja coneguts o originals, constitueixen quatre grans vessants que ens fan preguntar-nos per l’antropologia i la filosofia del llenguatge, i per la interfície i la coexistència entre humans i màquines –a més, naturalment, de les seves conseqüències laborals, econòmiques o sociològiques.
Algunes preguntes que ens podríem fer, referides a l’ànima, des d’aquesta perspectiva –que ja no podem ignorar– podrien ser: fins a quin punt una intel·ligència artificials molt desenvolupada lingüísticament podria tenir alguna cosa més o menys anàloga a una ànima intel·lectiva? Potser, ja que té les formes adients per a aquestes funcions, no seria inconsistent amb el concepte aristotèlic d’ànima intel·lectiva afirmar que, realment, tenen ànima. Pot ser que el concepte formal aristotèlic de l’ànima sigui tan bàsic i general que no comprengui aspectes més concrets de l’ànima individual, els quals calgui tenir en compte en una visió més general de l’ànima
Aquests temes ens obren a altres preguntes referents a l’ànima: Podria una “ànima intel·lectiva artificial” prolongar el dinamisme d’una ànima intel·lectiva natural després de la mort d’aquesta? Pot el llenguatge –no tan sols verbal sinó també simbòlic, com el matemàtic– posar-nos en contacte amb el Verb creador de l’univers, en la línia de les religions -escolta de Déu. O de la física matemàtica –matematització del món i de Déu? –. Un humà que per defectes de formació o per lesions greus no tingui capacitat de processament de llenguatge, no té ànima intel·lectiva?
Aquestes qüestions ens introduirien a temes com la resurrecció sobre la immortalitat de l’ànima, l’ànima del món –ànima de la natura, ànima còsmica, ... – que procurarem anar abordant en articles futurs.
