Vés al contingut

(Fra Eduard Rey) Excelsior és el títol d’un poema de Joan Maragall publicat en un recull de 1895. En ell s’adreça a l’esperit i el presenta com un navegant que ha d’anar sempre mar endins. Maragall convida l’esperit a no deixar-se dur a la tranquil·la, aigua mansa de cap port. Cal fugir de la terra innoble i dels horitzons mesquins, no mirar les platges roïns i adreçar-se sempre mar endins, donant el front en el gran aire, en un viatge que no s’acabarà mai més, tenint sempre entorn aigües esteses, que es moguin eternament. En el Llibre d’amic e amat, Ramon Llull també utilitza la imatge d’un mar infinit en el qual l’amic viatja: Amor és mar tribulada d'ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l'amic en la mar, e en son perill pereixen sos turments e neixen sos compliments (n. 235).

En la metàfora de Llull, el mar té un nom: es tracta de l’amor. Maragall deixa obert el símbol del mar, però podríem també posar-hi alguns noms. El primer que ve a la ment és llibertat, un dels grans valors dels temps moderns. La terra, amb la seva immobilitat, els seus límits, la seva seguretat, és comoditat i conformisme. El mar, el gran mar noble, l’aventura de l’horitzó il·limitat, és llibertat i afirmació personal. Un altre nom podria ser progrés, un altre dels grans valors de la modernitat. La gràcia del progrés és precisament que no sembla tenir límits, cada vegada hi ha un nou pas a fer, i cal fer-lo.

El viatge que ens proposa Maragall té la seva gràcia precisament en el fet que la llibertat no s’esgota. Arribar a un port seria deixar de ser lliure, tancar mesquinament les pròpies opcions. Només en el mar, sempre, sempre mar endins, continua havent-hi cada dia les opcions obertes que permeten afirmar la pròpia voluntat. L’única meta és el propi camí, l’actitud d’assumir constantment, amb voluntat decidida, el repte d’un nou més enllà.

Semblaria que també Llull, en parlar-nos d’un mar sense port ni ribatge, ens estaria proposant un viatge semblant. Però en el mar de Llull resulta que sí que hi ha un camí i un punt d’arribada, un camí inesperat i sorprenent: el que va, no mar endins, sinó cap avall, cap al fons. Pereix (és a dir, mor) l’amic en la mar. En el mar sense ports de Llull hi ha una meta, un lloc on arribar. I l’amic troba aquesta meta quan naufraga, quan s’ofega, quan mor en el mar d’amor. Morir d’amor, no enmig d’un èxtasi, sinó pel martiri procurant la conversió dels musulmans, és tot un motor en la vida de Llull. Mort e amor són portals e entrament de la ciutat de l’amat (n. 342), el port on hem d’arribar i que no es troba en la terra innoble que blasma Maragall, però tampoc en el sempre, sempre mar endins que ens proposa, sinó en el gest de donació que posa límits a la vida i a la llibertat, però perquè les porta a compliment i plenitud.

Descobrim aleshores que l’Excelsior de Maragall, malgrat tota la seva bellesa (o potser precisament a causa de la seva bellesa), és un frau. Perquè l’home té l’anhel d’un horitzó infinit, però no se’l pot procurar amb la seva pròpia voluntat, amb la pura afirmació de la seva llibertat. El sempre, sempre mar endins acaba sent la perpètua repetició del mateix, el descobriment que les opcions humanes, malgrat les aparences, són limitades. Només hi ha un pas del dóna el front en el gran aire al ser tros de carn i pensament / que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para, / pell d’home que arrossega la corrent, que diu Josep Maria de Segarra en el Poema de Nadal. Ho sabia Dostoievski quan, a Els germans Karamàzov, presenta les tesis del vitalisme en boca d’un dimoni aburgesat amb un vestit lleugerament passat de moda.

Avui la llibertat inesgotable que el burgès Maragall cantava a l’Excelsior s’ha convertit ja en el perpetu avorriment en què a vegades sembla instal·lat el nostre món, en la trista acumulació de sensacions pretesament noves, quan resulta que la nostra pell segueix sent sempre la mateixa, tan limitada en el sentir. El camí d’una cosa a l’altra sembla inexorable. No entenem que només la meta pot donar sentit al camí, que la llibertat és tan sols una condició per a l’amor. Posats a no anar enlloc, no és estrany que acabem preferint la seguretat de les opcions ja preparades, les platges roïns i els horitzons mesquins de les nostres vesprades esmorteïdes davant de la televisió, aigua mansa de cap port fent zàping desmenjadament.

Llull, però, sí que sap on vol anar i quin és el camí que hi porta. I un cop embarcat, en la seva vida pels camins d’Europa, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, potser ha sentit la temptació d’aquest mar sense port ni ribatge, de convertir la seva aventura en una afirmació personal de llibertat. Però com a bon medieval ple de saviesa cristiana, sap identificar la temptació, sap desemmascarar el que és pura vanitat, i ens recorda que el camí, el camí autèntic, el que porta al final dels turments i al principi dels compliments, és un camí inesperat i sorprenent, el camí que va cap avall, on l’amor i la mort es donen la mà, on la vida es converteix en ofrena a Déu i als germans. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà (Mc 8, 35).

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.

Temàtica
Institucions

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.