Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Mossèn Ramon Muntanyola i Llorach va néixer a  l’Espluga de Francolí, comarca de la Conca de Barberà i arquebisbat de Tarragona, el 2 d’abril de 1917. La tardor de 1927, seguint el desig de la seva mare, va entrar com a postulant al col·legi dels pares paüls a Bellpuig d’Urgell, on va cursar la llatinitat i les humanitats. L’any 1932 es va traslladar al noviciat que els pares de la missió tenien a l’illa de Mallorca. Tanmateix, la tardor de l’any següent en va sortir per a entrar al Seminari Pontifici de Tarragona. Allí va començar a estudiar la filosofia i va publicar les seves primeres poesies. El 25 de juliol de 1936, juntament amb els altres seminaristes tarragonins que estiuejaven a la Seu d’Urgell, fou detingut i tancat a la presó de Lleida on va romandre quaranta dies. L’1 de setembre, els seminaristes foren traslladats al vaixell-presó Río Segre ancorat al port de Tarragona. Al dia següent hom els va permetre d’anar a llurs respectives cases. L’assassinat del seu pare, del seu germà i d’un tiet seu, i la persecució que van experimentar, tant ell com la seva mare, els va portar l’1 de novembre a refugiar-se a Barcelona. Finalment, el 26 l’abril de 1937 va creuar a peu la frontera amb França i es va traslladar a Mallorca on va continuar els estudis eclesiàstics. Acabada la guerra civil va retornar a Tarragona i va reprendre la seva vida coma seminarista tarragoní.

L’u de març de 1942 fou ordenat de prevere a la catedral de Tortosa a causa de l’absència del cardenal Vidal i Barraquer, a qui Franco, per raons polítiques, va impedir el retorn a Tarragona. Els seus primers treballs ministerials d’ajuda temporal foren a les parròquies de Montbrió del Camp i de Sant Joan Baptista de Reus. El 22 de juny d’aquell mateix any fou nomenat vicari de Guimerà i encarregat de Ciutadilla. El 17 de juny de 1944 rebia un nou nomenament com a vicari de Santa Maria la Major de Montblanc i encarregat de Prenafeta. Amb l’arribada del cardenal Manuel Arce Ochotorena, el 14 de maig de 1945 fou nomenat ecònom de Farena, Mont-ral i Rojals. I, encara, el 21 d’octubre de 1946, el mateix prelat el nomenava ecònom dels Omells de Na Gaia i de Senan. La seva estada en aquestes parròquies fou pastoralment molt fructuosa i marcà decididament el desenvolupament del seu ministeri presbiteral.

El seu posicionament religiós, cultural, social i polític davant la dictadura del general Franco va comportar que el nou arquebisbe, Benjamín de Arriba y Castro, el tragués de les seves parròquies, mentre el defensava davant les autoritats franquistes, malgrat no compartir les seves idees. Així, el 9 d’octubre de 1951 l’aparcaven a la parròquia de la Selva del Camp, on hi estava com a col·laborador mentre residia a la Casa d’Exercicis. Finalment, el 10 de febrer de 1959 el nomenaven  capellà adjunt de la Casa d’Exercicis Cardenal Arce. La solució sembla que fou contraproduent, car la Selva del Camp era una vila marcadament catalanista i desperta culturalment i, per altra banda, la seva situació ministerial relativament alliberada li va permetre de continuar les missions populars, escriure i mantenir contactes amb persones d’idees afins d’arreu de Catalunya.

El 22 de febrer de 1960, sembla que també a causa de pressions polítiques, fou traslladat a la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou. Allí va morir com a ecònom el 10 de setembre de 1971.

Coneixem i celebrem Ramon Muntanyola com a poeta i escriptor, tanmateix, mossèn Ramon Muntanyola fou sempre i en tot moment un prevere de l’Església que pelegrina a Tarragona. Així, doncs, en voldríem mostrar alguns accents d’aquest seu singular ministeri sacerdotal.

L’any 1974, el Dr. Josep Pont i Gol, en ocasió de la publicació d’una miscel·lània que es va preparar amb motiu del seu traspàs, escrivia un article titulat: Era “Mossèn Muntanyola”. L’arquebisbe i primat el recordava dient: Jo he tingut sempre mossèn Muntanyola com un home de conceptes clars. Un home, per consegüent, que sabia la feina que calia fer en cada moment. Sens dubte que la meta del seu viure li era clara i sense ombres. I com que era així, mossèn Muntanyola fou sempre el mateix. I encara reblava la seva semblança afegint que, Si volem cercar les raons d’aquesta serenor, ens cal cavar a fons en el complex de la seva acusada personalitat. Les arrels són profundes, però en ell sempre fàcils de descobrir, i són les que feien de mossèn Ramon un home vitalment creient. Un home que se sentia plantat a la vora de Crist, del qual rebia llum i vida constants. La seva fidelitat a l’evangeli mai no desdigué. La seva fe li omplí la vida. El seu sacerdoci, concret i constant, viscut fins al darrer alè, en servei a la comunitat, és a l’arrel més profunda de mossèn Muntanyola com a home complet, com a cristià sincer, com a ciutadà responsable, com a poeta apassionat, com a fraternal prevere tarragoní. Ell és sacerdot i això dóna unitat, fermesa i definició a tot allò que ell ha estat. Mossèn Muntanyola és això: “mossèn” Muntanyola.[1] I també el mateix mossèn Muntanyola, el 1947, en els inicis del seu ministeri, confessava als fidels de les parròquies dels Omells de Na Gaia i Senan el sentit pregon de la seva vocació sacerdotal: Sóc entre vosaltres com a un enviat –humil ministre del Crist- en compliment d’un deure contret davant de Déu i del Prelat qui em consagrava Sacerdot. Só vingut per a fer vivent entre vosaltres el reialme de la Veritat, per a fer vibrar en la vostra oïda i en les entranyes del cor vostre, la paraula evangèlica. Sóc ací per a fer-vos participants dels grans misteris de Déu, per a llescar-vos el Pa eucarístic i fer-vos comensals d’una mateixa Taula ... i agermanar-vos a tots en Crist-Jesús. Agermanar-vos a tots sense distinció de classes, ni de persones, ni de tendències polítiques, ni socials. Heus-vos ací la meva missió, que Déu m’ajudi amb la seva gràcia a complir fidelment: ésser el Pastor de les vostres ànimes. Com a tal, he de fer sentir la veu a les ovelles. I és el meu anhel que per a totes ressoni dolça i afable, amorosa i desinteressada, per tal que, dòcils, pugui aplegar-les totes i posar-les sota el guiatge del Suprem i Divinal Pastor.[2]

Mossèn Muntanyola fou pioner en emprar els mitjans de comunicació social per tal d’ajudar al seu ministeri. Tanmateix, ho feu sempre amb rigor, amb gust literari i de forma professional. Així, doncs, al publicar la Veu de la Parròquia explicava: Per la gràcia del Senyor és considerable encara el nombre dels qui assisteixen els dies festius al Temple per tal d’oir la Santa Missa i escoltar la paraula de Déu. No podem quedar satisfets. L’anhel del Sacerdot és que totes les ànimes encomanades a la seva cura pastoral no es vegin privades del nodriment de la doctrina evangèlica. Amb la redacció setmanal de La Veu de la Parròquia havem pensat particularment en aquells germans nostres que impedits o distrets dels preceptes dominicals passen setmanes i setmanes sense fer cabal dels problemes religiosos, de la divinitat de Jesucrist i de l’Església, de la salvació de l’ànima, etc.[3]

Precisament, pensar en el bé dels seus feligresos el va portar a emprar i defensar l’ús públic de la llengua catalana. En aquesta llengua va redactar sempre La Veu de la Parròquia (1947-1950). Amb tot, val a dir que mai no va voler limitar l’ús de la nostra llengua a l’àmbit eclesiàstic, de la predicació i de la catequesi. Ans bé, al contrari, com ho demostra la publicació de la revista Ressò (1950-1952), de caire eminentment literari  i cultural, va reclamar pel català la dignitat que mereixia en tots els àmbits de la vida cultural del nostre país. L’any 1951, en un editorial de Ressò, titulat Fàtima, Tedeschini i la llengua materna, en defensava la ineludible necessitat d’emprar-la. Aprofitava la crida, que el cardenal Tedechini havia fet en favor de l’escolarització dels infants, quan glossava la figura dels pastorets de Fàtima. Mossèn Muntanyola tot seguint el raonament del purpurat no s’estava d’afirmar: Saber llegir! I, per tal de saber-ne, per tal de capir els mots que es confegeixen, és imprescindible d’iniciar-se i refermar-se en el coneixement de la llengua pròpia. No ho han entès pas així molts dirigents de pobles qui, per altra banda, han volgut honorar-se d’ésser fidels intèrprets del pensament de l’Església. Per contra, àdhuc si s’ha tractat més en concret d’instruir religiosament els infants, han condicionat l’ensenyament de la doctrina cristiana a l’ús de la llengua oficial, malgrat no fos entesa pels alumnes. (...) Els qui ens sentim al·ludits, sacerdots, intel·lectuals i catòlics conscients de l’hora, mentre recollim, commoguts, les paraules lluminoses de la Mare de la Saviesa, ens proclamem –enfront de totes les adverses opinions i maniobres- ferms defensors del dret, que tenen els pobles, de l’ús, conreu i ensenyaments de la llengua amb qui Déu els ha dotat. Convençuts, encara, que la nostra incúria en aquest sentit fora prestar un mal servei a l’Església, i podria, de més lluny o més prop, fer-nos responsables de la descristianització del país. No ens apartem ni un punt de la trajectòria espiritual assenyalada pel nostre Bisbe Torras, quan deia: “Parli a Déu cada poble en la llengua que li és natural i pròpia, i aleshores no sols expressarà millor sos pensaments i afectes, sinó que els comprendrà i sentirà millor ell mateix, ja que la paraula material contribueix tant a la il·luminació intel·lectual de l’home. Sia el cristià dòcil als exemples i ensenyaments de Déu, i si Ell ha volgut parlar a cada poble en la llengua que li era natural i pròpia, no vulgui el poble apartar-se d’aquesta divina ensenyança parlant al Senyor en llengua forastera (La Tradició Catalana, cap. VII).[4]

Mossèn Ramon Muntanyola fou un gran predicador de missions populars. La seva merescuda fama, fonamentada sobre l’ús brillant, ràpid, concís i concret d’un ampli vocabulari, ple de metàfores que poblaven l’imaginari popular, aviat va seduir els seus oients. Malgrat que el nacionalcatolicisme havia fet de les missions populars el seu buc insígnia, mossèn Muntanyola les va saber transformar en vertaders espais de trobada i d’evangelització. Per això no volia que ningú, portat per prejudicis sovint comprensibles, es pogués veure privat d’una oportunitat de salvació. No és, doncs, estrany que el 1949, en la crida que va publicar amb motiu de la missió popular que es va celebrar a la seva parròquia dels Omells de Na Gaya, digués: La Santa Missió és la gran nova que us anuncio. La que pregonava l’Àngel, la nit de Nadal, era la vinguda del Salvador qui, en la persona dels missioners, intensificarà entre vosaltres la missió redemptora que el portà a la terra. És Jesús que torna. Escolteu-lo! Veniu a la Missió! No la rebutgeu, no la mireu amb indiferència. Quan sentiu ressonar entre vosaltres la veu de Crist, no vulgueu pas mostrar-vos durs de cor. Si us haguéssiu distret dels vostres deures religiosos, si una actuació política o social o la incomprensió d’aquest o aquell sector us hagués allunyat del temple, no temeu d’acudir a la Santa Missió. En aquests temps de discòrdies entre els homes i les nacions, en aquesta època de fracassos de partits i de sistemes, l’única doctrina salvadora és la de Jesucrist. La Religió, com més es coneix més s’estima. Si no l’estimes, és que no la coneixes. La Santa Missió te la farà conèixer i te la farà estimar, i estimant-la i practicant-la seràs totalment feliç. (...) Conjuntament a la restauració del temple parroquial que, amb els vostres esforços i amb l’ajuda moral i econòmica dels superiors jeràrquics, hem vist finalitzada, no pot mancar-hi la restauració espiritual. Si fou l’embranzida de la Fe qui en féu aixecar als vostres avantpassats, que sigui aquesta mateixa Fe renovellada i viva qui el sostingui i l’embelleixi.

I, per acabar, una mirada sobre el paper de l’Església davant dels estralls causats per la guerra civil i la dura postguerra. Mossèn Muntanyola, malgrat la dolorosa experiència familiar de la mort del seu pare, del germà i del seu oncle, assassinats l’any 1936, i de la persecució religiosa a què es va veure sotmès, va refusar sempre, d’acord amb la doctrina pontifícia de Pius XI sobre la llibertat d’acció pastoral de l’Església davant les intromissions de l’autoritat civil, el maridatge de l’Església espanyola amb la dictadura del general Franco. Aquesta posició, defensada des de l’exili pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, apareix sorprenentment de forma immediata en la seva correspondència tot just acabada la guerra. Així, el 4 d’abril de 1939, el jove seminarista Muntanyola, des de Mallorca, escrivia a un company seu seminarista: ¿Que diuen del nostre eminentíssim senyor cardenal?  Tornarà? S’aixequen a Tarragona les esglésies derruïdes o s’atén més principalment a l’erecció de centres de Falange? No ens deixem enlluernar per certes organitzacions materials, polítiques, moridores: la nostra il·lusió no ha d’ésser altra que l’emparada sota l’estendard del Crist: “Som cavallers fidels del Crist”. Ningú no pot dir que això sigui acció dissolvent. Sabem que el sacerdot ha de situar-se al marge d’aquestes coses. No fem sinó complir el deure de gran responsabilitat demà. No és, doncs, gens estany que hom el titllés d’apòstol de la reconciliació i del perdó en un temps en què molt pocs, també en l’àmbit de l’Església, gosaven parlar de perdó. L’experiència personal, significada en el posicionament decidit de la seva mare en favor del perdó i de la no delació dels assassins dels seus familiars, dels quals coneixia llurs noms li va servir d’argumentació en moltes de les seves predicacions missionals. D’aquesta manera, doncs, la missió popular, signe màxim d’expressió del nacionalcatolicisme, esdevenia una eina discreta, respectuosa, però sens dubte eficaç, de reconciliació i de perdó. Així, hom podia verbalitzar el dolor, la impotència i la frustració, reclamar justícia enlloc de venjança i oferir perdó enlloc de ressentiment i d’odi.

L’any 1946, mossèn Ramon Muntanyola, durant una missió popular celebrada a Perafort, va escriure un poema que desitjava que il·luminés el seu darrer moment. Nosaltres l’oferim com un homenatge reconegut a qui fou el gran biògraf del cardenal de la Pau, aquell altre ministre de la reconciliació.

Quan jo em mori

colgueu-me sota terra

i no reseu cantant,

que és massa trist.

 

Quan jo em mori

colgueu-me sota terra

i deixeu-me ben sol

amb el Sant Crist.

 

Manuel Maria Fuentes i Gasó

 

[1] Miscel·lània Mossèn Muntanyola. Vila-seca, 1974, 414-415.

[2] La Veu de la Parròquia, 16 de novembre de 1947, núm. 3.

[3] La Veu de la Parròquia, 2 de novembre de 1947, núm. 1.

 

[4] Ressó. Cròniques i comentaris d’actualitat. Novembre 1951.