×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

M’ho han preguntat tantes vegades per què sóc capellà, o jo mateix m’he avançat a confessar- ho, joiós i agraït com estic de ser-ho i de sentir-me’n, que no m’he cansat mai de repetir -me al llarg de la vida, això que ja en tinc noranta de repicats. Reproduiré amb alguns retocs, si m’ho permeteu, un dels articles meus sobre el particular, publicat al nostre FULL DIOCESÀ VIC-SOLSONA (13-V-2012).

Sóc capellà i escriptor, dues facetes de mi mateix. Si sovint, en recitals de poesia, m’he presentat sota l’eslògan «Un poeta es confessa»; avui, arran del seixantè aniversari de la meva ordenació sacerdotal (Barcelona, 31-V-1952), em confessaré com a capellà. Sense cap mena d’impudor, amb naturalitat, ja que, si sóc sacerdot, és per la gràcia de Déu, no per cap mèrit propi. (Relacionant les meves dues vocacions, que en el fons són una per imperfectes que siguin, no sé si sóc capellà perquè sóc poeta, o sóc poeta perquè sóc capellà: paraula viva sempre al servei humil de la Paraula, verb del Verb.)

Deixeu-me manifestar, d’entrada, que si en sóc és gràcies a la meva santa mare, la qual, com la del profeta Samuel, tenir un fill capellà ho considerava la més gran benedicció de Déu. La sacerdotessa, doncs, era ella. Sí, la fe cristiana ja la vaig mamar i sempre m’he imaginat que el dia de la meva primera comunió (Manresa, 26-V-1935), Jesús ja se’m féu amic i em cridà a seguir-lo. Però no fou, és clar, fins després de la guerra «incivil», en concret l’octubre del 1940, que, ja berguedà de ple, vaig entrar al Seminari de Solsona. Ui, si us hagués d’explicar les trifulgues d’aquells dotze anys de carrera! No acabaria mai. Només us diré que, mentre el doctor Josep Pont i Gol i mossèn Ricard Penina i Ruiz, els meus dos pares espirituals successius, m’anaven confirmant en la vocació, la mare no deixava mai d’acompanyar-me pregant per mi i procurant-me els mínims dinerons necessaris per als estudis (a casa érem pobres); com m’acompanyaria més tard a Castellar de n’Hug i a Navàs a semblança de Maria que no va deixar mai Jesús ni a les verdes ni a les madures. Molt a la vora, el meu pare, ca-llat com sant Josep. I les moltes amistats masculines i femenines que he tingut i encara tinc fent de l’amistat un sagrament! I la nombrosa nebodalla que m’agombola, la primera parròquia que Déu em confià i que el bisbe no em pot prendre!

Si tornés a néixer, tornaria a fer-me capellà. Ara, de l’Església eixida del Concili Vaticà II, no de l’anterior, i malgrat les meves deficiències. No, no es tracta pas, ni molt menys, d’assegurar-se un treball i un sou fixos, sinó de donar-se del tot gratuïtament al servei dels germans a glòria de Déu, com he anat fent i faig des de les primeres comunitats de Bellpuig i Tàrrega, que vaig atendre com a vicari, a les actuals de Viver i Serrateix, que des del 1989 serveixo encara, quan fa quinze anys que canònicament em podria haver jubilat. Quin sacrifici i quin goig alhora! Sense haver tingut fills carnals, al contrari, tal com expressa el poema que reporto al final. Tanmateix, deixeu-m’ho dir: en l’actualitat, partint de la doble experiència personal i aliena, opino, com opinava privadament el Papa Pau VI, que el celibat hauria de ser opcional, no obligatori, per diversos motius ben justificables. Ah, i anant més enllà: la definició conciliar de l’Església com a Poble de Déu, tot ell «reial, sacerdotal i profètic», ben explotada teològicament i pastoral talment una mina riquíssima, ¿voleu dir que no donaria per a compensar moltes de les carències que l’afecten i perjudiquen d’acord amb els signes dels temps?

L’Església i Catalunya són els meus dos grans amors, cristià i català com sóc i em sento. D’on els dolors de part que em causen, tant l’una com l’altra, allunyades com les veig, tot i la reanimació esperançadora del Papa Francesc, dels ideals evangèlics i sociopatriòtics. Crec tant en l’Església Catòlica, que no puc deixar de creure en una Església catalana i àdhuc en una Conferència Episcopal pròpia que l’ajudi a encarnar-se en el país. Com crec també en una Catalunya lliure i sobirana, políticament digna de la seva personalitat històrica i cultural. No m’he cansat mai ni em cansaré, com a sacerdot i com a literat, de lluitar per aquestes dues causes tan justes, i sempre, naturalment, amb vista al Regne.