Antoni Gaudí va poder dur a terme la seva obra ingent comptant amb uns col·laboradors i uns treballadors qualificats, hi havia, però, altres col·laboradors més enllà de la tasca constructiva. Un d’aquests és Mn. Gil Parés que comença el 1906 la seva actuació al Temple expiatori.
La Sagrada Família (s’ha repetit a bastament) és un temple expiatori. Expiar què, però? La blasfèmia, els comportaments immorals i els efectes de la lluita social. Com caldria, però, evitar-ne la difusió? L’origen del Temple contempla una funció expansiva de la seva irradiació. Si com deien Joan Maragall i Josep Pijoan calia una “catedral nova” per una ciutat nova, les circumstàncies eren diferents de la tradicional i gòtica. Si la Catedral, a Ciutat Vella, era la seguretat de la tradició, la nova ho era de la transformació i el canvi, sobretot en les tècniques constructives i en la percepció de la gent. En origen, l’expiació i la millora personal havia d’anar acompanyat de penediment, però també de les eines per assolir-lo i no repetir “el mal”.
El bisbe Torras, recordant un pastor irlandès, afirmava que l’Evangeli s’entén millor sense gana. Com ajudar a omplir-la? Si Gaudí prou feina tenia a complir encàrrecs arreu i dedicar-se a la Sagrada Família, com assolir l’objectiu inicial de l’Associació de Devots de Sant Josep per gaudir d’espais oberts al lleure i al foment de l’educació, a la vora de la Sagrada Família? Heus aquí com cal tenir en compte l’actuació de Mn. Gil Parés com a animador d’escoles, ateneus, ensenyaments, pomells de joventut, activitat esportiva i tot allò que calgués. Així, doncs, Mn. Parés esdevé un promotor i cohesionador d’un futur barri en creixement des de principis cristians i patriòtics, un avançat al seu temps com ho era Gaudí, en els mateixos aspectes, tots dos des d’una tasca específica i comuna alhora.
Més enllà dels estrictament àmbits vinculats al Temple, i les Escoles de la Sagrada Família, exemple d’escola catalana, cristiana, renovadora i popular, què fer-ne de la canalla quan acabaven els estudis (justets de durada, normalment)? Un barri en un nucli, fins feia poc independent de Barcelona, Sant Martí de Provençals, amb entitats tan destacades com el Foment Martinenc, l’Orfeó Martinenc, el FC Martinenc, on tots els corrents del catalanisme hi disposen d’entitats actives, com l’Ateneu Obrer Català, el Foment Autonomista, la Joventut Nacionalista Obrera del Poblet, el Casal Nacionalista Martinenc i Els Nets dels Almogàvers, dues entitats indispensables del catalanisme popular aquestes darreres d’abans de la Guerra Civil, a més del Foment Sardanista local i una delegació local de l’Associació de Protectora Catalana, la promotora de l’escola catalana, més enllà òbviament de les entitats carlines i republicanes lerrouxistes habituals en barris de la ciutat.
Una exvila així acumulava una de les densitats més altes d’associacionisme catalanista de la ciutat. Com a exemple, dues personalitats sobreïxiren més enllà de la exvila, el diputat d’ERC i actiu impulsor de l’exili català a França, Miquel Guinart, i Ramon Peypoch, un dirigent d’Acció Catalana.
Una necessitat
Com ja reclamava el bisbe Torras, calia fer arribar la veu cristiana on creixia la ciutat, amb les eines d’una societat en transformació, per això Mn. Parés i la dinàmica desenvolupada per la Sagrada Família, va anar teixint sota un seguit d’institucions populars culturals i educatives, seguint l’objectiu inicial de l’Associació Josefina, però catalanitzada.
Des de l’empenta de les Escoles i el Temple es van estructurar diferents entitats que en un moment determinat són qualificades sota el terme: “Fe, Pàtria, Cultura”. Per què caldrien unes entitats com aquestes? Com recullen Josep Miracle a 60 minuts o Manuel de Pedrolo a Balanç fins a la matinada, exemples de la vida obrera en un barri de Barcelona (Sants), l’associacionisme popular complia una funció social, una necessitat, no un
luxe afegit.
Si una llar obrera disposava de llit per descansar, taula i cadires per alimentar-se, amb prou feines una modesta biblioteca, sense sofà i sense ràdio (que arribaria més tard per a llars amb més recursos), en les entitats de tots colors i circumstàncies, la majoria adreçades a les classes populars, permetien distreure’s del traüt, fer un beure al cafè (porter i cafeter eren puntals indispensables d’una entitat), escalfar-se a l’hivern, refrescar-se a l’estiu en un jardí o eixida, seure còmodament veient un espectacle autogestionat, culturitzar-se i, fins i tot, trobar un “bon noi” o “una bona noia” per fer-hi un casori. La casa obrera justejava, vaja (i molt!).
Vista la necessitat social, quines eren les que varen néixer a l’ombra de la Sagrada Família? A més de la catequesi, la Junta del Temple i l’Apostolat de l’Oració, i a més de les Escoles, l’Ateneu de la Sagrada Família, el Patronat de la Sagrada Família, Nostre Casal i la Joventut Sardanista Pep Ventura, en una segona època de l’Ateneu, defineixen aquest entorn.
L’Ateneu de la Sagrada Família
L’Ateneu i Nostra Casal tenien la comesa de ser una “entitat postescolar”. O sigui, l’aixopluc on la canalla que havia rebut la formació bàsica a les Escoles pogués seguir altres formes d’educació, un cop havien entrat a treballar al Temple, a la fàbrica, al taller o la botiga. Hem de pensar la importància de mantenir tres estructures quan les dificultats financeres del Temple eren contínues.
Amb notícia des de 1908, l’any 1910 l’Ateneu va esdevenir una entitat vinculada a un partit, la Lliga Regionalista i amb aquesta finalitat, ultra la tasca religiosa, cultural i recreativa, era l’oficina electoral del partit al barri naixent, malgrat tot, aviat recuperà la plena independència. Amb local propi, proper al Temple, l’intent de tenir una cooperativa de consum, com era freqüent en l’associacionisme popular, defineix una entitat amb un patró d’activitats pròpies del catalanisme social del moment: actes literaris-musicals per lluïment dels socis i sòcies, representacions de teatre català, Jocs Florals, i, com no podia ser altrament, ballades de sardanes.
Ni joc, ni ball “agarrau”, des del compliment de les activitats religioses corrents i les específiques del Temple, amb una especial relació amb el que era la comunitat de la Companyia de Jesús al Clot. El novembre de 1916 posava la primera pedra del seu edifici al passatge de la Font, ben a la vora del Temple.
L’ASF, com a entitat catòlica, feia seu els objectius del Bisbe Torras a L’elevació del poble o la democràcia cristiana, per això calia garantir unes condicions socials i econòmiques per la classe obrera, amb l’additament de l’espiritualitat cristiana.
El Patronat de la Sagrada Família
A més de l’ASF, es constituí el Patronat de la Sagrada Família, ja des de 1907, considerat pel bisbat “centre obrer”, tenia com a objectiu fer estudis gratuïts per a obrers, que cap al 1915 s’aturen. Així, doncs, més enllà dels exalumnes i les seves famílies, el PSF tindria a adults que podrien col·laborar a les obres del Temple.
Amb un local propi, s’interessà per la millora de les condicions del barri, per l’excursionisme i la pràctica esportiva, fins i tot constituí un club de futbol anomenat Pirinenc, dins d’una lliga de futbol catòlica. Seguint així l’actuació del bisbe Torras que promocionà a Vic el Marià-Ausa FC. El Patronat també disposava d’un cor i participava en els grans esdeveniments del Temple.
El 1919 es constituí una entitat amb una completa carta de serveis, ben a la vora del Temple, però no crec que amb un lligam efectiu, però que acabava de donar, així, un sentit total de serveis per als treballadors d’aprop de la Sagrada Família, el Patronat d’Obreres del Poblet, dirigit per Mn. R. Balcells Masó. Així es configurava un conjunt format per escoles, formació postescolar i professional i formació i lleure per a dones.
Nostre Casal
El 1921, quan les notícies de l’Ateneu i el Patronat minven, apareix Nostre Casal. Reconegut com una entitat del catalanisme popular, com reconeix una revista amb simpatia per als republicans irlandesos Jordi Erin. Nostre Casal es constitueix el 1921, com les dues altres entitats, participa de l’acte anual contra la Blasfèmia que es fa des del Temple.
Altre cop, Nostre Casal, segurament perquè els temps en el catalanisme són uns altres, més arrauxats, més crítics amb la Lliga Regionalista, cada cop més un partit regionalista espanyol monàrquic que la força central del catalanisme. Per això, dins seu, hi trobem un esbart dansaire, una secció excursionista, un pomell de joventut, a més de classes nocturnes i exposicions escolars de les Escoles, fins i tot la voluntat expansiva, més enllà del rodal, per això organitza per Sant Jordi un aplec al Guinardó.
El 13 de setembre de 1923 s’estableix un directori militar i se suspenen les llibertats contemplades en la vella constitució de la Restauració. Ben aviat un extens decret detalla una extensa panòplia de delictes contra el denominat capmàs indefinit i extens denominat “separatismo”. Atenent el decret, Nostre Casal té l’honor de formar part de les primeres 28 entitats catalanistes de tot colors clausurades per les noves autoritats. Entitats d’indubtable servei públic com la difusora de la llengua arreu dels Països Catalans com Nostra Parla i la gran generadora de formació global per als dependents de comerç nacionalistes el Centre de Dependents.
No trigà gaire a “caure” una gran coordinadora de grups cristians catalanistes adreçats a la jovenalla catalana, com eren els Pomells de Joventut, entre elles les Poncelletes de Nostre Casal, el pomell corresponent a l’entitat vinculada a la Sagrada Família. La clausura de Nostre Casal i de tots els pomells de joventut anunciava la dura repressió que caigué al damunt de l’Església catalana durant el directori militar, com recordava Manuel Brunet des de les pàgines de La Publicitat, en caure el Directori.
Amb la Joventut Sardanista Pep Ventura, l’Ateneu tingué una revifalla durant la Dictadura des de 1924, quan la nostra dansa esdevingué un refugi per activitats catalanes, malgrat la repressió que caigué, també, al damunt del sardanisme.
Enteneu què vol dir el fet que quan s’apropa el seguici fúnebre de Gaudí al Temple hi sigui acompanyat del poble ras? Des del seu carisma, les institucions que s’hi crearen al seu voltant quelcom hi tindrien a veure. Instrument d’arrelament (de cohesió social, si voleu) de la gent a la Sagrada Família i al barri que, a redós, hi naixia, a partir de serveis útils per a les persones, en uns moments difícils per l’obra, els treballadors i el país, conjuminant quelcom que no era fàcil de conjuminar aleshores: treball, catalanitat (com no podia ser altrament) i fe, amb l’ajut de Mn. Parés, el dinamisme de Gaudí i els preceptes divulgats pel bisbe Torras.