Ànima compartida i entrellaçament quàntic

Molt sovint, en sentir parlar d’ànima, si els tema ens interessa i no el menystenim a priori, l’associem a una entitat individual, que es pot relacionar amb l’activitat vital més immediata –com és el cas, potser, de les ànimes aristotèliques–, i amb un camp d’autoanàlisi i aprofundiment en el jo –com és el cas de la visió agustiniana de l’ànima com a memòria, enteniment i voluntat. Religiosament, figura que aquesta ànima individual serà jutjada després de la vida. Molts retaules medievals representaven l’ànima com una petita forma personal expirada pels moribunds, i sotjada amb afany per un àngel i un dimoni, que aspiraven a posseir-la definitivament. Aquesta visió individual de l’ànima domina, en general, l’imaginari sobre l’ànima. També incideixen en aquesta posició les interpretacions que, d’una manera o altra, la vinculen amb el cervell individual, tot i que aquestes interpretacions podrien incorporar amb facilitat el paper de les interaccions amb altres persones, des de l’escala neuronal a la psicològica. 

Ara bé, en una posició que doni més pes al component informacional que no pas al material, és plausible conjecturar que una visió de l’ànima podria estar relacionada amb el conjunt de tota la informació processada referent a l’individu i les seves accions –cosa que podria abastar no tan sols el temps de la seva vida, com és de costum imaginar, sinó també temps posteriors a la seva mort–. Aquest punt de vista informacional no s’allunya gaire de la visió tradicional que imagina l’ànima com a llibre de comptes de les accions i responsabilitats de l’individu, ja des del temps dels llibres egipcis dels morts, tot passant per la teologia cristiana. En aquest sentit, l’ànima superaria la dimensió individual i incorporaria una dimensió compartida amb les persones a qui, directament o indirectament, han afectat les nostres accions.

En efecte, les nostres accions estan molt sovint i en bona part entrellaçades amb les accions d’altres individus, més o menys propers o llunyans a nosaltres. Accions que han estat positives, plaents i enriquidores per a nosaltres poden haver comportat pèrdues o patiments a d’altres –pèrdues o patiments dels quals potser no som conscients o que hem oblidat completament–.

Des d’un punt de vista informacional, aquestes conseqüències –desitjades o no– compten en l’entrellaçament global entre individus. Des d’un punt de vista religiós, també compten cara al que podríem anomenar balanç entre el bé i el mal que hem fet. Habitualment, es veu això com una interacció entre ànimes individuals ben diferenciades i definides, però ho podríem considerar com una relació entre ànimes entrellaçades per aquestes accions. En aquest sentit, podria ser interessant explorar analogies amb l’entrellaçament quàntic entre sistemes que han interaccionat, i que passen a tenir una funció d’ona compartida, indivisible, funció d’ona que conté la informació sobre el conjunt dels dos sistemes. Podria ser un tema a considerar dintre de les exploracions especulatives –de vegades il·luminadores i de vegades indefinides, desorientadores i opaques– de la teologia quàntica. Ho apunto tan sols com una possibilitat, potser innecessàriament sofisticada per a tractar una cosa més propera a la vida quotidiana: la profunda imbricació entre persones, fins i tot la dels solitaris que, per viure, necessiten indirectament un mínim d’interacció amb altres.

Des d’un punt de vista més estrictament filosòfic, aquestes especulacions es podrien posar en el context de l’anomenada ontologia relacional, en què l’entitat no és preexistent a les interaccions, sinó que és una entitat dinàmica, en marxa, constituïda per les relacions que sorgeixen en les seves interaccions -tal com passa, en la física quàntica, amb les partícules elementals, les masses de les quals no són característiques de la seva entitat aïllada sinó de la seva interacció amb el buit quàntic-.

Aquest entrellaçament tindria diversos graus d’intensitat: més proper en la família, en els amors, en les amistats o en les col·laboracions i complicitats il·lusionades, una mica més distant en la relació laboral poc motivada, i tènues o desconegudes en altres casos. En aquesta visió, el balanç d’una vida –el pes d’una ànima en les balances dels llibres dels morts egipcis o de la iconografia medieval cristiana– no seria exclusivament individual, sinó entrellaçat a través de les seves accions. Alguna cosa semblant passa als Evangelis, quan el criteri de judici és la pràctica d’obres de misericòrdia amb gent que vam ignorar, negligir o desdenyar. “Quan us vaig veure afamat i no us vaig donar menjar?”, pregunten. I la resposta de Crist és : jo era un d’aquells a qui no vau ajudar. Hi ha, en aquesta referència, dues menes d’entrellaçaments diferents: l’etrellaçament de la persona jutjada amb aquells a qui no va saber o poder ajudar, i l’entrellaçament de Crist amb les persones ignorades. El segon entrellaçament és de natura més misteriosa i transcendent.

En aquesta línia, una manera d’imaginar el que podria ser un hipotètic judici final seria el que ara anomenem una singularitat informacional, més ampli i profund que la ja prou torbadora singularitat tecnològica -robòtica, informàtica, transhumanista- de què tant es parla actualment. En la suposada singularitat informacional del judici final, se sabria tot de tots, en el sentit que cadascú prendria consciència de la seva pròpia ànima compartida, i d’allò que l’entrellaça amb altres ànimes, i d’allò que l’entrellaça amb Déu. Això aniria més enllà que la simple revelació d’accions amagades o d’intencions reprimides o de conseqüències ignorades, i del premi o càstig conseqüent, i constituiria una autèntica revelació de qui som en realitat. Aquesta visió contrasta amb les concepcions de jo i de l’ànima de caure més intimista, en què una introspecció profunda donaria les pistes decisives de qui som. En la interpretació informacional de l’ànima compartida, en canvi, l’autèntic jo extens o entrellaçat no s’arribaria a saber del tot a través de la interioritat, precisament perquè l’exterioritat és també un vessant constitutiu de si mateix, i no tan sols una zona marginal de
rellevància escassa.

Aquest vessant d’ànima compartida té algunes semblances amb el vessant d’ànima col·lectiva, que exploraré en l’article següent, i que aporta algunes matisos addicionals a la riquesa del concepte d’ànima.