Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Una de les coses sorprenents de Jesús, entre moltes altres, és el seu baptisme. Que es posi a la cua dels pecadors ell que no té pecat, no deixa de ser escandalós. Ho experimenta el mateix Joan Baptista que li diu: “Com és que tu vens a mi…?” I Jesús respon: “Cal que fem el que…”

En l’actitud del baptisme veiem clarament l’estil de Jesús, la seva humilitat: Ell, que no té per què, es posa a la cua dels pecadors.

És el mateix estil de l’Encarnació. Recordem Filipencs 2:

            “…Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la

            seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res, fins a prendre la condició

            d’esclau, i fer-se semblant als homes…”

Renuncia als seus drets, no s’aferra a la seva divinitat, sinó que s’abaixa i es fa un de nosaltres. Tant és així que durant trenta anys a Natzaret els seus convilatans no van notar res especial. Perquè quan comença a predicar i a fer miracles, diuen: “…d’on li ve tot això?”

És l’estil del seu messianisme, descrit meravellosament a Isaïes 42:

            “…No crida ni alça la veu, no es fa sentit pels carrers,

            no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la…”

Estil, perfectament delineat en les temptacions de Mateu 4: No a la miracleria, no a l’espectacularitat i no al poder. El seu messianisme és pobre, humil, mansuet, discret.

En el baptisme s’inaugura la seva manifestació messiànica i, precisament, en aquest acte de profunda humilitat, es produeix la gran Teofania, la manifestació de l’amor del Pare en el descens de l’Esperit. El cel s’esquinça, baixa sobre Jesús l’Esperit Sant, i se sent la veu del Pare:

            “...Tu ets el meu Fill, el meu Estimat, en tu m’he complagut...” (Lc 3,23)

Aquí es revela la gran experiència de Jesús, saber-se incondicionalment estimat pel Pare, saber-se fill estimat. I aquesta és l’experiència a la que ha vingut a convidar-nos Jesús: a participar del seu ésser Fill Estimat. La vida cristiana consisteix en aprendre a ser fill en el Fill. I això implica:

  • Adonar-nos que som fills estimats
  • Deixar-se estimar
  • Créixer en intimitat i confiança amb el Pare.

Ser cristià no consisteix en adquirir determinades virtuts, sinó en aprendre a ser fills (Ga 4, 4-6; Rm 8, 14-16), fins al dia en què al cel, serem “plenament fills” (Rm 8,23).

No oblidem que aquesta experiència de Jesús s’esdevé “mentre pregava” (Lc 3,21). Jesús era un home d’oració, havia crescut en un ambient piadós, participava al culte de la sinagoga, resava tres cops al dia el Shemà i les 18 benediccions[1]. Però, a més, es retirava sovint sol a la muntanya a pregar llarga estona. Allà intimava amb el Pare, allà hi dialogava espontàniament, allà experimentava el ser Fill...

En la pregària llarga, sense presses, en solitud, en companyia de Jesús..., allà aprenem a ser fills.

Fra Josep Manuel Vallejo

[1] J.L.SICRE, El Cuadrante. El mundo de Jesús, Ed. Verbo Divino 1998, p. 140.