Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El 21 de gener de 1995 s’inaugurava a la Catedral de Tarragona el Concili Provincial Tarraconense, el primer dels temps moderns –el darrer s’havia celebrat en ple segle XVIII. Hi participaven les set diòcesis de la Província Eclesiàstica Tarraconense i, amb el vistiplau de la Santa Seu, la diòcesi de Barcelona. Així, doncs, totes les diòcesis amb seu a Catalunya, convocades sota l’impuls de l’arquebisbe primat Ramon Torrella i Cascante, eren presents en aquell esdeveniment eclesial de primera magnitud, del qual se celebren els vint-i-cinc anys. Els pares i mares conciliars, que superaven les dues-centes persones entre bisbes, preveres, religiosos i laics, participaren en les sessions conciliars que tingueren lloc entre gener i juny de 1995 a la Capella del Centre Borja (Sant Cugat del Vallès). La cloenda del Concili es va fer a Tarragona el 4 de juny d’aquell any. El resultat foren 170 resolucions, agrupades en quatre capítols (evangelització, Paraula de Déu i sagraments, atenció als pobres, coordinació pastoral interdiocesana), que de fet constitueixen una aplicació del Concili Vaticà II a les diòcesis de la Tarraconense. Aquestes resolucions obtingueren el reconeixement de la Santa Seu l’any 1996. 

Precisament el darrer dels quatre capítols del Concili posa damunt la taula una qüestió que resulta de gran relleu per als temps presents: la consideració de Catalunya com a unitat pastoral. El Concili del 1995 aprofundeix en el camí iniciat el 1969 ran de les primeres reunions dels bisbes de la Tarraconense, que derivarien per viam facti en la Conferència Episcopal Tarraconense i suposarien la consolidació d’un treball pastoral interdiocesà amb la creació de secretariats i organismes, adequats a les diverses necessitats pastorals. L’Arquebisbe Pont i Gol (1970-1983) va ser el gran promotor d’aquesta articulació pastoral, la qual ha donat i dóna fruits prou evidents. El Concili del 1995 va servir per a intensificar una consciència comuna de treball conjunt, sinodal, entre les diòcesis catalanes. I, en els darrers vint-i-cinc anys, aquest treball ha continuat amb convenciment.

La consciència d’unitat pastoral i de treball conjunt s’han mantingut igualment en el marc de la nova situació eclesial creada l’any 2004: Barcelona va esdevenir aleshores metropolitana, com ho és Tarragona des del segle IV, i Catalunya va passar a tenir dues províncies eclesiàstiques i deu diòcesis. Ara, a quinze anys vista, es pot constatar que aquests canvis històrics s’han dut a terme sense que en quedés afectada la unitat pastoral de les diòcesis amb seu a Catalunya. El fet clau de la nova etapa ha estat la posició consolidada de la Conferència Episcopal Tarraconense, la qual, en el moment dels canvis del 2004, ja duia trenta-cinc anys de rodatge, i es portaven molts més anys de treball conjunt. Cal tenir present, en aquest sentit, un altra dada: la vitalitat pastoral de les diòcesis catalanes en els anys anteriors al 1936 i l’intens treball interdiocesà desenvolupat durant el pontificat del Cardenal Vidal i Barraquer, metropolità de Tarragona entre el 1919 i el 1943 –de facto fins al 1936, per mor de l’exili forçat del Cardenal.

Actualment, la Conferència Episcopal Tarraconense és l’òrgan col·legial de l’episcopat, en el qual conflueixen els dos metropolitans (amb presidència de l’arquebisbe de Tarragona i vicepresidència de l’arquebisbe i cardenal de Barcelona) juntament amb els altres bisbes de les dues províncies eclesiàstiques. Des de la CET es tracten, en reunions trimestrals, els problemes comuns, es publiquen documents episcopals (més de cent deu fins al moment present) i s’articulen els secretariats i organismes interdiocesans que impulsen iniciatives pastorals conjuntes. Aquest treball pastoral, òbviament, s’amalgama i s’enriqueix amb les aportacions derivades de la participació activa dels bisbes catalans en la Conferència Episcopal Espanyola i els seus organismes.

Els cinquanta anys de vida de la Conferència Episcopal Tarraconense (1969-2019) i la commemoració dels vint-i-cinc anys del Concili Tarraconense (1995-2020) són fites importants que assenyalen el camí conjunt que ha afaiçonat les Esglésies que peregrinen a la nostra terra. Fem notar que aquestes dates coincideixen amb el període del Post-concili, que l’Església catòlica viu, des de fa gairebé set anys, sota el guiatge teològic i pastoral extraordinari del Papa Francesc –com va posar en evidència el recent Congrés «L’aportació del Papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església» (Barcelona, 12-14 de novembre de 2019).

Des del punt de vista del camí fressat per les diòcesis catalanes hi ha una altra data que cal retenir: el 1968. Aquell any van ser constituïdes dues realitats de perspectiva interdiocesana, que cobrien, respectivament, els àmbits de la teologia i la pastoral: la Facultat de Teologia de Catalunya, l’òrgan necessari per a la docència i reflexió teològiques durant el Post-concili i la formació de seminaristes, religiosos i preveres, i el Centre d’Estudis Pastorals, organisme que volia promoure l’estudi, la investigació i la formació en l’àmbit de la pastoral. Aquestes dues realitats han canviat de fesomia al cap de, aproximadament, mig segle. La Facultat de Teologia s’ha convertit en la matriu de l’Ateneu Universitari Sant Pacià (2015) –que integra les tres facultats eclesiàstiques (Teologia, Filosofia i Antoni Gaudí)–, amb l’Arquebisbe de Barcelona com a gran canceller de l’Ateneu, com a vice-gran canceller, l’Arquebisbe de Tarragona, i amb els altres bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense com a membres del Consell del gran canceller. També per voluntat de la Conferència Episcopal Tarraconense, el Centre d’Estudis Pastorals ha donat pas a un nou organisme de reflexió: la Càtedra de Teologia Pastoral «Arquebisbe Josep Pont i Gol» (2016), vinculada a la Facultat de Teologia. Mentrestant, durant la dècada dels noranta, la part formativa que proposava el Centre d’Estudis Pastorals ja havia anat derivant cap als Instituts Superiors de Ciències Religioses, igualment vinculats a la Facultat de Teologia.

El panorama organitzatiu de les institucions acadèmiques i d’alta divulgació queda completat per altres institucions que treballen en estreta connexió amb la Conferència Episcopal Tarraconense, en el camp de la litúrgia (l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, dins l’Ateneu, i el Centre de Pastoral Litúrgica) (1986 i 1958, respectivament) i en el camp de la bíblia (Associació Bíblica de Catalunya) (1973). Fora de l’àmbit acadèmic, esmentem altres organismes interdiocesans integrats en la Conferència Episcopal Tarraconense, com ara Càritas Interdiocesana, i, en el camp del patrimoni cultural, projectes interdiocesans rellevants com ara «Catalonia Sacra». D’altra banda, la Conferència Episcopal Tarraconense manté un ritme estable de trobades amb la Unió de Religiosos/es de Catalunya (URC), per tal de conèixer de primera mà l’estat i els reptes de la vida religiosa a la nostra terra, tant els monestirs com les congregacions amb activitat apostòlica.

La unitat pastoral i la vertebració de les deu diòcesis amb seu a Catalunya, que promou i garanteix la Conferència Episcopal Tarraconense, es fonamenta en la unitat social i econòmica de l’anomenada Catalunya-ciutat, una noció que té dos sentits. En primer lloc, la necessitat de reequilibrar el territori amb la idea de fer un teixit que garanteixi la qualitat de vida i uns serveis accessibles a tots els habitants, visquin on visquin. Això demana un replanteig pastoral en les àrees on la despoblació i l’envelliment humà són més aguts (els pobles isolats de les comarques històricament rurals), en les àrees on s’aprecia una fragmentació de relacions humanes i el creixement de l’anonimat i de la distància entre les persones (els extraradis o «urbanitzacions» de diversos tipus que s’han construït en pobles i ciutats petites i fins i tot mitjanes, tant a la costa com a l’interior) i en les àrees on les condicions de vida afavoreixen l’aparició de pobreses i mancances de diversos tipus (les perifèries o els centres històrics de les grans ciutats, on s’acumulen els pobres i els estrangers, els quals representaven el 2,90% l’any 2000, i el 14,24% l’any 2018, dades de l’idescat).    

En segon lloc, la necessitat de donar resposta a la mobilitat social i humana, provocada pels fluxos diaris entre lloc de residència i lloc de treball, o bé entre lloc de residència i lloc de lleure, o bé entre lloc d’origen i lloc on s’estudia. El fet que Barcelona estigui a dues o menys hores de cotxe de qualsevol punt del país, fan de Catalunya un territori ben comunicat i alhora pastoralment interconnectat. D’altra banda, la cultura urbana s’ha convertit en la pròpia de tot el territori, sobretot en les generacions per sota dels quaranta anys, que viuen de ple en un món global i fortament tecnològic. En una paraula, l’aposta interdiocesana és imprescindible. Cal trobar, doncs, un equilibri entre l’Església local o particular i el teixit eclesial interdiocesà, a partir de la unitat pastoral de Catalunya i en correspondència amb la noció de Catalunya-ciutat.      

En tercer lloc, cal tenir en compte un canvi del tot positiu que s’ha produït en els darrers anys com a conseqüència del treball sinodal i conjunt realitzat en el marc de la Conferència Episcopal Tarraconense i de les institucions i organismes que aquesta ha creat: l’augment de les relacions interpersonals entre els membres de les diverses diòcesis. Catalunya té set milions i mig de persones i 32.000 km2, la qual cosa permet que, a grans línies, més o menys tothom es conegui, també eclesialment. La ciutat de Barcelona, cap i casal, resta el gran centre d’intercanvis personals i col·lectius a nivell eclesial. Allí hi ha la seu de la Conferència Episcopal Tarraconense, de les facultats eclesiàstiques, d’altres organismes eclesials, dels seminaris (el de Terrassa és a poca distància), de la Unió de Religiosos/es de Catalunya. A Barcelona hi ha, a més, un dels símbols mundials de la fe cristiana, la basílica de la Sagrada Família. Al costat d’aquest símbol, n’hi ha dos més: l’amfiteatre de Tarragona, lloc on donà testimoni del Crist el bisbe Fructuós, protomàrtir hispànic, l’any 259, i el monestir de Santa Maria de Montserrat, un dels centres monàstics rellevants d’Occident. En una paraula, el coneixement personal mutu i el context religiós i simbòlic contribueixen a refermar la unitat pastoral de les diòcesis amb seu a Catalunya. És bo de tenir-ho present ara que encetem el 2020, a vint-i-cinc anys del Concili Tarraconense del 1995.  

               Un bon any nou!

Armand Puig i Tàrrech,

                                                                                         rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià