Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fra Jacint Duran) Els caledonis eren els habitants d’una antiga població que vivia en l’actual Escòcia, al nord de la Gran Bretanya. Aquest poble va resistir l’envestida de la cultura i de l’imperi romà fins a l’any 84. Amb gran empenta van intentar no deixar-se envair pels romans però, finalment, l’any 84 van ser envaïts. Un dels seus caps més coneguts es deia Calgac. L’historiador Tàcit ens ha transmès algunes de les frases de Calgac: “Quan els romans arriben a un lloc, ho han destrossat tot i la mort impera pertot arreu, d’això els romans en diuen la pau”. La pau, doncs, seria la mort. I aquesta afirmació, la tenim ficada dins de la sang en la nostra manera de pensar: les coses s’arreglen fent cau i net, per tant, matant.

Avui dia, des d’un punt de vista polític, veiem que és el que impera. Els problemes més greus que ens envolten s’estan “arreglant” amb aquesta metodologia. Però la mort pot portar més mort, però no pot vèncer la mort. Simplement trobarem la pau dels cementiris. I això no només a nivell polític, sinó que també a nivell cultural. Estem tan ficats en les noves maquinetes i en les noves tècniques que hem fet un genocidi de la cultura anterior. Hem fet cau i net. Només hi ha la tècnica actual. S’ha oblidat la saviesa anterior i, fins i tot, ens en riem, tan ocupats estem en fer servir els ordinadors, els telèfons mòbils i altres coses d’aquest tipus.

Aquesta cultura de la mort, en què la mort soluciona els problemes, la trobem també a nivell de la vida de les persones. Fixem-nos en l’imperi de la mort com a solució, ja des del començament de la vida, quan es parla de l’avortament. L’avortament soluciona molts problemes..., però és aquesta la manera de solucionar els problemes? O al final de la vida, amb l’eutanàsia. Fins i tot li hem posat un nom bonic: “eu” vol dir bonic, “tanatos” vol dir mort, per tant, mort bonica, quan de fet és un suïcidi assistit, sobretot per a les persones que senten profundament que són una nosa per als altres.

I, entremig, la mort també “soluciona” tantes vides... De fet, no se’n parla, però una de les causes de mortaldat més gran entre els joves és el suïcidi. “S’arreglen” molts problemes. Hi ha moltes persones que venen a aquest convent a demanar menjar, o a dinar al migdia, i són persones totalment “descartades” de la societat, com diria el Papa. I moltes d’elles han acabat així, suïcidant-se. És la solució... Però és això la solució? La mort és la solució?

Jo diria que els cristians hem col·laborat, en part, a aquest fet perquè moltes vegades hem presentat les solucions a nivell de rebaixes, com si buscar la justícia fos fàcil, com si estimar fos tot de color de rosa, com si seguir Jesucrist fos una loteria. I, quan a la vida t’hi pegues de cara amb la seva duresa, la solució que et ve és la mort. Per tant, jo diria que no som els únics però que els cristians també hem col·laborat en aquesta cultura de l’humanisme, en què hem canviat la paraula i la realitat de la justícia, seriosa, profunda i difícil d’aconseguir, per una solidaritat de tómbola, d’arrossades solidàries, menjars solidaris, festes solidàries.... La solidaritat està a tot arreu però, i la justícia?

El mateix podem dir de la paraula estimar. L’hem tornat tant tova que al final no s’entén. I, fins i tot, la pregària. Els cristians hem refusat moltes vegades la mateixa pregària i n’hem fet, simplement, una meditació. Meditar vol dir estar centrat en un mateix. Això està bé, no és dolent, però no és pregària.

En els textos de la Passió són ben clares les paraules de Jesús: “Qui vulgui salvar la vida, la perdrà”. Qui vulgui anar a mitges, qui vulgui fer rebaixes al cristianisme, acaba perdent-ho tot. “Qui la perdi per mi, la retrobarà”, diu Jesús. És aquest el sentit profund que ens demana, perquè hem reduït el cristianisme, moltes vegades, a una paraula, quan el que és no és una paraula, sinó una persona, Jesús de Natzaret. Hem volgut fer el cristianisme amb el que és essencial, i l’únic que hem fet és reduir-lo a quatre tòpics que es poden posar en un facebook sense massa problema.

Crist és el nostre referent, Crist en la creu és el referent. Sense aquest referent no hi ha cristianisme. No hi ha justícia sense que jo hi quedi implicat. I no hi ha amor sense perdre la vida. És el que ens proposa la litúrgia quan diu: “Déu, per fer-nos un model d’humanitat, ha enviat el seu fill, i ha volgut que s’encarnés i que morís a la creu. Feu que aprenguem la lliçó dels seus sofriments per participar de la seva Resurrecció”.

No fem rebaixes al cristianisme! Reconeguem que estem molt lluny, però no fem rebaixes al cristianisme, no reduïm Jesús a quatre tòpics. Que siguem capaços d’alçar els ulls i mirar el calvari, mirar l’immens amor que Ell allí mostrava. Jesús no ens demana coses a mitges, sinó ens demana tot el cor, tota l’ànima, totes les forces.