La Veu de Catalunya, el diari català de més llarga durada fins a 1939, va publicar, el Dijous Sant de 1933 (13 d’abril), a primera pàgina un poema d’Àngel Guimerà, sota un gravat de Rembrandt, per un clixé facilitat per l’acreditada casa Renart. En el vibrant text, el dramaturg, poeta i pensador catalanista blasma la guerra. El diari el reprodueix en un any en què Europa i el món s’atansava cap a un espiral de destrucció per a dones, homes i pobles que maldaven per un món de llibertat i dignitat per a tothom.
Amb el Crist, per a Guimerà, les persones volen ser lliures i els pobles decidir el seu futur; al món, però, hi ha fratricides i tirans, però vencerà, a la fi, el Crist del Calvari per a un món sense opressions, sense armes, sense fronteres i en pau. Una teologia que ens interpel·la avui de la mà d’un creient considerat poc ortodox per alguns sectors eclesials de la seva època.
L’excel·lent diari encapçalava així el text:
La poesia d’En Guimerà
Publiquem en aquest número la poesia «A la Creu» d’Àngel Guimerà. Es tracta d’una composició d’aquest poeta poc coneguda. És un producte de la seva jovenesa; car aquests versos daten de més de seixanta anys enrere i en ells se sent encara el ressò de la guerra franco-prussiana. El geni del nostre Guimerà, geni nacional de Catalunya, hagué de sentir-se atret, també, com tots els genis de la humanitat, per la Creu, i a ella s’adreça de bona hora, amb tota la seva força de la seva expressió característica. Com a «document», doncs, aquesta poesia té innegablement un alt valor i conté una alta exemplaritat i més als dies actuals en què la incomprensió, la barbàrie i la incultura, en nom de la llibertat (quin sarcasme!) aterren tantes creus.”
A LA CREU
Salve, trenc gloriós, radiant empresa
de llibertat i amor,
empíric monument de l’austruguesa,
llaçada de tendresa
entre la humanitat i el Creador.
En tu jo veig la cèlica hermosura
la pau, la caritat.
A la sombra, la mort és la ventura;
per tu la criatura
comprèn dins son cor l’eternitat.
A ton entorn s’eleven, se sublimen
del Sinaí i les lleis;
baix ton esguard les ànimes s’estimen;
per tu els grillons s’aprimen
i de pobles esclaus fas pobles reis.
Que hermosa te presentes en la vida!
El front de Déu alçat,
en el si de la terra empedreïda
la planta recollida
i amb els braços cobrint la humanitat.
Mes, ai!, encar ressona la tempesta;
al lluny s’ou el murmull
dels fratricides celebrant sa festa;
encara alça la testa
la descarnada sombra de l’orgull.
Hi ha tirans que ses misèries gosen
en prepotents palaus,
i els indigents sobre del llot reposen,
i els vils ses lleis imposen
tot reblant les cadenes dels esclaus.
I la guerra vesteix fort armadura
i lluiten els germans,
i un mar de sang reflecta ta hermosura
i ve la turba impura
a implorar tot amor roges les mans!
Oh, execració! Misèria de la vida!
Jamai l’orgull potent
ajupirà la testa ensuperbida!
La terra empenedida
no elevarà los ulls al firmament!
Símbol d’amor, perdona mon desvari;
en ton poder jo crec;
no debades Jesús en el Calvari
pel poble sanguinari
llançà en los braços el darrer gemec.
Vindrà el temps en què apleguin ses banderes
els dèspotes i esclaus,
deposin a tos peus les armes feres,
s’esborrin les fronteres
i amb llaçades d’amor signin les paus.
I sentí l’amor glatir sobre sa escòria
la gràcia divinal
i els àngels en el cel cantin victòria
i siguin de ta glòria
els cors units magnífic pedestal.
Àngel GUIMERÀ
Tria i comentari de Lluís Duran
