En els meus 50 anys de prevere celebrats amb el presbiteri diocesà (com tenim per costum el dilluns sant, després de la Missa Crismal i en l’àpat fraternal), l’Arquebisbe Jaume em va convidar a dir unes paraules, en el llevant de taula. Cadascun dels quatre preveres que vàrem ser ordenats el llunyà i alhora proper 1968, va enfocar diferentment el seu breu parlament. Havíem corregut itineraris personals i pastorals diversos. Parlàrem des de variades experiències personals, tot i ser de la mateixa fornada.
El que vaig dir ho tinc pensat de fa temps. Cada any, entorn del dia aniversari de la meva ordenació, el record agraït em fa reflexionar, pregar i escriure. Això és el que em fa goig de compartir. Són tres agraïments que porto en el cor. Potser prendran una forma més extensa durant aquest any d’aniversari daurat.
La primera acció de gràcies ―la més important― va dirigida al Senyor de la meva vida. Ell va decidir que jo fos mossèn i, com es veu, ho ha aconseguit. No és aquesta una afirmació de caire fatalista, com si fos quelcom predestinat, sinó tot el contrari. És l’expressió d’una disponibilitat joiosa, poc reflexiva, mai forçada de la meva part. Ben conduïda per part de Jesús, a la seva manera poderosa, convincent i alhora respectuosa. Repasso els molts apunts de les tandes d’exercicis espirituals i recessos de pregària. Hi trobo molts propòsits de millora personal, sàvies aportacions dels predicadors, criteris renovats per aplicar a l’acció pastoral... però molt escadusseres decisions personals de caire vocacional. Confesso que no he decidit mai pel meu compte ser prevere, sinó que me n’he trobat fet. Fent memòria amb mirada interior, constato que Jesús ha anat portant la meva vida d’infant, d’adolescent, de jove, d’adult, de persona gran... per camins que jo no controlava i que Ell dirigia amb el seva força amorosa. Sense quasi adonar-me’n. Ell ha anat realitzant el seu projecte en mi i jo, conscientment o més aviat inconscient, ho he anat acceptant, senzillament, sense donar-hi gaires tombs. Crec que aquesta deu ser la causa principal de perquè he estat i sóc un prevere bastant feliç, suficientment realitzat, permanentment il·lusionat. Ell m’ha anat ordenant per situacions no decidides per mi, per persones que jo no escollia, per missions pastorals que depassaven les meves expectatives.
Una de les situacions més paradoxals d’aquesta acció interior de l’Esperit de Jesús ―a la seva manera, sempre sorprenent― va ser el punt d’in[lexió, que ho decantava i ho dirigia tot. Em va passar quan jo tenia uns 16 o 17 anys, era estudiant de Filosofia al Seminari, transitant fatigosament per una llarga adolescència, bastant convulsa. El meu pare Antoni m’escriví una carta, cosa inusual. Era un home savi, de la terra, cristià de soca real, pacífic i conciliador. La meva germana, que m’havia vingut a visitar, li hauria comentat l’estrany i inquiet que m’havia trobat. Em deia que, com a home, comprenia el que m’estava passant. Em tranquil·litzava fent-me saber que el que més desitjaven, ell i la meva mare Rosa, és que anés al cel pel camí que lliurament escollís. Tot i la gran il·lusió que els feia que jo anés per capellà... potser temien que deixés el Seminari. Un temor que no exterioritzava per no forçar la meva decisió. I afegia ―ho recordo textualment―: El que fa més feliç un home és sentir-se estimat per una dona i tenir fills. Ell, com a marit i pare, havia aconseguit una cosa i l’altra. Paradoxalment, aquesta confessió, tan convincent, de fet va marcar el meu camí cap a la ordenació presbiteral i cap a la vida cèlibe. Aquest és el segon agraïment, doncs, a casa. El Senyor em va ensenyar les coses més importants per la vida: el coneixement d’un Déu Bo en l’amor incondicional, generós i sacrificat dels pares; la felicitat de l’estimació rebuda i donada; la fidelitat a les persones; la passió per totes les causes justes; l’amor al país, a la seva llengua i cultura. Han estat la base sobre la qual Jesús m’ha anat conduint. Aquesta base la preparà Ell: jo no vaig decidir néixer en la meva família, però Ell sí ho va disposar. Ha estat determinant.
Encara, el tercer agraïment que encaixa amb els dos anteriors. He estat, fins ara, prevere de cinc bisbes. M’he sentit sempre respectat, apreciat i valorat per tots ells. L’ordenació presbiteral és un do de Déu que ve per la imposició de les mans del bisbe. Per tant, no és la meva decisió sinó la seva encomanda la que em fa membre del presbiteri diocesà. El bisbe és el vincle visible, el sagrament, de la comunió eclesial. Mai no he considerat la parròquia confiada com a propietat meva, ni l’acció pastoral com un exercici d’inspiració personal. He tingut sempre present que al bisbe li corresponia la presidència i era un enviat d’ell, tot i les diferències de visió pastoral i la diversitat lògica de caràcters. Agraeixo la confiança que m’han manifestat durant aquests cinquanta anys de vida presbiteral, en les sis parròquies a les que m’han enviat i en els cinc càrrecs diocesans que m’han encarregat. He estat lleial a tots ells, amb respecte i relació sincera i franca. Però la fidelitat personal només la dec a Jesucrist, l’únic Senyor de la meva persona. Aquell que la mena des de sempre, en qui confio per damunt de tothom i de tot, el qui recollirà definitivament la meva existència amb la seva misericòrdia.
Josep Bofarull. Prevere de l'arquebisbat de Tarragona. Rector de les parròquies de Maspujols i Riudecols
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.