D’un itinerari no sempre queden diàfans el punt de partida i el recorregut que s’ha anat fent. En l’aturada, en un recés, t’adones d’algunes fites clares del camí fet. I també d’algunes decisions en cruïlles, que sense saber-ho massa, han estat cabdals.
Un caliu familiar d’infant, un ambient adolescent i juvenil de parròquia, d’esplai, de colla d’amics, d’escola... fan la primera massa per a la cuita. I enmig d’ella tres llevats: l’hospital dels Camils, la primera trobada de Taizé a Barcelona i trobades a Montserrat, que fan fermentar en diversos moments. Potser és simplificat en excés, però la primera fornada deuria ser un pa que es diu: «em sento feliç al costat de la gent. Dels nens, dels joves companys, dels grans. Servint. I Déu a prop, discret».
¿Per què no seguir aquest filó? I a cada mitja passa topava amb Déu, amb formes ben variades. Doncs, ¿per què no seguir el filó de Jesús? I és aquí on s’inicia l’època del Seminari, amb vaga consciència. «És una època per discernir», deien. Doncs que sigui. Se m’obrí un món fins llavors desconegut, immens, bonic, atractiu, profund. Comunitats parroquials, activitats pastorals, aprofundiments espirituals, treball en l’estudi... però sobretot fou una gran descoberta de persones de fe, o fent itinerari cap a Jesús, o treballant-se humanament i espiritual. Puc anomenar tres noms de capellans, i més, que m’han fet rumiar ben endins: «jo voldria ser com ells. Viure la fe, Jesús, el servei... com ells». I també de més de tres seglars. El seu servei, la seva fe i convenciment, la seva felicitat se m’encomanava.
Tercera època. Més de vint anys de prevere. Ara servint de part de Déu. En els moments àrids, de trencadissa, d’obscuritat... em fa bé pensar que tot és de part d’Ell i per als que Ell estima. Però són pocs aquests moments. Al final han abundat molt més els moments de joia regalada. Quan acostes el Senyor en la Paraula, en el pa, en els sagraments; quan per l’acció de Déu es fa possible l’alliberament en la sofrença, consol en el plor, la caritat en la fam més bàsica, la llum en una foscor, l’escalf de l’amor d’Ell sobre una vida gèlida... no hi ha paga més gran. No tinc millor aliment per la vocació que descobrir l’acció de Déu en el qui Ell mateix em posa al davant. Un company de Seminari deia: «ens enamora l’home, les persones ». És cert, les creatures de Déu, fetes a la seva imatge, les ninetes dels seus ulls, enamoren i corprenen. I et fan aixecar tantes vegades com faci falta. També és un aliment d’alt valor proteínic vocacional el sentir-me membre d’una família de preveres i diaques; alguns són, a més, companys de proximitat. Celebrar i viure la fe i el neguit pastoral amb ells, i amb el pastor, el germà gran... tot plegat és un tresor regalat pel Senyor.
Gairebé només vaig balbucejar un simple «sí», un cop, i Ell ha pres la seva estimada iniciativa. I que per molts anys.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.