×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El proppassat primer d’agost es féu públic un rescripte del Papa Francesc, donat a conèixer pel Cardenal Ladaria, Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, en el qual es modificava el cànon 2267 del Codi de Dret Canònic. El nou cànon, reprenent una frase del Papa pronunciada el dia 11 d’octubre de 2017 ran d’una trobada del Pontifici Consell per a la Nova Evangelització, afirma el següent: «La pena de mort és inadmissible (“non posse admitti”) perquè atempta contra la inviolabilitat i la dignitat de la persona». Així, doncs, la porta ajustada en relació a la pena de mort que caracteritzava la redacció antiga del cànon 2267, ara es tanca del tot. L’Església diu un no rotund a la pena de mort, sense excepcions ni atenuants i –continua el tercer paràgraf del nou text del cànon– «es compromet amb determinació a la seva abolició arreu del món». El compromís contra la pena de mort es manifesta, doncs, de forma inapel·lable. Se la refusa i s’afirma que cal lluitar perquè desaparegui de les legislacions dels estats que encara la mantenen. Dient-ho amb el llenguatge habitual sobre el tema, l’Església catòlica ha passat a ser abolicionista. Aquest és un compromís que inclou tota la comunitat eclesial, i particularment els qui tenen responsabilitats ministerials en la predicació i la catequesi. 

Aquesta posició s’emmarca en el llarg camí d’autoconsciència sobre el tema de la defensa de la vida humana en qualsevol de les seves formes i expressions. La mort del dèbil és sempre inacceptable, es tracti d’un ésser humà que encara es forma en les entranyes de la mare, o bé es tracti d’una persona humana que decandeix per culpa de la malaltia o la vellesa, o d’un ésser humà a qui es roba la vida per una acció criminal com ara la tracta i el mercadeig de persones i d’òrgans. La pena de mort se situa en aquest mateix pla, amb l’agreujant que en aquest cas és l’autoritat legalment constituïda la que s’autoatorga la capacitat de decidir sobre la vida i la mort d’un ésser humà, creat a imatge de Déu. Per molt gran i molt greu que sigui el crim que s’hagi comès, cap tribunal humà no té dret a «respondre-hi» amb una condemna a la pena capital.

Prenguem el fratricidi comès per Caín contra el seu germà petit, Abel, tal com és narrat en Gènesi 4,1-16. El crim de Caín és inexcusable, sense atenuants ni condicionants. El primer home engendrat fora del paradís no pot dominar el seu «ego» i en comptes de preguntar-se perquè el Senyor no acull la seva ofrena, acaba atrapat per la ràbia contra el seu germà. Hi ha un misteri d’iniquitat en el cor de Caín, que l’empeny a matar Abel com si fos un enemic. Caín deixa de sentir-se germà d’Abel –no se sent ni el seu guardià!– i li pren la vida. Caín, matant Abel, es mata a si mateix. L’assassí es converteix en fugitiu i li sembla que ha entrat al corredor de la mort, que la seva fi és propera.

Però Déu no veu les coses de la mateixa manera. Quan Caín proclama la condemna sobre si mateix, adduint que el pes de culpa que porta «és massa gran per a poder-lo suportar» (v. 13), llavors Déu, el jutge suprem, no ratifica la seva condemna. Prou que és conscient del que Caín ha fet («la sang del teu germà clama a mi des de la terra», v. 10), però no aplica la llei del talió, la llei ancestral que proclama el dret de matar el qui ha mort. Déu no és d’aquest parer i sentencia exactament el contrari: «Si algú mata Caín, Caín serà venjat set vegades» (v. 15). El jutge que hauria de decretar la pena capital, es converteix en defensor aferrissat de l’home que ha mort el seu germà –i qualsevol home és germà meu! Déu decideix que l’assassí no mori sinó que visqui i per això el marca amb un senyal «perquè no el matessin els qui el trobarien» (v. 15). Déu dona a Caín una nova oportunitat: portarà per sempre la seva càrrega («aniràs pel món errant i fugitiu», v. 12) i treballarà la terra amb grans fatigues i escassos fruits. Però l’assassí té un lloc en aquesta terra: «el país de Nod, a l’orient de l’Edèn» (v. 16).         

Després de llegir aquest text bíblic, pren sentit el segon paràgraf del nou cànon 2267, que diu així: «Avui és sempre més viva la consciència que la dignitat de cap persona no es perd ni tan sols després d’haver comès crims molt greus. Endemés, s’ha difós una comprensió nova sobre el sentit de les sancions penals decretades per l’Estat. Finalment, s’han implementat sistemes de detenció més eficaços, que garanteixen la defensa dels ciutadans però que alhora no prenen al condemnat de manera definitiva la possibilitat de redempció». Si comparem Gènesi 4 i el nou cànon 2267, sembla clara una afirmació que determina i fonamenta allò que el Papa proposa: el manteniment de la dignitat de la persona, més enllà de qualsevol acte reprovable que hagi comès o pugui cometre.

Aquesta afirmació conté dues premisses i inclou una conseqüència. La primera premissa és que un tribunal humà («l’Estat») no pot dictaminar en relació a un culpable allò que el jutge suprem s’absté de dictaminar: la pena de mort. Ho acabem de veure en el cas de Caín. L’Estat no pot fer allò que Déu mateix no fa. La pena de mort no és un dret de l’Estat, i aplicar-la és una agressió a la dignitat de la persona humana. La segona premissa és que l’Estat té uns límits concrets com a construcció humana que és, i les seves lleis i les seves disposicions no es poden considerar absolutes ni immutables. N’hi ha prou de considerar, per exemple, els greus errors judicials comesos per tribunals dels Estats Units d’Amèrica que han decretat penes de mort contra persones innocents. Es pot donar, doncs, el cas que la justícia es torni injusta quan les seves sentències són injustificables. La conseqüència en relació a la dignitat de la persona és que, davant una culpabilitat greu, l’Estat no pot limitar-se a condemnar: la justícia ha d’incloure la possibilitat de redempció, tot mantenint la defensa de la ciutadania davant possibles agressors. En aquest sentit, els corredors de la mort són espais on han quedat sepultats «morts que caminen» – «dead men walking», segons el títol del film que reprodueix l’acció pastoral de Sister Helen Prejean en les presons dels Estats Units d’Amèrica. És recomanable sobre aquest punt la lectura del llibre, editat per Mario Marazziti, No matarás. Por qué es necesario abolir la pena de muerte (Barcelona: Península 2001). I d’aquest mateix autor, membre de la Comunitat de Sant’Egidio, el llibre Non c’è giustizia senza vita (Milà: Leonardo International 2009).

Com afirma el primer paràgraf del nou cànon 2267, «durant molt de temps el recurs a la pena de mort per part de l’autoritat legítima després d’un  procés regular, va ser considerat una resposta adequada a la gravetat d’alguns delictes i un mitjà acceptable, si bé extrem, en ordre a la tutela del bé comú». Ara, però, diu el cànon 2267, «l’Església ensenya a la llum de l’Evangeli que la pena de mort és inadmissible». De fet, no la va admetre Jesús, quan va ser posat davant la disjuntiva d’acceptar la pena de mort per a la dona adúltera o bé de refusar-la (vegeu Joan 8,1-11). Segons els llibres de la Llei una dona casada, si era sorpresa cometent adulteri, mereixia la pena de mort i havia de ser executada per tota la comunitat mitjançant una pedregada, de manera que tots es fessin responsables de la seva condemna (vegeu Èxode 20,14; Levític 18,20; Deuteronomi 5,18). La Llei legitimava aquella pena de mort, aplicada com a dissuasió davant la gravetat del delicte i com a preservació del bé comú que és l’estabilitat conjugal.

Jesús, però, no legitima la pena de mort. S’hi oposa i opta per la rehabilitació de la persona que l’hauria merescuda. La manera escollida és prou eloqüent: posar davant de si mateixos els qui voldrien aplicar-la i mostrar-los que no tenen cap dret a fer-ho. En efecte, pot acusar el qui pot ser acusat? Pot demanar la mort el qui ha comès pecats inconfessables, sigui una persona o sigui l’Estat? «El qui té pecat», pot tirar «la primera pedra? La dona, culpable d’adulteri i mereixedora de la pena capital, té dret a començar una nova vida. Jesús no la condemna a morir, encara que la Llei ho digui «per la duresa de cor» dels qui es consideren guardians de valors innegociables (Marc 10,5). Ben al contrari, Jesús diu a la dona: «Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més» (Joan 8,11). Aquesta és la finestra de misericòrdia que obre el nou cànon 2267.

 

Armand Puig i Tàrrech, rector de l’Ateneu Universitari «Sant Pacià»