Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La manca de capellans, especialment en el nostre món rural, m’ha fet pensar en una història, que exposo tot seguit, referent a unes comunitats catòliques del Japó que van viure uns 250 anys sense capellans. Amb gran heroïcitat, van sobreviure a les persecucions i, tot i que amb el pas del temps alguns grups van anar quedant diluïts o desdibuixats, amb tot, moltes comunitats continuaren fermes, anhelant el retorn dels sacerdots, sempre necessaris, per a anunciar la Paraula de Déu i administrar els sagraments. Quan a la segona meitat del segle XIX es va descobrir la veritable història d’aquests cristians, el papa Pius IX, en una carta del 8 de gener de 1867, ho qualificà com «el miracle d’Orient». Vegem, tot seguit, aquesta història.

Al segle XVI havia tingut lloc la primera evangelització del Japó, gràcies a Sant Francesc Xavier i un petit grup de jesuïtes. Donada l’escassetat de missioners que fossin sacerdots, es van anar constituint comunitats cristianes dirigides tan sols per laics, en diverses regions del país. Aquests adoptaren com a model l’anomenada «Confraria de la Misericòrdia», d’origen portuguès, dedicant-se especialment al servei de pobres i malalts. A banda de les visites periòdiques dels missioners, el manteniment i la direcció d’aquestes comunitats es trobava en mans dels laics, membres dels mateixos grups. En l’últim decenni del segle XVI, el nombre total de cristians havia arribat a 220.000 i els sacerdots no arribaven a 40, gairebé tots ells missioners jesuïtes. Però l’any 1587, Toyotomi Hideyoshi reunificà el Japó i promulgà una llei que expulsava tots els missioners, marcant l’inici de les persecucions. El 5 de febrer de 1597 vint-i-sis cristians, entre ells sant Pau Miki, foren martiritzats. Són els anomenats primers màrtirs del Japó, canonitzats el 1862 pel papa Pius IX. A finals del segle XVI, per tant, les comunitats cristianes passaren a la clandestinitat i es van quedar durant 250 anys sense sacerdots. Com van sobreviure moltes d’elles? Doncs per tres motius o raons fonamentals:

Per l’anomenada «confraria» o «confraternitat», que els permeté preservar la seva fe durant aquest llarg període. L’ajuda mútua i la vivència de la fraternitat cristiana esdevingué vital. Eren fraternitats de cristians amagats com a tals, enmig de les seves ocupacions més variades. Els responsables laics celebraven els baptismes i trametien els ensenyaments de l’Evangeli als membres de les seves comunitats. Tenint cura especial de pobres i malalts, practicaven el que havien après de la «Confraria de la Misericòrdia».

El segon motiu fou l’anomenada «profecia del catequista Sebastià», que proporcionà a aquests cristians l’esperança d’un retorn de sacerdots. Sebastià va ser un catequista que a l’any 1657 fou capturat pels agents del magistrat de Nagasaki i, després de tres anys de presó, va ser decapitat pel fet de ser cristià. Sebastià, abans de morir, profetitzà que «al cap de set generacions arribaria una nau negra que portaria de nou alguns sacerdots i que, aleshores, els creients podrien confessar-se, fins i tot cada setmana». Aquests cristians amagats eren persones desitjoses de tenir algú amb l’autoritat de perdonar els pecats. Per tant, era crucial que els sacerdots que en un futur poguessin arribar al Japó fossin sacerdots catòlics o ministres de l’Església.

El tercer motiu fou l’acte de contrició i la pregària. Durant la primera evangelització dels jesuïtes, s’acabava de celebrar el Concili de Trento, que a l’any 1563 havia establert la necessitat de confessar-se dels pecats greus almenys una vegada l’any. Amb tot, davant la impossibilitat de confessar-se per l’escassetat de sacerdots, els mateixos missioners havien explicat la doctrina eclesial comuna de l’acte de contrició perfecta, és a dir, que la reconciliació entre el penitent i Déu es pot obtenir amb una veritable contrició, mentre hom espera l’oportunitat de confessar-se. Més tard, en trobar-se mancats totalment de sacerdots, els membres de les comunitats cristianes van compondre una oració que implorava el penediment sincer de les faltes, establint-se la pràctica de recitar-la diàriament. Ells, a més, la recitaven amb l’esperança que en un futur ja arribarien sacerdots amb qui podrien confessar els seus pecats. Aquesta esperança va infondre també en els seus cors la ferma convicció que l’Església, al cap d’un temps, tornaria a reviure. Esperança fonamentada també en els records, tramesos de generació en generació, de la memòria dels sagraments explicats i celebrats durant la primera evangelització, especialment l’eucaristia i la penitència; una memòria que va permetre a aquests cristians amagats de poder sobreviure durant molt temps com una veritable comunitat de fe.

A l’any 1858 el Japó va començar a deixar entrar estrangers al seu territori, cosa que va possibilitar que progressivament tornessin alguns missioners. Quan aquests cristians amagats van saber que havien entrat al Japó sacerdots catòlics, un nombre cada vegada més gran deixà d’amagar-se i, al cap de poc temps, es trobà que gairebé arribaven a vint mil persones. El primer encontre amb un sacerdot catòlic tingué lloc a Nagasaki el 17 de març de 1865, tot just acabada de fundar aquell mateix any la primera Església. Allà 13 persones d’aquests grups, amb molta por, es trobaren amb el P. Bernard Petitjean, de la Societat de Missions Estrangeres de París. Li van fer tres preguntes: «És vostè solter i sense fills?, el seu cap es troba a Roma?, té una imatge de la Mare de Déu?». En rebre les tres respostes positives per part del missioner, li respongueren: «Doncs vostè i nosaltres tenim la mateixa fe». Aleshores, l’Església va investigar les seves organitzacions clandestines i va descobrir que havien mantingut el ritus del baptisme i dels anys litúrgics sense sacerdots per gairebé 250 anys. L’informe va sorprendre al món cristià i el mateix Pius IX qualificà aquella història com «el miracle d’Orient».

Que el record d’aquests cristians estimuli les nostres comunitats a tenir una sòlida fe alimentada per la pregària sincera, i una esplèndida fraternitat eclesial que es desplegui especialment cap als pobres i malalts. Si aconseguim aquests objectius, malgrat l’escassetat dels sacerdots, les nostres comunitats esdevindran indestructibles.

Joan Planellas,