Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Un dels elements que solem relacionar amb la Quaresma és el dejuni. De fet, l’Església continua mantenint la prescripció del dejuni el Dimecres de Cendra (com també el Divendres Sant). A l’hora de la veritat, segurament és poc present en la vida i en la mentalitat de molts cristians, que el veuen com una pràctica ascètica sense gaire sentit o com una norma eclesiàstica pròpia de temps passats.

El dejuni, present en moltes tradicions religioses, era conegut igualment pel poble d’Israel en temps de l’Antic Testament. Els israelites l’associaven particularment al dia de l’Expiació, festa anual en la qual es demanava perdó a Déu pels pecats de tot l’any (Lv 16,29-31).

Altres casos concrets dels quals es parla en els textos bíblics semblen indicar que el dejuni era vist com una forma de preparació per acostar-se a Déu. Així, Moisès passa quaranta dies i quaranta nits sense menjar ni beure abans de rebre les taules de l’aliança (Dt 9,9), i poc després torna a fer el mateix per demanar a Déu el perdó per al poble que, cansat d’esperar, s’havia fet un ídol per adorar-lo (Dt 9,17-19).            

En aquesta mateixa línia, el dejuni sol anar associat a la pregària. Esdres dejuna i demana ajuda al Senyor (Esd 8,23), Nehemies dejuna i prega pel poble que es troba en dificultat (Ne 1,4), Daniel implora el perdó del Senyor per al poble amb pregàries i súpliques, tot dejunant (Dn 9,3)...

També Jesús dejunarà durant quaranta dies i quaranta nits (Mt 4,2), seguint el model de Moisès al Sinaí. L’evangeli mateix fa entendre que el dejuni de Jesús és un signe que hi ha un aliment diferent del menjar material, perquè “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4,4).

Alguns grups jueus del temps de Jesús havien convertit el dejuni en una pràctica sovintejada, amb la pretensió de fer mèrits davant Déu; així ho evoquen les paraules del fariseu de la paràbola: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes... dejuno dos dies cada setmana” (Lc 18,11-12). Jesús i els seus deixebles no s’identifiquen amb aquesta mentalitat, fins al punt que Jesús és acusat de golut i bevedor (Mt 11,19). Quan li pregunten sobre aquesta qüestió, respon enigmàticament: “¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar” (Mc 2,19). És a dir, la presència de Jesús, equivalent a la de Déu en l’Antic Testament, és ocasió de goig i de festa. El dejuni té sentit en l’absència: per preparar-se al trobament, per invocar-lo, per recordar-lo...

Per això mateix, Jesús critica decididament el dejuni que té altres intencions, com ara buscar l’aplaudiment dels homes i no pas la relació amb Déu (Mt 6,16-18). No es tracta, doncs, de viure el dejuni com un exercici ascètic o de mortificació, sinó de posar l’atenció en Déu, de deixar la preocupació per allò que és purament corporal i centrar-se en la vida de l’esperit, la que permet la relació amb Déu.

En un text segurament poc recordat de la Carta als Colossencs, Pau fa un advertiment decidit contra determinats plantejaments formalistes i rigoristes que accentuen la mortificació o el compliment escrupolós de calendaris religiosos: “Que ningú no us imposi res en qüestió de menjar o beure, o en matèria de festes, llunes noves o dissabtes. Totes aquestes coses només són l’ombra de la realitat que havia de venir, és a dir, de Crist” (Col 2,16-17). Més encara, l’autor posa en guàrdia contra pràctiques religioses de privació d’aliments que porten a l’orgull personal i no pas a la recerca de Déu: “Us diuen: «No prenguis, no tastis, no toquis.» Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l’ús. Tenen l’aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l’ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància” (Col 2,21-13).

Jesús no dóna cap norma sobre el dejuni. De fet, Jesús no dóna normes, tan sols un manament, el de estimar-se els uns als altres tal com ell ha estimat (cf. Jn 13,34). És a la llum d’aquest manament fonamental que cal judicar qualsevol pràctica cristiana! També el dejuni, que per ser realment cristià ha de ser plantejat i viscut pensant en el bé dels altres. El dejuni també comporta aquesta dimensió de renúncia a quelcom de propi per compartir-ho amb els qui més ho necessiten, en la línia del que ja Isaïes, molt abans de Jesús, posava en boca de Déu: “El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat...” (Isaïes 58,6-7).

El dejuni, doncs, pot tenir sentit avui com en tenia en altres temps, però tan sols si és un signe i un mitjà per a viure la relació d’amor amb Déu i la solidaritat amb els altres. Més concretament, ha de servir per reconèixer la llunyania en què ens hem situat respecte del Pare i per preparar el retrobament joiós amb ell i amb els germans.

Agustí Borrell, carmelita descalç