Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Després de segles d’absència en la litúrgia de ritu romà, la reforma promoguda pel concili Vaticà II, seguint les petjades del Moviment Litúrgic iniciat a finals del segle XIX a Europa, rescata l’homilia i la retorna al seu lloc originari, bo i donant notícia dels seus fonaments més autèntics.

En efecte, fins aleshores el gènere que imperava en les celebracions sacramentals, especialment en l’eucaristia, era el sermó. Es tractava d’una peça d’oratòria al voltant d’algun tema doctrinal, moral, espiritual, etc., segons la consideració del predicador o el context litúrgic del dia i del lloc.

Aquesta intervenció, normalment pronunciada no pas pel sacerdot celebrant, no cercava comentar la paraula de Déu que havia estat proclamada; la seva missió era il·lustrar el poble de Déu, com hem dit, sobre qüestions útils per a la vida de fe, i el seu moment es podia considerar ben bé com un parèntesi a la litúrgia que s’estava celebrant.

Lluny d’aquesta forma de fer, les disposicions conciliars són ben explícites al respecte. Sacrosanctum Concilium 52 ens dóna les claus per a comprendre la personalitat i el tractament de l’homilia. Hi llegim: «L’homilia, com a part de la mateixa litúrgia, és vivament recomanada; al llarg de l’any litúrgic hi són presentats, a partir del text sagrat, els misteris de la fe i les normes de la vida cristiana. Més encara, a les misses del diumenge i de les festes de precepte celebrades amb participació del poble, no ha de ser omesa si no hi ha un greu motiu».

Notem com, just en començar, s’afirma que l’homilia forma part de la mateixa litúrgia. Per tant, no és una pausa, sinó que tota homilia s’ha de considerar cent per cent acció litúrgica. Això fa que l’ homileta hagi d’aplicar en aquest moment tot el que és propi de la litúrgia i no concedir-se la més mínima distància. Així, doncs, salutacions als presents en començar a parlar, o afirmar, en acabar, que «continuem ara la missa», com si aquesta hagués estat interrompuda, són signes que manifesten encara un sentit de parèntesi que no li és propi.

Amb la mateixa claredat, el text conciliar afirma que el marc de l’homilia és sempre l’any litúrgic, com no podia ser d’una altra manera, i que la presentació dels misteris de la fe i les normes de vida cristiana brolla del comentari del text sagrat, i no pas d’un programa particular que se n’hagi fet el predicador. Ho remarca ja el número 35 del mateix document quan afirma: «El ministeri de la predicació ha de ser acomplert amb la màxima fidelitat i de la manera deguda. Aquesta, a més, ha de recórrer sobretot a la font de la Sagrada Escriptura i de la litúrgia, com un anunci de les meravelles de Déu en la història de la salvació, o sigui en el misteri de Crist, misteri sempre present i operant, especialment en les celebracions litúrgiques».

La font d’una bona homilia, doncs, seran les lectures bíbliques proclamades i els textos litúrgics, aquests, també, sagrats. Un ministre ordenat, doncs, no pot allunyar-se d’aquesta font si no vol convertir el moment homilètic en una estèril comunicació d’opinions personals al marge del que Déu comunica al seu poble en la santa Església.

Rebre el que determinà el Concili exigeix, als servidors del diàleg de Déu amb el seu poble, una gran competència en la Sagrada Escriptura i en la litúrgia. Han de ser també persones hàbils en l’art de la comunicació oral, a fi de no predicar en blanc i negre sinó en color, cosa que no és possible si hom no té, de forma habitual, davant els ulls bones lectures que enriqueixin la seva ment de les paraules i figures adequades.

En aquest sentit ens poden il·luminar les paraules d’un clàssic. Segons Ciceró, les tres qualitats que ha de tenir un bon orador són: «Serà eloqüent qui, en el fòrum, parli de manera que convenci, entretingui i commogui. Convèncer és necessari, entretenir convenç, i commoure venç; exhaustiu en el convèncer, moderat en entretenir, vehement per a commoure» (cf. L’orador XXI, 69). 

Jaume González Padrós