Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La pandèmia de coronavirus ha posat damunt la taula la missió de l’Església en el marc de la societat. Cal dir, d’entrada, que les situacions complexes que s’han succeït a nivell sanitari han trobat una Església conscient de la gravetat del problema i disposada a complir en tot moment la normativa dictada pels responsables públics. Les mesures anti-covid 19 que s’han aplicat a les esglésies, per exemple, han estat i són modèliques. Les disposicions sanitàries han estat escrupolosament seguides en la quasi totalitat dels casos. Les excepcions han estat comptades i han obeït a un concepte erroni de l’acció i de la providència divines, com si Déu actués sense mediacions i les proteccions humanes antipandèmia poguessin ser menystingudes. Mentre que estan sorgint diversos negacionismes a nivell mundial provocats per la manca d’esperança, un negacionisme d’origen religiós en relació a la pandèmia ha estat més aviat anecdòtic a casa nostra.

No es pot jugar –i menys en nom de Déu– amb una malaltia cruel que ha comportat i comporta la mort de milers de persones de totes les edats. Fer-ho seria prendre el nom de Déu en va. Seria menystenir el valor de la vida. A això hi ha contribuït de manera decisiva l’actitud pública del Papa Francesc, sobretot amb l’extraordinària celebració del 27 de març a l’atri de la basílica de Sant Pere del Vaticà, en la qual Jesús, fet Paraula i fet Eucaristia, era ofert al món per a la salvació d’una humanitat que ja estava malalta abans del coronavirus –en paraules clarividents del Papa.

Tanmateix, el confinament ha fet que es tanquessin moltes esglésies –tot i que, estrictament parlant, no s’obligava a fer-ho. No es podien fer actes litúrgics però privadament es podia entrar en una església a pregar, a trobar-se amb el Senyor en un moment de gran dificultat, a cercar el consol de la presència que acompanya i sosté. Cert que el mot d’ordre era «queda’t a casa», però hi havia permís per a sortir a comprar queviures i medicaments, allò necessari per al cos i per al psiquisme humans. En aquest ordre de coses, era igualment important, si les circumstàncies ho permetien, donar ocasió a la pregària personal davant el sagrari, per tal d’alimentar l’esperit amb la comunió espiritual i per cercar, si s’esqueia, una paraula de consol.

Hi havia, però, un grup de persones vulnerables que no es podien quedar a casa: les persones sense llar o amb una llar manllevada i en condicions precàries, i les persones que havien contret la malaltia i s’estaven als hospitals, a les UCI, a les residències d’ancians o, per defecte, al propi domicili. Una vegada més es complia la paraula de Jesús als seus deixebles: «De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu» (Marc 14,7). Pobres i malalts emergien ran de la pandèmia com els petits del Regne que calia acollir i dels quals calia tenir cura. Les administracions havien preparat instal·lacions en polisportius o naus d’altres usos perquè els sense sostre hi poguessin passar el confinament. Però quedaven encara moltes persones al carrer que havien de menjar i que dormien en els portals de les cases d’unes ciutats buides, sense vida. A aquesta situació, hi ha donat resposta l’acció de les parròquies i de Càritas, el treball de les comunitats religioses, el compromís d’altres comunitats com la Comunitat de Sant’Egidio o, a Barcelona, l’Hospital de Campanya i altres grups eclesials. 

Calia, d’altra banda, fer-se present en els llocs de dolor, on moltes persones perdien la vida enmig de la solitud –tot i l’atenció admirable de metges/ses i infermers/res, de personal de les residències, que donaven tot el que tenien per a tenir cura de les persones malaltes o en situació de risc. Calia la llum de l’Esperit de Déu que renova l’esperit humà en el moment de la prova i del sofriment. No és fàcil trobar el punt entre la normativa sanitària i els anhels existencials i espirituals de les persones, però fer el bé vol dir tenir cura de la persona en la seva totalitat. Això s’ha de tenir sempre present, i pertoca a l’Església acollir el clam silent dels malalts que puja cap a Déu i estar al costat dels pobres de Jesucrist.     

La pandèmia no s’ha acabat. Hi ha rebrots greus i podem tornar a tenir problemes de consideració. Les administracions parlen de tornar a situacions de crisi, pròpies de les fases en què la malatia era més aguda. Ningú no gosa fer previsions. Ens trobem a mercè d’una malaltia encara força desconeguda, que comencem a controlar mèdicament, però encara amb dubtes. Fem vots perquè la ciència trobi la vacuna o vacunes universals que permetin a la humanitat de viure sense l’ai al cor. En aquest punt –tant de bo sigui així!– ningú no es quedarà enrere. No hi haurà distincions entre els més acomodats i els més desvalguts. El principi de la solidaritat entre els humans haurà prevalgut i haurà donat els seus fruits. En efecte, cal dominar i eradicar la malaltia. Però hi ha una altra tasca, més complexa i decisiva: introduir el principi de la solidaritat en el món post-covid, convertint la crisi econòmica i social en una ocasió per a arribar a un món just, net, amic i en pau, no sucumbir als egoismes de sempre que esquincen la família humana.

Com s’ha de posicionar l’Església en aquest context? Com ha de ser la seva presència en la societat? M’agradaria esbossar tres respostes.

En primer lloc, l’Església integra en ella mateixa la dimensió espiritual i la dimensió social. Prega amb els salms i escolta la veu dels pobres. Comunica l’Evangeli i s’avança a servir els més petits. Les dues dimensions són indissociables. La pregària i la caritat no s’exclouen sinó que són dues germanes, filles del mateix Pare. El qui prega, estima, i el qui estima, sent com el seu cor puja cap a Déu. En aquest punt, però, l’Església té dificultats per fer-se entendre. Hi ha qui voldria una Església alienada dels problemes concrets del món, només atenta a la interioritat, als ritus, al passat. Altres voldrien que l’Església fos una gran ONG, una organització social potent que es dediqués a complementar allò que l’Estat no fa. Però l’Església s’ha de presentar a l’opinió pública amb tots dos pulmons (l’espiritual i el social), sense permetre que se la redueixi des de fora o que ella mateixa s’autoredueixi. Ha de ser lliure per a ser allò que l’Evangeli li demana que siguiu. L’Església ha de poder dir sempre una paraula des de la seva llibertat.  

En segon lloc, l’Església ha rebut de Jesús un encàrrec missioner que la fa sal de la terra i llum del món. L’Església no es predica a ella mateixa. El seu objectiu és anunciar un Evangeli que no li pertany i que transforma el món. Per això l’Església té uns ritmes diversos. No viu de la immediatesa ni dels resultats curtplacistes, no calca les maneres de fer i de ser políticament correctes, i opta pel diàleg, no per la confrontació. La recerca de la pau i la concòrdia forma part del seu ADN. En vam tenir un bon exemple ran dels fets que van succeir a Catalunya l’any 2017 i que han provocat una ferida profunda en la societat catalana. El Cardenal Joan-Josep Omella, Arquebisbe de Barcelona, va voler-se implicar personalment en la recerca de l’aproximació entre les parts per tal de superar el desencontre i la manca de diàleg. Les seves gestions prop dels governants del moment, tant a Barcelona com a Madrid, anaven encaminades a recuperar l’únic camí possible, que és el de l’entesa. La seva posició lúcida era que calia evitar la via de l’enfrontament i mantenir, fos com fos, els ponts i la paraula. No tothom ho ha entès. Ran d’algunes declaracions recents, cal afirmar i reconèixer el coratge del Cardenal en aquells moments complexos, fruit de la seva condició insubornable d’home d’Església.          

En tercer lloc, l’Església és consciència moral de la societat i no pot renunciar a la seva profecia. El pontificat del Papa Francesc –com l’exemple tot just esmentat del Cardenal Omella– mostra que l’Església ha de posar-se dins el món, sense per això jugar les cartes del món. L’Església no pot practicar la cultura de l’afalac dels poders públics, perquè, si ho fes, perdria la llibertat de l’Evangeli. Ni ha de permetre que entrin dins d’ella maneres de fer que la desnaturalitzen. Penso, en aquest sentit, que, valorant cada situació i seguint amb tota cura les mesures sanitàries emanades de les administracions, hi ha persones grans que poden continuar fent la seva tasca eclesial. Amb un sentit del missatge evangèlic que fa valorar les coses i les situacions, es pot donar una resposta basada alhora en la mesura i l’audàcia.      

Els temps que vindran no seran evidents ni descomptats. Caldrà pensar i repensar moltes coses. L’Església, mare de misericòrdia, viu en un món que necessita fets i paraules amarats de compassió i d’amor de Déu. Caldrà construir un món diferent tot parlant en nom dels qui no tenen veu. Caldrà col·laborar amb les administracions sense ser-ne un apèndix. L’Evangeli de Jesús és la llum que el món necessita. Jesús mateix diu que és «la llum del món» (Joan 8,12). I continua: «El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida». Com fa la lluna, que recull la llum del sol, l’Església recull aquesta llum, se la fa seva i l’escampa. En paraules del Papa Francesc el dia de Pasqua d’enguany, l’Església viu el contagi de l’esperança, que es fonamenta en la victòria de la resurrecció de Crist.       

 

Armand Puig i Tàrrech

rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià