Som fills de la resurrecció i de la benaurança!

Aquesta és la setmana de Pasqua, i la capvuitada porta el nom de Dominica in albis, el diumenge dels neòfits, els qui porten el vestit blanc del baptisme. El cant d’entrada del diumenge «de pasqüetes» –aquest és el nom popular de la Dominica in albis– està manllevat de la Primera carta de Pere: «Com infants tot just nats, deliu-vos per la llet pura de la Paraula, que us farà créixer i us durà a la salvació» (2,2). Enguany, per raó de la pandèmia, no hi hagut nous batejats en les vetlles pasquals ni s’hi han administrat els sagraments de la iniciació cristiana. I, malgrat tot, sense assemblees litúrgiques, hem cantat l’Al·leluia de Pasqua. Ho hem hagut de fer amb la boca petita, però el nostre cor ha cantat amb joia el Crist ressuscitat, el vencedor del pecat i de la mort. Del silenci s’han aixecat moltes veus, silents però reals, que han fet memòria de les gestes del Senyor i han beneït el seu amor, escampat entre tantes persones i pobles, en virtut del qual Jesús ha esdevingut «el primogènit dels qui retornen d’entre els morts» (Apocalipsi 1,5). Som fills de la resurrecció i de la benaurança! Jesús ha ressuscitat, i nosaltres hem ressuscitat amb ell.

Tanmateix, aquesta és una Pasqua embolcallada per una gran feblesa, que tots hem compartit i compartim. La prova provinent d’un mal insidiós i mortífer, ha fet que, arreu del món, milers de persones, sobretot ancians, tastessin la solitud en el moment de la mort –com Jesús, que va invocar el Pare des de l’abandó mentre moria a la creu. La càrrega feixuga d’una situació de confinament, que afecta milions de persones, fa que sovint la força espiritual minvi i que potser sentim el mossec del desànim. Per això, cal reprendre la imatge dels «infants tot just nats» per viure la novetat de Pasqua. Cal anar a «la llet pura de la Paraula» com fa el nadó que s’afanya a buscar el pit de la mare. Cal recuperar el desig i l’anhel de trobar-nos amb el Senyor ressuscitat, com aquelles dones que corrien per explicar als deixebles que veurien Jesús a Galilea, i ell els va sortir al pas, i elles se li van abraçar als peus (vegeu Mateu 28,8-9).

Pasqua és un nou naixement. Jesús digué a Nicodem que calia «tornar a néixer», i ara néixer «de dalt» (Joan 3,3-4). Nicodem era un home experimentat en les coses de la religió, i gastava un cert escepticisme –allò que de vegades creix amb el pas dels anys. Però Jesús li parla de tornar a començar, d’una vida renovada a partir de l’aigua i de l’Esperit. Li parla, en darrer terme, de ressuscitar, de treure’s del damunt l’home vell, de renunciar als costums de sempre, d’immergir-se en els sagraments de la Pasqua. Enguany no hem tingut neòfits el dia de Pasqua però potser cadascun de nosaltres s’ha de convertir en un neòfit, ha de passar pel baptisme espiritual, de la mateixa manera que aquests dies la immensa majoria del poble sant de Déu ha hagut de rebre en mantes ocasions la comunió espiritual.

El baptisme espiritual és el que Jesús avançà a Nicodem quan aquest el va anar a veure de nit. Jesús no va batejar Nicodem però li parlà de tornar a néixer i de fer-ho de dalt, és a dir, de l’aigua i de l’Esperit. Li va proposar passar per un baptisme espiritual. Doncs bé, a la manera de Nicodem, a partir d’aquesta Pasqua que tot just comença i durant la cinquantena pasqual que culminarà el dia de Pentecosta, podem recórrer un itinerari baptismal com a neòfits espirituals, és a dir, com a infants tot just nats. Aquest itinerari, que pot créixer dins nostre durant la cinquantena, ve marcat per tres moments, que corresponen a tres paraules: «carn», «llet», «germans».

En primer lloc, el batejat espiritualment queda ple de l’Esperit de Jesús que el Pare envia, i això implica que se separa de la carn tot i mantenir-se en la carn. «Carn» significa feblesa, allò que és propi de la condició humana, allò que ens agermana a tots sense excepció i, a més, ens configura a la humanitat plena de Jesús. D’ell diu la Carta als Hebreus: «ell mateix experimenta per totes bandes la feblesa» (5,2). Aquesta és la conseqüència de l’encarnació del Fill de Déu, el qual s’ha fet carn de la nostra carn. Vivim un període en què la fragilitat humana es manifesta extraordinàriament. Certament, som carn, però no podem viure segons la carn. El batejat queda alliberat de tot allò que és carnal, de la vanaglòria i de la ràbia, de l’odi i de l’afany de domini de l’altre. El baptisme espiritual implica que ens separem de la carn, en la qual hi ha desencís i recerca del «jo», comportaments opacs i ambigus, inclinació a viure de les pròpies seguretats. Com diu Jesús a Nicodem, «de la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit» (Joan 3,6).

En segon lloc, el qui rep el baptisme espiritual ha de rebre igualment la llet de la Paraula. Aquesta és una llet «pura» (Primera carta de Pere 2,2), no aigualida ni barrejada amb res de fraudulent. La llet és l’aliment vital per a l’infant que acaba de néixer i que busca delerós allò que necessita. I la mare que dóna als seus fills la llet ubèrrima dels seus pits és la Santa Església, Mare que engendra molts fills i filles. Quantes imatges de Maria, figura de l’Església, no la representen en el moment d’alletar el seu Fill, Jesucrist! Aquest alletament és un acte de màxima tendresa, que evoca la llet de la Paraula amb què ens hem de nodrir ininterrompudament durant aquests cinquanta dies. Ho fem així perquè hem renascut de l’Esperit gràcies al bany de regeneració, però ara volem renovar-lo amb el baptisme espiritual.

En tercer lloc, l’itinerari espiritual d’aquesta singular, i insòlita, cinquantena pasqual passa per la relació personal de Jesús i amb Jesús. El trobament de les dones amb el Ressuscitat el matí de Pasqua és una declaració de principis. L’àngel havia donat a les dones un missatge clar i rotund: «Jesús, el crucificat, ha ressuscitat» (Mateu 28,5-6). Aquest missatge s’adreçava també als deixebles, i es complementava amb la indicació que aquests anessin a Galilea a veure Jesús. Ara, quan Jesús en persona es fa trobadís amb les dones, rebla aquest missatge però en comptes de parlar de «els meus deixebles» parla de «els meus germans» (v. 10). El mode de relació de Jesús amb els deixebles queda equiparat al mode de relació que tenen els deixebles entre ells: una relació de fraternitat. Jesús, referint-se als deixebles, és a dir, els membres de la comunitat cristiana, diu: «Tots vosaltres sou germans» (23,8). Així, doncs, Jesús es col·loca dins l’Església com «el primer d’una multitud de germans» (Romans 8,29). Per això l’Evangeli segons Mateu s’acaba amb una certesa que Jesús dóna i que allarga fins a la fi dels temps: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (28,20). Jesús és enmig nostre com a germà de tots nosaltres.

El baptisme espiritual inclou una relació fraterna i amiga amb el mateix Senyor ressuscitat. La resurrecció de Jesús no és un allunyament sinó un arrelament en la vida de l’Església i de cada deixeble. Jesús vol ser el nostre germà i amic: la nostra relació amb Jesús es fonamenta en la relació de Jesús amb nosaltres, els seus deixebles. Enfortim-la en aquesta cinquantena pasqual bevent la llet pura de la Paraula com infants tot just nats.

Una bona Pasqua!

Armand Puig i Tàrrech