Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Mai no m’havia plantejat que el Senyor em cridés a ser prevere. Més aviat pensava que formaria una família i l’emoció que sentiria amb el naixement dels fills (a casa som 6 germans, 4 nois i 2 noies).

Vaig seguir tota la catequesi fins a ser confirmat. Després em van demanar de ser catequista i ho vaig acceptar. I feia d’animador de cant a les misses i el mossèn de la parròquia em va convidar a participar a les Trobades d’Animadors de cant per a la litúrgia a Montserrat, amb el P. Gregori Estrada.

Però trobava que ser cristià, havia de ser alguna cosa més que anar a missa els diumenges i fer algun servei. No m’acabava de satisfer del tot.

Un cop, parlant amb el meu pare, em va confessar que sempre havia estat pregant perquè un fill seu fos capellà, un bon capellà!, em va dir. I entre mi, vaig pensar: el gran ja està casat, el segon a punt de fer-ho, el tercer festejava i jo, ni pensaments de ser prevere..., per tant, la conclusió era clara: no havíem de ser bons capellans! Tema tancat per l’evidència... pensava.

Després, al participar d’un grup d’Oració i Amistat format per nois i noies joves, vam fer unes convivències de cap de setmana. La descoberta de la pregària contemplativa, de la ma d’uns textos bíblics que sentia que m’interpel·laven, allò va ser la meva trobada personal i conscient amb el Crist , l’experiència fundant, que diuen ara. El mossèn que portava aquelles convivències, em va preguntar si no m’havia plantejat mai de ser capellà. No havia sentit tal crida, li vaig respondre, i pensava que la crida devia anar per a altres joves..., tot i que després se’m va acudir que jo també formava part d’aquell «altres» per a la resta de joves. La joia d’aquella trobada, el compromís del Grup d’Oració i Amistat de fer xarxa pregant cada dia pels companys del grup, per un malalt, per una comunitat contemplativa i per un missioner, va fer que Déu m’anés treballant interiorment i jo volgués descobrir quina crida especifica em feia Ell i a través de la qual jo podria ser plenament feliç. Aquesta obertura o disponibilitat sense afeccions em comportà prou dificultats a l’hora de descobrir la crida concreta.

Finalment, després de molt buscar i moure’m, el testimoni d’un seminarista en unes convivències vocacionals, em va captivar. Era Setmana Santa i aquells mesos fins a començament del nou curs van ser per anar anunciant als pares, germans, amics, companys de feina i alumnes que, pel setembre, entrava al Seminari per esdevenir prevere. La reacció d’uns i altres va ser ben variada i, en algun cas, fins i tot còmica amb els alumnes.

Fa 22 anys que vaig rebre el Sagrament de l’Orde i l’intento viure la resposta a aquella crida de Déu com un servei a la gent, al bisbe i a l’Església. Tinc clar que el ministeri rebut va ser per col·laborar amb el meu bisbe allà on fes falta i quan fes falta. Intento deixar-me portar pel Senyor i no fer-li gaire «nosa», en allò que Ell vulgui fer a través meu, en bé del seu poble.

És cert que hi ha hagut moments o dies de desànims, sobretot degut a la vanaglòria de fixar-me més en els propis èxits o encerts i no tant en el bé que el Senyor hagi volgut fer a les persones del meu voltant. O bé, perquè alguna previsió o projecte pastoral no ha reeixit. Però quan estàs atent i et poses a contemplar i adonar-te dels missatges que el Senyor et va enviant a través de persones de les comunitats, infants, avis, famílies..., tot això són brins d’esperança que Déu ens posa al davant i ens fa veure que continua present en la seva obra, i que no cal anar tant accelerats, que Ell ja hi és! abans que nosaltres ens hi fem presents. Que és Ell qui porta les regnes de la seva obra, si el deixem fer.