Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Enguany es commemora el cinquantè aniversari del traspàs de Josep Carner i Puig-Oriol, conegut amb el sobrenom de príncep dels poetes catalans, ocorreguda el 4 de juny de 1970 a la ciutat de Brussel·les. En ocasió d’aquesta efemèride, serà bo recordar, en unes breus pinzellades, la personalitat literària de Josep Carner, valorar la importància de la seva obra així com les característiques específiques de la seva producció literària.

La vocació literària se li desvetllà de ben jove, a l’edat de 12 anys, i fou un veritable talent de creació artística sobretot en el camp de la poesia, però no exclusivament, atès que abasta també altres gèneres literaris com la narrativa, el teatre, i la traducció, sobretot d’obres de la literatura francesa i anglesa.

La seva producció s’emmarca en el moviment literari del Noucentisme que tant va significar en la cultura catalana del primer terç del segle xx no solament en el camp de la literatura sinó també en molts altres àmbits. La producció carneriana, sobretot la poesia, posseeix unes característiques que la fan molt rellevant i s’insereix en un primer moment en l’estètica i l’ideari del Noucentisme, i en un segon moment en la tradició poètica del postsimbolisme europeu.

Encara cinquanta anys després del traspàs del poeta, la seva obra deixa en herència un dels seus llegats poètics més perdurables i valuosos en la literatura catalana del segle xx. En tractar-se d’una obra literària de gran rellevància no s’escapa de la polèmica que va sorgir a la dècada dels anys noranta del segle passat entre els detractors i partidaris de Carner, la controvèrsia coneguda en els àmbits literaris com els anticarnerians, els quals pretenen desmitificar i menysvalorar la literatura de Carner.

Amb només vint-i-sis anys, Carner aconsegueix el mestratge en gai saber en els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1910 quan va guanyar la Flor natural pel seu poema L’estranya amor.

Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica, com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n’és capdavanter. La seva obra poètica evoluciona cap al postsimbolisme en obres com Auques i ventalls (1914), El cor quiet (1925), Nabí (1941). Aquest últim és un llarg poema narratiu que parteix de la història bíblica del profeta Jonàs. Escriu un poema narratiu en deu cants. És la primera vegada que l’autor utilitza el registre de la poesia narrativa. Darrere la tria del tema hi ha també una projecció personal del poeta en el personatge de Jonàs, amb el dubte i el neguit de les circumstàncies que li toquen de viure. El llibre és una reflexió sobre la condició d’aquest poeta-profeta d’acord amb la tradició que paral·lelament desenvolupa el postsimbolisme, especialment pel que fa a la idea del poeta com a ésser individualitzat i solitari, triat per a una missió, content de ser diferent de la resta dels mortals i de col·locar-se en un pla superior, però també sotmès als problemes que tot això comporta: permanentment entre la ventura i la desventura, entre el goig i el desfici, entre la tranquil·litat i la vida errant de l’exiliat. Després de Nabí, Carner es dedica a la revisió de la relectura i revisió de la pròpia obra.

La paraula d’un poeta a qui les formes de la realitat han permès fins avui, esdevingudes símbols, expressar les pròpies emocions i fer-les arribar, cordialment, pietosament, a tots aquells lectors amb qui comparteix idioma.

Quan Carner és a l’exili, lluny de Catalunya, s’imposa una creixent sobrietat en les seves noves composicions, que en opinió del poeta i crític Gabriel Ferrater, la seva poesia esdevé «meditativa, severa i gairebé opaca, derivada potser dels modes anglesos victorians».

Cal destacar l’estima del poeta pel món sensible, fins i tot quan allò que descriu pertany al domini d’allò més abstracte. Perquè és així, amb l’auxili dels materials propis de la comuna experiència de la realitat, en Carner consuma tot sovint un moviment que des del més aparentment trivial dispara el poema en direcció a allò més profund i transcendent: de la realitat més exterior a l’emoció més arrelada.

L’excelsa qualitat de la poesia de Carner (molt per davant de la seva producció prosística i dramàtica, de menor interès), sembla que en les circumstàncies pròpies d’una literatura normal hauria de ser reconeguda de manera unànime i ininterrompuda. És remarcable, tanmateix, la tendència a convertir la seva figura en el blanc d’una periòdica i recurrent desvaloració per alguns sectors intel·lectuals poc receptors de la seva autèntica complexitat.

La personalitat literària de Josep Carner està impregnada d’amor al país, de compromís a favor de la dignitat de la llengua literària. Home fidel a les seves conviccions de catalanitat, civilitat i fe cristiana. En l’àmbit de la seva trajectòria existencial li va tocar viure una etapa de la història de Catalunya amb moments molt esperançadors de construcció del país, però sobretot, va sofrir l’amarga experiència de l’exili, allunyat del seu del país fins a la seva mort. No fou fins que es va començar a recuperar la normalitat que les seves despulles es traslladaren al Cementiri de Montjuïc de la seva ciutat natal, Barcelona.

Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja sóc dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d’un peix.

 

S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Res no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

 

(Nabí, 1941, inici del cant IV Jonàs dins de la balena).

 

Antoni Coll Casals