Deu casolà

(Fra Josep Manuel Vallejo) Avui he recordat una pel·lícula que va sortir fa anys i que es diu “La última cima” que narra en forma de documental la vida d’un sacerdot, Pablo Domínguez, que va morir en un accident de muntanya. En aquest documental hi ha moltes entrevistes a persones que el van conèixer: els seus familiars, els nebots, capellans i amics seus, persones a les que ell ajudava... Un amic seu sacerdot jove, amb melenes, molt modern, simpàtic, en un moment donat diu: “Los cristianos lo tenemos muy fácil a la hora de hablar de Dios porque Dios se ha hecho hombre y, por lo tanto, todo lo humano habla de Dios”.

Tot allò humà parla de Déu perquè Déu s’ha fet humà en Jesucrist. Això és una notícia absolutament formidable. No hi ha cap religió que ho digui. Totes les religions necessiten temples, sacrificis, adoracions, espiritualitats... tot molt elevat. El cristianisme es viu arran de terra. Déu s’ha fet humà i tot el que és humà de debò parla de Déu. I què hi ha de més humà que una mare donant el pit al seu fill, com Maria? En Jesús Déu s’ha fet assequible, s’ha fet comprensible, s’ha fet tocable, s’ha fet concret. En Jesús Déu s’ha fet casolà, quotidià, proper... “Entre los pucheros anda el Señor” deia santa Teresa. Ja no cal anar a les gran catedrals, ni fer grans pelegrinatges als llocs sants per trobar Déu. Es pot trobar Déu en un gest de tendresa, en la taula compartida amb els amics, en una abraçada sincera, en una mirada de compassió, a la sobretaula d’un diumenge prenent cafè, o arreglant amb molta cura una finestra envellida, o cuinant amb amor un bon dinar per a la família... Tots aquests llocs han esdevingut sagrats perquè Déu en Jesús els ha viscut. Déu s’ha fet humà en Jesús i totes les coses quotidianes, properes i casolanes han esdevingut divines, llocs de trobament amb Déu. Des d’ara, tot allò humà pot esdevenir diví. El cristianisme és una religió casolana, que es pot viure a casa, en les coses simples.

I Déu encarnant-se en Jesucrist s’ha fet carn, i això significa que s’ha fet fràgil, feble, petit... En el Nen sant del pessebre Déu s’ha fet feble, s’ha deixat cuidar, ha assumit tot allò que és feble de la nostra condició humana i ens ha dit que tot allò que fem als febles i als petits ho fem a Ell. Un altre lloc sagrat on trobar Déu són els pobres, els febles, els malalts. Fent-los bé a ells adorem Déu.

I finalment, Déu s’ha fet pobre. Com un marginat, no hi havia lloc per a ells a l’hostal..., recorda allò que deia Jesús: “El Fill de l’home no té on reposar el cap”. No té casa, no té propietats, ha de demanar allotjament, ha de demanar que el convidin a menjar... I s’ha fet pobre al costat dels pobres, d’aquí l’alegria dels pastors, no només perquè han trobat el Messies sinó perquè el Messies és un dels nostres, deien entre ells. Ha vingut a dignificar-nos, a aquells que no comptem per a res. Ha vingut a guarir-nos. Ha vingut a conviure amb nosaltres. Jesús és el Messies dels pobres i per això diuen els àngels: “Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador...” A vosaltres, als pastors, als pobres... Un Salvador que ens ha alliberat del pes d’haver d’oferir sacrificis a Déu, que ens ha alliberat de la por i de la culpa i de la mort, que ens ha fet fills i ens diu que estem a casa. El cristianisme és una religió casolana, quotidiana, profundament humana, que es pot viure “entre los pucheros”.