Si em demanessin per què sóc mossèn, no sé si tinc la resposta convincent a aquesta pregunta. No sé exactament per quines raons sóc mossèn, però com aquest peix que no necessita tenir consciència que està en l’aigua, el fet que estic amb Déu és suficient per no qüestionar-m’ho. És veritat que puc intentar de buscar motius com el fet d’haver nascut en una família cristiana, viure i veure la importància d’un prevere dins de la comunitat perquè la presència dels missioners catalans a la nostra terra era molt evident. Puc dir també que em feia il·lusió i que vaig seguir i aprovar el procés de formació, però hi ha un món de circumstàncies que no podem controlar! A través del que he viscut i de la manera que he estat educat, Déu m’ha obert els ulls i el cor per acceptar la seva resposta. Com va dir Blaise Pascal, el cor té raons que la raó ignora. Hi ha coses que sens i que no saps explicar. L’important és que sóc feliç, i si em toqués tornar triar, sense dubte ho tornaria a triar.
Vaig néixer i créixer en una família cristiana i la seva vinculació amb els missioners és una dels arrels de la meva vocació. Malgrat els contratemps, els dubtes i decepcions que vaig passar, va arribar un moment que la llavor que semblava morta va regenerar.
Hi ha coses que no es poden veure correctament si no és amb ulls que han plorat. Després d’una dura experiència de genocidi, quan ningú tenia clar el sentit de la vida, és quan van tornar sentiments de generositat, de voler ajudar els altres, de demostrar que la fe ajuda molt i de voler viure-la i predicar-la. Confesso que la fe ens ha ajudat a superar aquesta situació. Per a mi la vida ha estat un gran mestre, i ho segueix sent. Com diu un proverbi rwandès: La felicitat de l'home està relacionada amb l'actitud positiva que pren en cada situació. La meva va ser voler dedicar la meva vida a ajudar els altres a superar el passat i tirar endavant la vida. No hi ha res més bonic en aquesta vida que poder encendre en una ànima el raig d'alegria.
Mai no se m’havia acudit ser un prevere a Europa, però els camins del Senyor estan per damunt dels nostres (Is 55,9). Ell m’ha portat a viure una altra aventura aquí. Una aventura que comença amb el procés d’integració al Seminari Major Interdiocesà amb els companys amb qui compartíem el mateix projecte de servir Déu i el seu poble. Hem adquirit el bagatge que ens ajudarà a fer i viure el sacerdoci. Un cop ordenat aprens per experiència, aprens dels altres preveres i de la gent que tens al voltant.
Viure en una societat bastant secularitzada i exigent, però que encara confia en nosaltres; una societat a la qual interessa més la proximitat que no pas la nostra autoritat, que es torna cada vegada més racional; una societat seriosa i conservadora, que demana unes qualitats de flexibilitat i comprensió, el poder d’escoltar molt i parlar poc, paciència i tolerància i una fe ferma. Sabem que tenim el nostre mestre que fa més que nosaltres i és pare, sap de quina pasta estem fets , i no ens demana l'èxit sinó la bona voluntat.
No ignoro el que ens porta el cansament de la feina ben feta, aquesta alegria que sents després de visitar els malalts, de jugar amb la canalla, de parlar amb els avis, de veure que la gent confia en tu; és quan sens que ets un privilegiat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.