La Revolució Russa. Cent anys

Acaba l’any 2017 i, amb ell, el centenari d’un dels grans esdeveniments de la història del nostre món del qual, encara avui, l’ordre polític europeu i mundial en viu les conseqüències: la Revolució d’Octubre de 1917. Els historiadors coincideixen en assenyalar el 7 de novembre de 1917 com la data simbòlica de la «revolució d’octubre», que va suposar la desaparició de Rússia i la naixença d’un nou estat, la Unió Soviètica. Per a l’Església, especialment l’ortodoxa, però també la catòlica i per a tots els creients va començar un període de persecució com mai no havia conegut abans, «una nit molt llarga i molt fosca», com va profetitzar el patriarca de Moscou, Tikhon.

Els orígens de la Revolució hem de cercar-los al mes de gener de 1905, quan una pacífica marxa de protesta a Sant Petersburg formada per més de 140.000 persones de famílies obreres i camperoles portant icones, estendards religiosos i retrats del tsar, i encapçalada per un prevere ortodox, Georgij Gapon, que només volia fer arribar al Nicolau II la seva queixa per la situació que vivien, va ser reprimida violentament per l’exèrcit davant mateix del Palau d’Hivern i va destruir la imatge del Tsar Nicolau com la del «Bon Pare» dels russos de qui esperaven ajut davant la situació de pobresa.

Aquell dia serà recordat per la historiografia com el «Diumenge Sagnant» i, juntament amb l’alçament del cuirassat Potemkin a Odessa el juny següent, inicia la «petita revolució» que culminarà amb la «gran revolució» del 1917. Sorprenentment, el Sant Sínode va emetre un dur missatge no contra la massacre que havia causat més d’un miler de morts, sinó contra la manifestació i especialment contra el pare Gapon a qui qualificà com a «criminal instigador de la gent senzilla i treballadora».

Del 1905 al 1917 els esdeveniments es succeeixen: quatre intents d’instaurar un parlament (duma) que el tsar dissol; terrorisme i assassinats de tota mena fins i tot del primer ministre Stolypin; vagues i revoltes; aparició dels grups polítics; l’inici de la primera guerra mundial amb constants derrotes de l’exèrcit rus i morts de milers de soldats; la tenebrosa figura del «pseudo-clergue» Rasputin que controla la voluntat de la família imperial i perjudica enormement la imatge de l'Església...

El professor Andrea Possieri va escriure fa pocs dies a l’Osservatore Romano que la Revolució Russa va posar en evidència el buit en què es trobava el regim tsarista i el caos en què havia caigut, i alhora també va mostrar el «silenci de l'Església». En el moment de la caiguda de la monarquia autocràtica i del cop d’estat bolxevic que porta Lenin al poder, «el Sant Sínode de l'Església Ortodoxa va restar mut i immòbil». Lenin i els seus soviets van saber omplir aquest silenci amb un pensament ateu i immanent i construir així una nova societat sense Déu, en la qual tot va ser possible fins i tot l’aniquilació de milions d’éssers humans.

Durant els anys previs a la Revolució, l'Església com a institució no havia estat capaç de marcar el camí dels fidels, massa compromesa amb la monarquia, sense autoritat moral per influir en el desenvolupament dels fets que se succeïen al carrer ni en les decisions del tsar Nicolau, un home abduït per l’obscur «religiós», Rasputin. L’estret vincle entre l’autocràcia tsarista i l'Església ortodoxa va ser una excusa perfecta per la revolució bolxevic que portava un veritable projecte de fer desaparèixer la religió en la nova societat soviètica.

Malgrat el bloqueig del Sant Sínode, durant aquest primer terç de segle XX trobem importants pensadors que marquen un renaixement religiós basat en la fidelitat a la naturalesa del cristianisme i posen en guàrdia davant la perillosa unió entre l'Església i la monarquia i les funestes conseqüències que havia propiciat. A la col·lecció Clàssics Cristians del segle XX trobem traduïdes al català obres de dos d’aquests autors, Vladimir Lossky i Serguei Bulgàkov. Precisament Bulgàkov, un seminarista que acollí la ideologia marxista i que, després d’un temps com a professor d’economia a la universitat, retornà al cristianisme, fou ordenat prevere i hagué de fugir a l’exili a París l’any 1923, escriu «aquesta influència de l'Església sobre les ànimes es fa pel camí de la llibertat, i correspon a la dignitat del cristianisme i no a una pressió vinguda de dalt, que potser arriba a resultats més ràpids, però sempre és castigada per la història, com prou ens ho demostra la nostra, tant a Orient com a Occident» (L’Ortodòxia).

A partir del 1917, el cristianisme a Rússia es veié marcat per una onada de persecucions, de veritable terror, que arriba fins a la caiguda del règim comunista. El primer prevere assassinat, el p. Ioann Kochurov, rector de Tsarkoe Seló, la residència imperial, a qui els guàrdies rojos executen davant del seu fill adolescent, i el primer bisbe que rebrà la corona del martiri serà el bisbe Vladimir, metropolita de Kiev. Entre 1918 i 1920 van ser assassinats 28 bisbes, alguns milers de clergues i monjos i més de 12.000 laics només pel delicte de formar part d’alguna organització de l’Església. El professor Andrea Riccardi en el seu contundent llibre El Segle dels màrtirs escriu «La persecució dels cristians a Rússia va ser un martiri massiu que va afectar a centenars de milers de creients a tot el país».

Com tots els grans esdeveniments històrics, la Revolució Russa és un fet extraordinàriament complex, tant en les seves múltiples causes, com per les diverses etapes que es van viure fins a la caiguda de la Unió Soviètica. L’Església, des de les catacumbes i amb moltes dificultats, va saber mantenir viva l’ànima russa davant l’onada d’ateisme oficial que volia fer-la desaparèixer.

Un dels pensadors russos d’aquell moment Nikolai Berdiàiev, exiliat pel tsar primer i per Lenin després, escrivia ja al juliol del 1917 davant els mals que patia Rússia: «L’única guarició possible és religiosa, aquesta malaltia només es supera contraposant a la mentida que s’assembla al bé, la veritable força del Bé, Crist».

Norbert Miracle