Àngels Gonyalons, l’excel·lent Marta, a La Corona d’Espines de Josep Maria de Sagarra, afirmava a CatInfo: ˝Guimerà, Rusiñol i Sagarra són el nostre patrimoni i darrerament no els hem vist prou”. Hem pogut evitar-ho un xic al TNC, sota la direcció de Xavier Albertí. No disposar del suport inalienable d’una cultura amb estat té aquestes coses, quan tot sovint hem de fer passes repetitives per refer la tradició cultural. Altrament, el teatre català va ser històricament una eina de catalanització de masses. No havia estat només un forma de lleure o evasió, sinó, a voltes de reflexions morals o socials de gruix, per fer-les prou entenedores al gran públic calia que fossin també en indrets propers i amb la llengua de la gent, la catalana.
Quan no per pròpia voluntat, ens ha estat imposada, no gaudir de la nostra tranquil·la, usual, natural tradició cultural, amb el seu públic fidel, els seus escenaris, crítica, les seves edicions i les seves “estrelles”, ens podem preguntar com hauria estat la cultura catalana sense l’esclat de 1936-1939 (i no dic d’èxit, és clar, si no de manifestació extrema d’intolerància i de violència). La present producció ens ajuda a pensar-hi, i, amb el cinquantè aniversari de la mort de Franco, podem recordar allò que vam perdre i també allò que no vam arribar a gaudir ni a ser. Una cultura europea va decidir-se que fos una cultural prescindible, a extingir: som conscients del mal que això provocà en generacions de catalans i catalanes? Som conscients del mal acumulat? I encara hi ha qui hi vol tornar o encara hi ha qui ho ignora, com si no hagués passat.
Tanmateix, no em podia deixar d’atraure l’obra de Sagarra per raons familiars, fill com soc d’un afeccionat al teatre des d’un centre catòlic de barri popular, i per la facilitat i sonoritat pel vers sagarrià, on l’acció ben definida, sempre troba la paraula justa per fer-se entenedora i assolir la normalitat desitjada de l’acció. Llengua fina i audaç com, retratant un ambient solsoní, fa una pallaresa (la navalla fabricada a la ciutat). Vers sonor que, a la fi, assoleix el cim.
Tampoc em podia deixar d’atraure per la circumstància concreta de Sagarra en la nostra història cultural durant les malvestats franquistes. Pocs escriptors catalans varen poder mantenir l’ofici i el contacte amb el seu públic com Sagarra. Certament, Sagarra va haver d’abandonar la crònica social en la seva llengua, perquè no es permetien revistes en la nostra llengua (fins aquí van arribar!!!), però va continuar sentint l’escalf dels seus admiradors en teatres de barri o de poble, com un altre referent, el tenor Emili Vendrell. Autors i intèrprets que cantaven la vida i les passions humanes, com ho havien fet totes les cultures al món, però tenien una “xacra”, ho feien en una llengua proscrita.
La trama de l’obra planteja la circumstància d’un fill no reconegut (Eudald) per un antic malfactor que vol ennoblir-se, el senyor de Bellpuig, i una consciència moral, Marta, que anirà obrint portes i ressituant, no sense dolor, la veritat. Cal fixar-se en tres aspectes significatius de l’obra, la família, el temps de l’estrena i el lloc de l’acció de l’obra. Sagarra pertany a una família de la noblesa catalana, que manté la llengua tradicional, cosa poc usual en aquesta classe, que, ben aviat, adopta la de la Corona, a qui ha de servir. El 1930 és un any abans de la caiguda de la monarquia alfonsina i la proclamació de la República espanyola. Els qui heu passejat pels carrers tranquils i manyacs de Solsona trobareu la plaça de Sant Joan, plaça de forma irregular que fa baixada, amb templet i font al bell mig, és allí on podreu llegir el poema “Record de Solsona”, del nostre autor. Què hi podia fer Sagarra a la capital del Solsonès, per què hi situa l’acció? Com a membre de Joventut Nacionalista, els joves del partit conservador catalanista, Lliga Regionalista, va ser-hi enviat com a agent electoral, en les eleccions a Corts de 1914, tot presentant Ferran Valls i Taberner.
Setze anys després, Sagarra ha abandonat els rengles del Regionalisme i signa el manifest de suport a Acció Catalana, el març de 1930. AC, partit nacionalista, liberal i republicà acollia destacats cristians com Jaume Bofill i Mates o Manuel Carrasco i Formiguera i intel·lectuals laics procedents del republicanisme històric, com Antoni Rovira i Virgili. Sagarra, a més de poeta, autor teatral, comentarista de la realitat en aquell moment té, doncs, un compromís amb Catalunya i la República.
Marta, l’eix vertebrador de l’obra, fa servir sovint imatges de l’Evangeli, per això el títol de l’obra no és triat debades, davant d’un personatge que es vol ennoblir (Bellpuig) corrupte com la mateixa monarquia en decrepitud, Eudald en demanar què pensa d’allò que arriba a Solsona quan han decapitat Lluís XVI a París:
“Els reis moren com tot, i les corones
es prenen com es prenen els diners;
n’hi ha que són bons, que són males persones;
els reis són de la fusta dels demés”.
Posant a peu pla la corona, la veritable, per Marta, és tota una altra:
“I l’hereu de Bellpuig no sap
que només la corona
s’aguanta i dona lluïment al cap?
És la corona més ambicionada i la que fa que se t’ajupi tot el món!...
Nostre Senyor la porta ben clavada
i encara no l’hi ha pres ningú del front!”
La Corona d’Espines element comú de la tortura de Jesús sota domini dels romans, esmentada en Mateu, Marc i Joan esdevé part de la befa i la tortura, contraposant abans d’emprendre el camí al Calvari dues formes de “poder”, davant de les autoritats religioses jueves, reclamant Jesús ser Messies i Fill de Déu, i, davant de les autoritats romanes, polítiques i militars, la reialesa jueva. Bellpuig, com Pilat, representa el domini de la força, per això creu que cal acabar per tots els mitjans la Revolució Francesa i restaurar l’ordre, ell que té, com a “orgull de raça” el doble solatge de voler ser “noble o bandit”.
Així, doncs, podem percebre el text teatral com una avançada de la república, dels drets de la dona que aquesta va començar a reconèixer, però també d’una fe cristiana que dona a Marta consciència alliberadora. La Corona tindrà una altra significació, relacionada amb l’anterior, producte de la situació de domini que genera Bellpuig, el patiment de veure Marta que el seu fill Eudald, ha de ser, de moment, un estadant de la residència de Bellpuig, i ella només la majordoma:
“Tu et creus fill de nobles; no endevines
la meva angúnia vigilant-te el niu
amb aquesta corona d’espines
que em forada la pell de viu en viu”.
La Corona també com a forma de patiment com a dona que ha estat explotada sexualment per Bellpuig i com a mare no reconeguda. Per això Marta creu en Déu:
“Crec que Déu beneeix en els sagraris
els amors que no són mercadejats
amb mentides i pactes de notaris,
sinó dos sentiments ben despullats!”
I hi creu per beneir l’amor veritable, més enllà de l’interès i el bon casament que pretén fer Bellpuig amb Eudald amb una pubilla amb recursos per resoldre, així, els seus problemes financers, un casament per interès i no per amor. Marta segueix un procés de retorn a la fe, de canvi de vida, de dignitat i maternitat recuperades:
“i per salvar una dona que t’estima
jo no faig cas d’aquella condició,
i estic segura que compleixo ara
tot l’esperit dels manaments de Déu”
El cim de l’obra es produeix quan Bellpuig surt anorreat, malgrat el seu poder, com a representant del sistema corrupte monàrquic que, a Solsona, representa Bellpuig, talment com un petit Alfons XIII:
“No ho veus que estàs vençut?
No ho endevines,
que l’alegria m’ha escapçat el plor?
Si és la meva corona d’espines!
La corona d’espines que treu flor!”
Teló.
Florida la corona, ja no esgarrinxa la pell de la soferta Marta. Cau, així, el sistema de Bellpuig i la seva enganyifa corrupta i triomfa la mare reconeguda i la veritat. No debades, l’any 1930, amb una obra com la que comentem, on s’uneixen fe i simbologia cristianes, amb un missatge republicà i de dignitat de la dona oprimida, és també l’any de la “balançada” republicana, l’any del Pacte de Sant Sebastià i de l’alçament republicà de Jaca. Un any que a Catalunya, cristians com Felip de Solà Cañizares, Josep M. Marquès, Lluís Nicolau d’Olwer, Manuel Carrasco i Formiguera, Jaume Bofill i Mates, Daniel Cardona o Josep M. Batista i Roca comploten per posar fi a l’antic règim de l’aliança “del Trono y el Altar”, i a l’Estat, Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura, quan Lleó XIII ja havia considerat legítims els règims polítics que volgués el poble.
