Les tres ànimes aristotèliques –vegetativa, sensitiva, intel·lectiva– resulten molt generals i ens deixen una mica freds respecte d’alguns aspectes de l’ànima més íntims, més propers i personals, més marcadament existencials, i als quals em referiré a continuació. Les ànimes d’Aristòtil ofereixen una via analítica que ens parla, més de que d’individus, d’espècies, en tant que es refereix implícitament a formes arquetípiques característiques de l’espècie, però que queda bastant desconnectat de les vicissituds vitals individuals. Tampoc no es relaciona directament amb el temps, ni les dinàmiques que s’hi desenvolupen. En la visió que hem donat en els tres articles anteriors, les al·lusions a l’evolució de la vida no són aristotèliques, i el temps a què ens referim és un temps a llarg escala, a escala de l’evolució de les espècies. Aquí, reflexionarem sobre l’ànima individual, vinculada a un temps personal, molt breu en comparació amb l’evolutiu.
En concret, dues preguntes que ens porten a reflexionar sobre l’ànima és què dona unitat a la vida individual al llarg de les moltes variacions, voltes i meandres, i com intervé l’individu en aquestes variacions, sigui com a impulsor o com a receptor. Aquest conjunt de continuïtat i de canvi caracteritzen l’individu i suposa preguntar-se, també, per qüestions tan rellevants com llibertat o determinisme, en les quals no entrarem en aquest escrit. La matèria del cos va variant. En el cos adult, pocs àtoms queden del cos infantil, o del cos adolescent, poques cèl·lules perduren tal com eren. Uns àtoms són reemplaçats per altres del mateix element, unes cèl·lules són reemplaçades per d’altres del mateix tipus ... Fins i tot les neurones, que gairebé no es reprodueixen, van transformant la seva forma pel que fa, sobretot, a les seves sinapsis, és a dir, les connexions amb altres neurones. En termes estrictes, la nostra continuïtat no sembla estar en la matèria que, d’altra banda, i a partir d’una certa edat, va reflectint un desgast cada vegada més acusat, a nivell molecular, cel·lular, de teixits i d’òrgans, que ens recorda que no estem fets per a una vida eterna, sinó per a reproduir-nos, fer la nostra contribució, i abandonar l’escena i deixar lloc els altres.
Què fa que ens reconeguem en el jo infantil, adolescent, adult, senescent? Fins a quin punt podríem anomenar ànima individual o existencial a allò, subtil i difícil de definir, que estableix la nostra continuïtat individual rere el flux de variacions del cos i de la ment, rere les vicissituds diverses d’accidents o d’aprenentatges? Observem que en posar-nos aquesta pregunta estem ben lluny –però sense negar-la– de la proposta aristotèlica. Biològicament i mentalment, necessitem les ànimes vegetativa, sensitiva i intel·lectiva, però existencialment aquestes ànimes no diuen prou bé què som.
Posats en aquesta tessitura, el més lògic, d’antuvi, és pensar en l’ànima com a memòria. Per a Sant Agustí, l’anima (de fet, l’ànima intel·lectiva, tot i que per a ell, platònic i no pas aristotèlic, la classificació aristotèlica no juga cap paper essencial) consta de memòria, enteniment i voluntat. Enriqueix així la simple memòria passiva o nostàlgica amb elements dinàmics d’anàlisi del present i de projecció futura. La memòria correspondria a la unitat i la voluntat a la reacció davant les situacions de la vida.
La memòria, però, té moltes llacunes, mols aiguamolls, molts deserts, molts miratges, no recrea la realitat que hem viscut sinó un arxipèlag d’instants i d’etapes, de fites i de referències, en un oceà d’oblits, en general saludables ja que altrament saturaríem la memòria o quedaríem massa condicionats pels enlluernaments o les ferides del passat. La neurofisiologia de la memòria a llarg termini, el paper de l’hipocamp en la gravació de records, la influència de les emocions en els aprenentatges, la degradació de la memòria immediata i el retorn de la memòria llunyana en la senectut, l’emmagatzament patològic de records obsessius, són grans camps d’estudi. L’anàlisi de com es relacionen aquests fenòmens vitals amb la dinàmica de les diverses xarxes neuronals ens permetria fer un pont entre l’ànima formal intel·lectiva i l’anima individual.
De fet, si insistíssim a buscar l’anima individual en l’element que dona continuïtat a la vida d’un organisme concret, podríem tenir una decepció, ja que biològicament aquest element és el DNA, que caracteritza l’individu en cadascuna de les seves cèl·lules i permet reconèixer-lo -com es fa en indagacions judicials i forenses- per una sola cèl·lula. Cal dir, aquí, que les cèl·lules no processen la totalitat d’informació del DNA, sinó la part que els toca segons el teixit o l’òrgan de què formen part, i de l’etapa de desenvolupament de l’individu, i que s’hi van acumulant, al seu voltant, modificacions epigenètiques que en condicionen la lectura. Però en el DNA no hi ha ni els nostres amors, ni les nostres feines, ni les nostres il·lusions, tot i que en condiciona alguns aspectes, de manera que és un candidat molt pobre al paper d’ànima individual, tot i que, com a genoma, sigui un candidat rellevant a aspecte de les ànimes vegetatives o sensitives relacionades amb les espècies biològiques.
En parlar d’ànima individual no ens referim tan sols a la continuïtat del jo al llarg de la vida, sinó també a com el jo ha anat canviant: com ha reaccionat davant dels accidents i les adversitats? Com s’ha enamorat i com s’ha decebut? Quines aficions l’han anat construint? Quina mena d’il·lusions ha sentit en la feina o en el lleure, en la imaginació o en la vida quotidiana? Quines frustracions li han deixat ferides més amargues? Quin paper ha tingut ell mateix en aquestes canvis i quin paper hi ha tingut l’atzar o les influències? Aquesta és una part ben dinàmica de l’ànima, i descriu el que és i ha estat l’individu, i cap on voldria anar, i s’entrelliga, en bona part, amb l’ànima compartida i amb l’ànima col·lectiva de què parlaré en
els articles corresponents.
Aquestes qüestions són les que, en la visió agustiniana de l’ànima, estarien relacionades amb l’enteniment i la voluntat. Què vol la voluntat? Amb quina fortalesa i determinació i perseverància ho vol? En quina escala temporal se situen els seus objectius i els seus records? Viu a curt termini? Pot implicar-se en il·lusions i projectes a llarg termini? En una visió científica actual, englobaríem bona part d’aquestes qüestions en la psicologia de l’individu. Vivim en una època de psicologització més que no pas de voluntat i de memòria, d’emotivitat més que no pas de racionalitat. Per això, tractar aquestes qüestions a escala individual i col·lectiva té un interès que depassa la reflexió espiritual més o menys abstracta i toca de ple la persona.
Naturalment, hi ha molts estudis que relacionen psicologia i neurociències, tal com ho hem dit en el cas de la memòria. Podria semblar que això dona massa pes a la matèria i desacredita o fa il·lusori i innecessari el concepte d’ànima. Xarxes neuronals i neurotransmissors i receptors semblen ser-ho tot, computació neuronal, neuroquímica i neurofarmacologia semblen tancar l’horitzó. Però en l’aprenentatge de la vida –i en l’aprenentatge acadèmic–, que modifica les connectivitats de les diverses xarxes neuronals, també hi juga un paper important les emocions relacionades amb la voluntat, siguin les emocions que dispersen l’individu en petites activitats truncades sovint, o siguin les emocions de perseverança que l’ajuden a mantenir l’esforç.
Parlar d’ànima en termes de memòria i de voluntat pot contribuir, a efectes pràctics, a respectar més el concepte d’ànima i a enfortir més la memòria –tot donant-li més pes en l’aprenentatge i en la gratitud– i la voluntat –tot fent-la més perseverant, resilient i responsable–. Pensar l’ànima només en termes de possible resurrecció o immortalitat, de llibre de comptabilitat de mèrits i de culpes, l’allunya de la vida pràctica.
