En aquest any tan gaudinià fora bo de recordar dues persones que en van ajudar (en tasques diferents) a realçar el seu llegat. Un va ser un dels principals suports humans de l’arquitecte, Mn. Gil Parés, una mena del seu “pare pedaç”. Un altre, un admirador des de la Conca de Barberà a les pàgines d’Aires de la Conca, Mn. Pau Queralt. Tots dos amb una activa tasca pastoral, social, cultural i catalanitzadora. Tots dos assassinats els primers dies de la dita “revolució”.
Tots dos símbols martirials d’una Església catalana dins d’un país democràtic i civilitzat que s’esvaïa, per una violència criminal extrema des del malaurat estiu de 1936. Sovint les persones permeten explicar millor el mal provocat que no pas la munió de processos esparsos. Befant l’ordre democràtic que, a empentes i rodolons, sobrevivia, seguint els paràmetres genocides que ja començaven a aplicar-se a altres llocs d’Europa i Àsia, més “científicament”, però; seguint unes pautes molt semblants: assassinats i persecucions en massa i indiscriminades, destrucció o clausura dels seus llocs de culte i apropiació indeguda dels seus mitjans de difusió i educació. Tot amb l’objectiu de trobar una “solució final” per eradicar el cristianisme de Catalunya. Amb dos afegits diferencials, a l’Espanya de Franco, en sentit contrari, s’aplicaven les mateixes mesures, i a la Catalunya republicana, el govern autonòmic, fins on va poder, maldà per salvar religiosos i personalitats conservadores.
Amb Parés i Queralt exemplifiquen concretament aquest allau de destrucció. Però què es destrueix ràpidament i efectivament? Una part significativa del nostre patrimoni artístic religiós (diferenciat quant a estils i extensions). Es perdia irremissiblement un indret estimat per una comunitat, vivència de fe i pregària, acumulades per generacions de grans esdeveniments de la vida, per una designi aliè, sovint un devessall de bellesa popular. Hem perdut part de la nostra vida col·lectiva, tradició. Després de la destrucció consumada, Màrius Torres, el juny de 1938, ho percebia així a Uns ulls en un retaule.
“M’agenollo en el fons de la meva paraula,
Infinit de silenci d’uns ulls coberts de pols!
Ull, obert entre l’or i la rosa d’un retaule,
¿qui, abans que jo, ha tingut aquest somni tan dolç?
Mestre desconegut, veieres i inventares
amb un art infantil i simple de temor,
els ulls, els ulls mateixos de les ànimes clares
que parlen als meus somnis d’un univers amor.”
En el nostre patrimoni artístic va haver-hi, alhora, exemples heroics de salvació, sota l’aixopluc de la Generalitat i l’altruisme dels nostres “monument mens”, malgrat tot els fets catastròfics de destrucció, davant de la mirada temorosa d’una població.
També fou molt l’impacte del canvi radical en la premsa i l’edició en català. Al cap de poc de l’inici de la dita “revolució” desapareixia el degà de la premsa en català, l’acreditada La Veu de Catalunya, òrgan també del partit conservador republicà Lliga Catalana. Diari de qualitat, amb col·laboradors i periodistes de referència obligada per entendre la cultura i la política catalanes del moment. Era, així, “l’avi de la premsa en català”.
En aquest veritable atemptat contra la llibertat de premsa, canviant a punta de pistola les legítimes propietats, apropiant-se de rotatives i esbotzant el lligam entre mitjà lectors, col·laboradors i anunciants, hi seguiren altres mitjans com el modern i sensacionalista L’Instant, i El Matí, al meu parer un diari elegant, obert al món i amb conspicu interès per les polítiques socials, que comptava amb l’apunt diari net i precís de Pau Romeva entre les seves pàgines, dins de la mateixa empresa el magazine europeïtzat Esplai i l’òrgan de la Federació de Joves Cristians, Flama, a més de diaris com Diari de Mataró, El Pla de Bages, i les rèpliques locals del diari de la Lliga. Qui es podia atrevir a circular pels carrers en flames amb l’antic diari dels “carques”?
Dues revistes d’alta cultura com La Paraula Cristiana o Criterion tingueren la mateixa fi i les editorials hagueren d’esporgar els seus fons de referències o obres religioses. Editorials com les publicacions de Montserrat i el Foment de Pietat Catalana seguiren avall.
Dins del moviment catalanista i les entitats catòliques dues organitzacions varen partir la fúria criminal, La Lliga i totes les seves entitats adherides arreu del país, el ric teixit d’entitats d’Església i la Federació de Joves Cristians. Es destruïa la llibertat de reunió i d’associació per a alguns i es robaven els seus béns, amb l’objectiu de posar fi a una vida comunitària pròspera i dinàmica fins al 17 de juliol de 1936. Les entitats de la Lliga i les d’Església varen ser tractades com a “feixistes” quan n’eren molt i molt lluny, no pas com altres que els aplicaven la seva fúria i eines semblants com es veié des d’abril de 1938. Una forma de trobada de persones de lleure, de cultura, de catalanitat, no només per finalitats polítiques, va desaparèixer “manu revolutionari”. Fins i tot un partit lleial a les institucions catalanes com Unió Democràtica de Catalunya no va poder tenir en aquest període projecció pública i, com els membres de la Lliga, de la FJC, religiosos i militants seus foren assassinats. Es jutjaren sense judicis actituds i pensament que l’ordenament legal vigent no perseguia. Es donà la trista circumstància que molts catalanistes foren assassinats des de l’estiu de 1936 i molts altres catalanistes ho foren des de l’esclat de la victòria franquista.
Quines conseqüències materials i immaterials tingué tot plegat? Mort i destrucció, pèrdua de confiança col·lectiva, les llibertats democràtiques oblidades, tot i que l’altre “bàndol” només foren eliminades.
Avançant les tropes franquistes “al paso alegre de la paz” (quina, Déu meu senyor!!!!) les bases per impulsar el genocidi cultural franquista contra Catalunya tenien ja prou la farina blana. Així, Queralt i Parés n’eren epifania.
1.-Una vida cultural desgavellada per l’avenç de la guerra: falta de proveïments, paper de pitjor qualitat i escàs, dirigisme i sectarisme cultural. Així ja, la cultura catalana el gener de 1939 era un malalt desnodrit, desmoralitzat i amb salut estantissa.
2.-Amb l’eliminació d’una cultura catalana atribuïble al conservadorisme moral i al catolicisme. El franquisme es trobaria una part de la feina feta. Així es va normalitzar que una part de la cultura i de les creences de la ciutadania catalana podia ser “prescindible”. Si ja s’havia fet un cop, per què no tornar-hi ara amb caràcter total?
3.-Des del gener i febrer de 1939 el Franquisme podia arribar a pensar que podia assolir una hegemonia política, social i cultural sense límits, perdurable (?). Catòlics catalans varen recuperar una pràctica religiosa que, per a molts, era estranya. En llengua forana, desarrelada de les nostres pràctiques, carismes i tradició, malgrat que, ensems, podien estar agraïts al Règim.
Fins quan? Els exemples discrets de Parés i Queralt, i tants d’altres, mantingueren un escalf escampat entre rectories i sagristies, silentment. El silenci d’una discreta represa cristiana catalana.
Grups
