Els Pessebres vivents i la seva història

Una de les tradicions nadalenques més arrelades a Catalunya és la dels pessebres vivents. Actualment, són moltes les poblacions que, any rera any, transformen el seu nucli urbà o el seu entorn natural per a transportar-nos a aquella Palestina antiga que va ser testimoni dels esdeveniments que van canviar la història de la humanitat. Però, d’on arranca aquesta tradició tan nostra? Si ens remuntem en el temps, l’origen més remot l’hem de situar ni més ni menys que en una nit de Nadal de 1223 a Itàlia. Aquell any, Sant Francesc d’Assís, després del seu retorn de Terra Santa, va sentir una gran tristesa ja que, en acostar-se la festa de Nadal, veia com la gent no comprenia el sentit de la festa. Així doncs, amb la intenció de reviure el que havia vist, va escollir una balma als afores de Greccio per a representar-hi, tal com diu el seu biògraf Tomàs de Celano, “un pessebre ple de palla, ovelles, un bou i un ase, igual que a Betlem” i així endinsar-se en la realitat de l’Evangeli “in situ”. D’aquesta forma, els frares i fidels que van acudir a la missa de la nit de Nadal en aquell context tan apropiat pogueren comprovar la pobresa en què va voler néixer l’infant. Com deia el mateix Sant, “és precís que tots vegin la seva pobresa sobre la palla”. Naixia així la dolça tradició dels pessebres nadalencs.

Amb els canvis que imposa el pas del temps, va arribar a nosaltres el bell costum de fer a casa el propi pessebre, i alhora la tradició d’anar a visitar les cases dels amics per a contemplar la multitud de figuretes damunt d’una taula plena de molsa, en la qual els més petits entonaven cançons que acabaven cantant els més grans.

Aquests són els antecedents que ens permeten copsar quin és l’origen dels pessebres vivents al nostre país. La tradició del pessebre vivent ens arriba a Catalunya de les mans d’Esteve Albert, conegut poeta, escriptor i activista cultural, que a mitjans del segle XX va tenir la gran idea d’interpretar d’una forma teatral el misteri de Nadal a Escaldes d’Engordany (Andorra). Ell va ser el promotor i pioner que va portar a terres catalanes l’inici d’una tradició que actualment es viu gairebé a un centenar de poblacions.

Permeteu-me que us parli en primera persona del pessebre dels Prats de Rei, en el qual hi participo des de que tinc tres anys. Us podria explicar les seves característiques diferencials: una escenificació parlada a viva veu, la interpretació de danses populars, l'ús de decorats monumentals i, sobretot, l'ambientació de les escenes purament bíbliques a través d'una música especialment composada per a l'ocasió (un fet únic en el món pessebrista). Tanmateix, deixeu-me compartir com ho visc des de la meva experiència personal. La vila, puntual a la cita, obre cada Nadal les seves portes a tots els que vulguin reviure el misteri del Déu-Infant i endinsar-se a la Palestina de fa de més de 2000 anys. Ja són quaranta-sis anys ininterromputs celebrant les festes nadalenques entre decorats, focus, fred, nervis d’última hora...i sempre amb l’emoció i il·lusió del primer dia. Passen els anys però no la passió: continuem vibrant amb l’expectació del públic que es palpa en la quietud del capvespre; ens commovem quan escoltem les entranyables paraules de Mn. Esteve Prat quan pronuncia les paraules d’obertura “Benvinguts al Pessebre Vivent...”; ens emocionem quan comencen a sonar els primers compassos de la sublim música del mestre Mn. Valentí Miserachs; i constatem plegats que el pessebre és una manera de fer poble, de construir lligams d’unió... i ens adonem del bé que ens fa poder participar d’aquest esdeveniment col·lectiu, teixint fraternitat, perquè un mosaic esplèndid de persones ho fa possible.

Així vivim any rera any el miracle del Nadal als Prats de Rei, retornant a Terra Santa a través del pessebre, per intentar captar, com ens ensenya Sant Francesc, el sentit veritable d’allò que celebrem aquests dies, que no és altra cosa que la joia de saber que el mateix Déu s’ha fet carn de la nostra carn per a transformar-nos en una humanitat salvada capaç de canviar el nostre món, a cops massa distret, injust i contradictori.

Jaume Casamitjana i Vilaseca