Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Tots els aniversaris solen ser moments per recordar algun fet viscut. Celebrem els aniversaris de moments importants de la vida. Fa pocs mesos he tingut l’oportunitat de celebrar el meu 10è aniversari d’ordenació presbiteral, que va tenir lloc a la catedral de Terrassa el dia 2 de desembre de l’any 2007. I ha estat per a mi una ocasió per donar gràcies a Déu de tot el viscut fins al dia d’avui.

Una història que comença molt abans, quan de jove, i ajudat per l’exemple de bons capellans, m’admirava contemplar la fermesa i l’entrega d’aquells mossens que vivien amb joia i alegria el seu sacerdoci. Des de l’escola, amb el bon fer dels pares escolapis, fins més endavant als mossens de la parròquia. Una il·lusió que va creixent en l’adolescència, però que amb el pas del temps i per la por al compromís es va aparcant.

Després d’uns anys d’estudi a la universitat va tornar a ressonar en mi aquella crida, aquella il·lusió que a poc a poc es va anar consolidant, sobretot animada per la col·laboració pastoral a la parròquia, alguns anys de servei com a catequista primer d’infants i després de joves, fins arribar al moment en què havia de prendre una decisió en la meva vida.

I va ser precisament als 24 anys, quan va arribar aquest moment important: la decisió d’entrar al Seminari. Gràcies a l’acompanyament espiritual i també al fet de conèixer seminaristes, vaig decidir-me a fer el pas i va ser el setembre de l’any 2000 quan vaig entrar al seminari conciliar de Barcelona. Guardo un gran record d’aquells anys de formació i de convivència, dels formadors, dels companys seminaristes, de tota la gent amb qui vaig compartir aquells temps. Temps que és llarg, però amb el pas dels anys valores precisament tot aquest temps de discerniment, i sobretot de formació humana, espiritual, intel·lectual, pastoral i comunitària.

I després d’aquest període va arribar el dia de l’ordenació, primer com a diaca, i després com a prevere. Recordaré sempre la primera parròquia que vaig servir, inicialment com a seminarista i després com a ordenat. És aquí on vaig viure els meus primers anys de ministeri, i això mai no s’oblida. I després el meu pas per altres realitats, com el Seminari diocesà al qual vaig servir com a formador. Recordo especialment els meus anys acompanyant els seminaristes menors en el seu camí de formació i creixement humà. Una tasca no sempre fàcil però sense dubte que és un gran repte personal.

I finalment, la parròquia on actualment serveixo, també la meva feina al Bisbat en la Secretaria General i la missió de celebrar la missa que es retransmet cada diumenge per televisió, pensada especialment per a la gent gran que no poden anar a l’església i pels malalts. Des del primer dia he estat conscient de la responsabilitat que se m’encomana i per mi és un honor sentir-me tan ben acompanyat cada diumenge. Encara que no veig els rostres de les persones que són a l’altra banda de la pantalla, em puc imaginar la seva fe i la seva fidelitat cada diumenge a la mateixa hora per participar de l’Eucaristia.

Sabem que tota vocació és un do. Una invitació de Déu a l’autèntica benaurança, que no està exempta de moments de creu. Si sóc prevere és gràcies a Déu i a les persones que m’ha posat en el meu camí i m’han ajudat. La imatge del Bon Pastor sempre m’ha servit per pensar en la meva missió. Estimar els germans i fer present Jesucrist en la paraula, en els fets, en la meva vida.