Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Les reaccions a la visita del Papa Francesc a Egipte han estat extraordinàries. Així, el professor libanès Mohammad Sammak, secretari general del Spiritual Islam Summit, que va participar a la trobada sobre la pau al Caire, va dir: Francesc va saludar dient “Salam aleikum”, i va entrar en els nostres cors. El Papa va voler dir-ho a tots nosaltres en la nostra llengua i això va tocar vertaderament el cor i les ments de tots. Mn. Armand Puig, que també va participar-hi, ha escrit a La Vanguardia: La imatge clau del viatge va ser l’abraçada que es van fer el Papa i Ahmed al-Tayebb, després dels discursos respectius a l’aula magna de la Universitat d’Al-Azhar.

D’aquest viatge a Egipte, més enllà de la relació interreligiosa amb l’Islam, o l’enfortiment de l’ecumenisme que significa la signatura amb Tawadros d’una declaració conjunta que posa fi a la pràctica dels «segons baptismes», clarament contrària a l’Evangeli i que obstaculitzava el camí ecumènic entre catòlics i coptes-ortodoxos, hi trobem una «perla de gran valor» per a nosaltres els preveres. Es tracta del discurs que Francesc va fer a la trobada d’oració amb el clergat, els religiosos, religioses i seminaristes en el Seminari patriarcal copte—catòlic de Maadi el dia 29 d’abril.

Les seves primeres paraules eren d’agraïment pel testimoni que donen enmig d’aquella societat, amb «molts reptes i pocs consols», alhora que els desitjava animar per tal que fossin «sembradors d’esperança, constructors de ponts i artífexs de diàleg i de concòrdia». I els deia que tot això és possible si no cedim a les temptacions que els consagrats trobem cada dia en el nostre camí, i que Francesc classifica en set apartats.

La primera temptació: «deixar-se arrossegar i no guiar». Estem cridats a ser pastors a imatge del Bon Pastor i no podem negligir el nostre deure de guiatge «davant, enmig i darrere el ramat», com també li agrada subratllar al Papa. Per això no podem cedir a la temptació ni de la desil·lusió ni del pessimisme.

La segona temptació: «queixar-se contínuament». Veritablement, una temptació a què cedim massa sovint. Els qui tenen responsabilitats sobre nosaltres, les estructures diocesanes, la manca de recursos materials i humans... tot és una bona excusa per queixar-se per qui no vol treballar. El Papa respon que els consagrats, amb la unció de l’Esperit Sant que hem rebut, hem de saber «transformar cada obstacle en una oportunitat, i no cada dificultat en una excusa».

La tercera temptació: «la murmuració i l’enveja». Des del primer discurs del seu pontificat, Francesc ha posat en guàrdia els preveres i els religiosos a vigilar per no pecar greument amb la murmuració i l’enveja. L’enveja, diu, és «un càncer que destrueix en poc temps qualsevol organisme (...) i la murmuració n’és l’instrument i l’arma».

La quarta temptació: «comparar-se als altres». Si ens comparem als qui tenen “més” qualitats o estan millor que nosaltres, podem caure en el ressentiment, però si ens comparem a aquells que tenen “menys” qualitats podem caure en la supèrbia i la peresa, de tal manera que qui es compara constantment, diu el papa, acaba «paralitzat».

La cinquena temptació: «el faraonisme». Segurament, en trobar-se a Egipte, el papa Francesc fa servir aquesta expressió relacionada amb la història d’aquell país, que en català només trobem aplicada a un estil arquitectònic caracteritzat per la seva grandiositat desmesurada, i que a l’Argentina i a d’altres països de Llatinoamèrica s’aplica a uns determinats sistemes de govern no massa recomanables i molt freqüents en la seva història. El papa ho explica clarament dient «sentir-se per sobre dels altres i sotmetre’ls per vanaglòria, tenir la presumpció de deixar-se servir en lloc de servir».

La sisena temptació: «l’individualisme». El Papa Francesc, a l’estil de l’apòstol Pau a l’areòpag d’Atenes, els diu que hi ha una dita egipciana que diu: «Després de mi, el diluvi». Segurament es tracta d’una cita molt més universal, perquè a Europa s’atribueix al rei de França, Lluís XV, pronunciada al final del seu regnat quan ja veia que el descontentament social s’anava fent cada cop més estès i que va portar el seu successor, Lluís XVI, a la guillotina. El Papa Francesc usa aquesta expressió per posar-nos en guàrdia davant la temptació de l’egoisme que no ens permet pensar en els altres.

Finalment, la setena temptació: «caminar sense rumb i sense meta». Quan perdem la nostra identitat en el nostre cas la identitat presbiteral, acabem amb el cor dividit entre Déu i la mundanitat, i en comptes de ser guies esdevenim dispersadors de la comunitat.

Per vèncer aquestes temptacions, i totes les altres, cal arrelar la nostra vida en Crist, i fa referència al text de Joan que hem escoltat sovint els darrers dies de Pasqua: «Estigueu en mi com jo estic en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi» (Jn 15, 4).

I encara una darrera cosa ben entranyable. Què bonic que és escoltar com Francesc diu als coptes catòlics: «la vostra identitat com a fills de l'Església és la de ser coptes, és a dir, arrelats en les vostres nobles i antigues arrels, i ser catòlics, és a dir, part de l'Església una i universal, com un arbre que com més arrelat està a la terra, més alt creix cap al cel».

El papa exhorta els catòlics d’Egipte a ser coptes i a ser catòlics, perquè ser catòlic i universal no està renyit, tot el contrari, en sentir-se molt arrelat a la pàtria, nació, nacionalitat o poseu-hi el concepte que us vagi millor. Com ens recorden les paraules del papa aquell preciós poema de Joan Alcover, La Balanguera, musicat per Amadeu Vives, que diu així: «Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar»!!!

Norbert Miracle