Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els dies 17,18 i 19 del proppassat gener ha tingut lloc a Barcelona el Congrés «Què va ser el ’68?». L’organitzaven el Pontifici Comitè de Ciències Històriques, la Universitat de Barcelona i l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Ha estat la primera aproximació feta a Barcelona sobre un moviment cultural i social de gran rellevància que va somoure els fonaments de la civilització occidental. Ho va fer breument i sense deixar massa rastre en el camp de la política. Tant és així que a París, després del maig del ’68, que va durar aproximadament un mes, el govern del general de Gaulle no caigué i, ben al contrari, s'enfortí amb les eleccions que seguiren als fets. Va semblar que tot tornava a la «normalitat», però de fet ja res no va ser igual. Hi ha un abans i un després d’aquells dies en què els estudiants, fills de les classes mitjanes, amb una participació discreta dels treballadors i sota la desconfiança del, aleshores, totpoderós Partit Comunista, van prendre el timó de la història amb un seguit de missatges que posaven en qüestió el sistema vigent i pretenien trencar l’ordre establert. El món burgès de la postguerra era criticat pels qui eren fills del desenvolupament econòmic i social d’una Europa que es refeia ràpidament de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial. Aquí, a més, s’hi afegia la protesta contra el règim franquista que donava símptomes d’esgotament, però que encara aguantaria uns quants anys més.

Si bé no es pot parlar directament de revolució del ’68 sinó més aviat de revolta, és evident que la gran pregunta del moment era si calia ser «reformista» o «revolucionari», és a dir, si calia anar de mica en mica o bé si la resposta era un daltabaix que sacsegés «el sistema» i fes néixer una altra realitat, nova, imaginativa, creativa, tan paradisíaca com poc definida. Era el moment de la utopia, i hom podia imaginar un món  divers, alternatiu, en què tot seria bonic i extraordinari, en què la pau arribaria per si mateixa i en què les guerres es volatilitzarien com per art d’encanteri. La lectura atenta de la lletra de la cançó més famosa del moment, «Imagine» (1971), de John Lennon, que representa el somni californià i parisenc, fa veure com tot semblava molt fàcil. Com si la concupiscència no existís, com si tot fos pur voluntarisme pelagià. Només calia desitjar la pau perquè la pau arribés –i s’acabés la guerra del Vietnam, guerra cruel i cruenta, blasmada pels joves d’arreu del món. Eren aquells mateixos joves que penjaven el pòster del Che Guevara a l'habitació, i llegien en aquella imatge mítica del guerriller mort el 1967 el model del revolucionari mundial. El marxisme era la ideologia dominant, i el Che servia d’icona al Jesús revolucionari en què molts somiaven. La secularització encara no havia arribat, i la simbologia revolucionària integrava també el cristianisme. Eren encara temps de cristiandat.

L’home més atent de l’època va ser, potser, el Papa Pau VI. L’any 1970 va demanar a un grup de reflexió que la Companyia de Jesús tenia a Paris que analitzés què hi havia darrere el terme «sistema» i com calia valorar les dues opcions possibles (revolució i reforma). El Papa Montini s’adonava del que passava i provava de comprendre-ho, és a dir, anava més enllà de la por, la queixa o el silenci. A la Populorum Progressio (1967), que juntament amb l’Ecclesiam Suam (1964) i la Evangelli Nuntiandi (1975) són els documents paradigmàtics del seu pontificat, Pau VI emprava l'expressió «humanisme integral», que era una aposta decidida per la dignitat de la persona, pels seus drets inalienables, per la dignitat dels pobres, per la pau i per la vida en totes les seves formes. D’una certa manera, era una resposta avant la lettre al ’68. El maig parisenc era anticapitalista però limitava el projecte de transformació a les estructures, cridava a favor del canvi però en el fons no es comprometia a fer-lo possible de manera personal. Era una utopia bella i poderosa, capaç d’arrossegar molta gent, però que tot ho reduïa a la política sense adonar-se que si una idea es converteix en ideologia queda ofegada, a curt o a llarg termini. Aquest va ser el drama del marxisme, que s’acabà autocolapsant.

La resposta no ideològica només és una: l’Evangeli de Jesús, l’humanisme que surt de l’Evangeli i salva l’home i la humanitat. Una Església esquinçada per la contraposició entre conservadors i progressistes i ferida per l’onada de secularitzacions –el 20% dels preveres del món, que conegué el seu pic l’any 1969– havia de dir una paraula consistent després dels primers deu anys de Postconcili. Aquells anys van resultar intensos pel que fa a l'aplicació de les disposicions conciliars (litúrgiques, acadèmiques, disciplinars) però van veure com sorgia en l’Església el fenomen de la contestació, directament relacionat amb la revolta del ’68 i empeltat, en part, de marxisme. L’Església no és immune al que passa en el món i el Papa, en un moment delicat, després d’una recepció difícil de l'encíclica Humanae Vitae (1968), va dissenyar un projecte d’Església per als propers anys: l'exhortació postsinodal Evangelii Nuntiandi. Faig notar que el pensament del Papa Montini és a la base del document programàtic del Papa Francesc, l'exhortació postsinodal Evangelii Gaudium (2013), que, com aquell, és una resposta als desafiaments presents, ara concretats en el món global i globalitzat, vigent en les societats contemporànies. El mot d’ordre, Església en sortida, és deutor de l’anunci o comunicació de l’Evangeli, el repte proposat per Pau VI i que serveix de títol del seu document. En el segon gran tema de la Evangelii Gaudium, la centralitat dels pobres, hi ressonen igualment el Concili i l’actitud de Pau VI en el seu viatge a l'Índia o davant els «campesinos» de Bogotà: els pobres, reconeixia el Papa, són la carn mateixa de Crist!

El món actual és fill del ’68. Els costums, les maneres de viure, el paper de la dona en la societat, les relacions entre les persones, la decisió com a element inalienable de la vida, la sexualitat, tot allò que pertany al terreny de l’ètica personal i col·lectiva, està molt influït pels canvis que explotaren ara fa cinquanta anys. El ’68 va ser una explosió de llibertat i de creativitat, i el desig de construir un món divers, alliberat de la tradició, va marcar els esperits. Particularment, el ’68 va suposar una crisi de l’autoritat i de les autoritats. El paper de les institucions va ser posat en qüestió, i un corrent de critica a les estructures de poder va recórrer el planeta. Dins l’Església, això es va concretar en una critica a l’autoritat del Papa i dels bisbes, però també dels superiors i, en el món acadèmic, dels docents. L’assembla permanent s'instal·là a les facultats i alguns professors hagueren de plegar o foren durament sacsejats.

L’esperit de l’època amb relació a l’autoritat va entrar dins l’Església, i s’hi va instal·lar. Em refereixo en concret a l'adhesió que mereix el magisteri papal per part dels qui ens diem catòlics i estem en comunió profunda amb la seu de Pere. Curiosament, mentre que en els anys ’60, ’70 i ‘80 la critica frontal al magisteri papal i a la seva figura va venir per part d’una contestació de tipus progressista, al final dels anys ’80 es va consumar el cisma de l’arquebisbe Marcel Lefebvre i dels seus seguidors (1988). El trencament de la comunió per part de Lefebvre, fruit del seu rebuig frontal al magisteri conciliar i papal, va comportar l'única excomunió dels últims cinquanta anys, decretada pel Papa Joan Pau II. Penso, però, que en els darrers anys la critica a l’autoritat, provinent del ’68, ha interferit en algunes reaccions que s’han produït amb relació al Papa Francesc. Paradoxalment, en nom de la doctrina catòlica alguns s’han oposat públicament als ensenyaments del Sant Pare, que és el fonament i principi de la catolicitat. L’esperit del ’68 no és mort, ni que sigui des de postulats inversos als que van moure l’ultima gran revolució cultural que ha afectat Occident! Transitar pel ’68 significa, en qualsevol cas, recórrer el passat i el present de la nostra cultura, reconèixer-hi la petja de l’esperit del temps i ser capaços d‘articular un projecte de transformació dels cors i del món que es troba en l’entranya de l’Evangeli de Jesús.

 

Armand Puig i Tàrrech