Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fra Joep Manuel Vallejo) “Eren ja les vigílies de la festa de Pasqua”, diu l’evangeli de Joan al capítol 13. Però “sis dies abans de la Pasqua”, a Betània, a casa de Marta, Maria i Llàtzer, li oferiren el sopar. I allà, Maria prengué una lliura de perfum preuadíssim de nard autèntic que valia tres-centes monedes de plata, caríssim. I el vessà sobre els peus de Jesús, els ungí i els eixugava amb els cabells. I la casa s’omplí de l’olor d’aquell perfum.

L’amor té quelcom d’excés, d’excessiu, de sobreabundant, de boig... L’amor no és mai mesquí, ni raquític, ni legalista: “em toca això”, “està manat allò”... L’amor, quan és autèntic, és excessiu, sobreabundant, no mesura. L’amor no té límits.

És el que veiem en el gest de Jesús d’agenollar-se davant dels seus i rentar-los els peus. Jesús s’abaixa una vegada més, estima des de baix, estima com els servents, amb caire maternal, amb una profunda tendresa, però des de baix. L’amor, quan és autèntic, té quelcom d’excés, de foraviat, de boig.

L’amor tot ho suporta, l’amor tot ho perdona, l’amor tot ho comprèn (1Co 13). L’amor té quelcom d’excés, d’exagerat, d’il·limitat. Així és l’amor cristià.

I aquest amor excessiu, sense límits, és el que demanem d’assimilar cada vegada que participem en l’Eucaristia. Cada vegada que combreguem amb el pa i amb el vi de l’Eucaristia demanem que aquest amor excessiu s’encarni en nosaltres.

“El calze de la benedicció és comunió amb la sang de Crist”, és comunió amb la manera d’estimar de Crist: Cos ofert, entregat, sang vessada. Aquest és el sagrament de l’entrega de Jesús. Quan mengem del seu cos i bevem del seu calze diem amén, així sigui, així es faci. Que es faci en nosaltres el teu amor, la teva manera d’estimar.

I aquest calze és la nova Aliança segellada amb la seva sang. I quina era l’antiga Aliança? La que es va firmar al Sinaí, quan Déu dóna els manaments. “Vosaltres sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu si compliu els manaments”. Però tota la història d’Israel és la història del no compliment dels manaments, del no compliment de l’Aliança, trencada tantes vegades pel poble. El poble d’Israel i nosaltres, som incapaços de complir l’Aliança antiga, la dels manaments, amb les nostres pròpies forces. Per això, després de l’exili, Déu diu a través del profeta Jeremies: “Jo pactaré amb vosaltres una nova Aliança, no com l’Aliança antiga del Sinaí, sinó una nova Aliança segellada en els vostres cors. Posaré la meva llei en els vostres cors, us donaré el meu Esperit, perquè amb aquella força pugueu viure segons la meva Aliança” (Jer 31).

I aquí hi ha tot el cristianisme. La nova Aliança no és un contracte entre nosaltres i Déu de manera que si complim els manaments Ell serà el nostre Déu. No. És Déu mateix que ve als nostres cors amb el seu Esperit per, amb aquella força de l’Esperit, nosaltres viure com Ell vol. Aquesta és la nova Aliança, la que en cada Eucaristia segellem i participem. I, menjant del seu cos entregat i de la seva sang vessada, volem assimilar aquesta manera d’estimar, la de Jesús, agenollat als peus dels apòstols, rentant-los els peus. Amor sense límits, amor excessiu, amor boig.