×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Si haguéssim de resumir la recent encíclica del papa Francesc en una frase, l’escollida podria ser aquesta: «una ecologia integral i de la cura per qui és feble, viscudes amb alegria» (Laudato si’, «Sigues lloat», núm. 10). Aquesta és la proposta del papa Bergoglio, un home nascut i viscut en la gran Buenos Aires, una megàpolis de tretze milions de persones, en la qual els problemes ambientals i els problemes socials formen un tot. Diu el Papa: «No hi ha dues crisis separades, una d’ambiental i l’altra de social, sinó una única i complexa crisi socioambiental» (139). Dit d’una altra manera, la cura dels pobres i la cura de la natura s’identifiquen i se superposen. És impossible parlar de «consciència ecològica» sense fer-ho en termes d’«ecologia integral», és a dir, sense incorporar-hi «el lloc peculiar de l’ésser humà en aquest món i les seves relacions amb la humanitat que l’envolta» (15).

La natura no són les bambolines d’un escenari, en el qual es representaria el drama humà. La natura és, com l’ésser humà, una component essencial de la creació, d’aquell acte d’amor en virtut del qual Déu ha sortit de si mateix i s’ha «expressat» en l’obra creada, reflex de la seva bondat (el cosmos) i imatge d’ell mateix (la persona humana). Retornar als orígens, comprendre la grandesa i l’abast d’aquell primer designi diví és entrar de ple en la responsabilitat que té la creatura davant les decisions del Creador.  

Més encara, la contemplació de la natura fa que la persona humana corregeixi un antropocentrisme excessiu, que es manifesta en la seva autoreferencialitat. Quan en el llibre del Gènesi Déu confereix a l’ésser humà atribucions sobre la natura («que l’home sotmeti» els animals que poblen la terra, el cel i el mar, 1,26.28), i quan en el Salm 8,7 s’afirma que Déu ha fet que l’home «dominés» la creació divina, de manera que tot ho ha posat «sota els seus peus», això no significa que l’ésser humà sigui un tirà sinó, ben al contrari, un administrador fidel i assenyat de la creació. Per això el Papa l’encerta de ple quan col·loca l’arrel de la crisi ecològica en una persona humana que es pensa ser amo absolut de la «casa comuna», en comptes d’actuar com a guardià i custodi de la natura que li ha estat confiada. A més, si la natura és vista exclusivament com una font de guanys econòmics i passa a ser una font més de producció, al marge de qualsevol altra consideració referida al bé de les persones i al bé de la pròpia natura, es corre el risc de degradar l’obra creada, de canviar-ne el sentit primer (un riu passa a ser una claveguera!) i de reduir-la a un simple rebuig.     

El Papa, però, en la seva encíclica, adreçada a tots els habitants del planeta, no es limita a recordar els principis, ja expressats pel Magisteri precedent (sobretot per sant Joan Pau II, citat abundosament), sinó que proposa un Evangeli de la creació que posi en evidència diverses lògiques que conformen la vida humana i que han de canviar, si de veritat es vol arribar a una «conversió ecològica» que comporti la «cura de la casa comuna» (19).

En primer lloc, cal evitar la lògica del «descart», de l’«usar i llençar», la que no coneix els termes «austeritat» i «limitació de les necessitats» pròpies (223), i considera que les coses –i les persones– es mesuren per la seva productivitat o per l’ús que se’n pugui fer. La mentalitat del descart i del rebuig ha envaït les consciències i les praxis socials, de manera que l’ètica utilitarista és admesa de forma majoritària com a desitjable i òbvia. Una cosa, es diu, val pel que serveix, el seu valor es mesura per l’ús que se’n pugui fer. En aquesta tessitura, la vida d’un ancià o d’un infant, es diu, ha de ser calculada segons barems de benefici social, i no simplement reconeguda com un bé comú innegociable. La humanitat entra en la lògica del descart quan els pobres són «expulsats» mentalment o bé «arraconats» com a persones que llasten la societat –sense adonar-se que la pitjor pèrdua social que pot existir és l’afebliment de la misericòrdia i de la compassió. D’altra banda, la lògica del descart és sovint la que explica el consumisme sense fre, en virtut del qual fins i tot productes que són perfectament útils passen a la categoria de rebutjats, o bé no pocs recursos de la natura queden exhaurits en virtut de la cobdícia i del caprici humans. Contra això, val a dir que no és possible negar la dignitat de cap persona ni malmetre la natura, ni contribuir impunement a la lògica d’usar i llençar, als antípodes d’una ecologia integral.

En segon lloc, cal evitar la lògica de la dissimulació davant els grans problemes que les persones i la natura pateixen i, de retruc, tota la humanitat. La interconnexió dels països ha portat a situacions tan rocambolesques com a la compravenda de quantitats d’emissió de CO2 llançades a l’atmosfera. Les quotes d’emissions contaminants es negocien entre els països, per tal d’evitar de prendre mesures decidides contra la contaminació i l’anomenat «efecte serra», en virtut del qual els pols àrtic i antàrtic  es desgelen i el clima de moltes regions de la terra es troba sacsejat (pics de calor, tempestes violentes...). Mentrestant s’instaura un negacionisme subtil, a gran escala i a petita escala, i molts sembren dubtes sobre la magnitud «real», diuen, del rescalfament global. La lògica de dissimulació serveix per a justificar la manca de presa de mesures i per a allargar l’agonia de moltes regions i dels seus habitants, ferits per una natura que la poca cura del creat ha fet com embogir. Contra això, val a dir que el Papa demana que ningú quedi exempt de la conversió ecològica, que el pecat sigui reconegut i combatut, i que els dèbils trobin una via de sortida a les seves necessitats.     

En tercer lloc, cal evitar la lògica reductiva de la inhibició personal, o bé la lògica contrària de la ideologització. El diàleg resulta essencial, un diàleg «honest i transparent» (188), realitzat de cara a preservar la terra, casa comuna de l’home i la natura. Però també resulta essencial una actitud de compromís concret de cadascú. Així, la qüestió de l’aigua enfronta les societats del segle XXI, ja que es tracta d’un bé escàs i necessari, al qual molts no tenen accés. El Papa afirma amb rotunditat que l’accés a l’aigua és «un dret humà bàsic», i que negar-la als pobres és negar-los «un dret humà inalienable» (30). En aquest context, no podem llançar l’aigua i usar-la de manera desconsiderada. Abans es deia: «el menjar, no es llança!». I ara hem de dir: «l’aigua, s’ha d’estalviar!». Aquí hi ha una praxi que es desprèn de la consciència comuna de l'escassetat de recursos hídrics –i més en el sud d’Europa, on avança la desertització. D’altra banda, el Papa es refereix en general a tots aquells recursos que poden estalviar-se si hi ha la cura necessària. És sabut que en una de les primeres visites que el Papa Francesc va fer als apartaments vaticans ocupats per Secretaria d’Estat, es va dedicar a tancar llums encesos que cremaven inútilment. En l’encíclica Francesc torna a esmentar, entre els gestos quotidians, «apagar els llums innecessaris» (211).     

La terra és mare i és germana, i tot allò que conté forma part de l’obra divina, que l’ésser humà és cridat a guardar i preservar. I alhora la terra és una casa comuna que ha de ser construïda entre tots els qui l’habiten. Aquesta construcció inclou la defensa dels pobres, que, amb la terra mateixa, són els grans damnificats d’un mal ús de l’encàrrec diví. Per això cal parlar d’una conversió a una ecologia integral en la qual sigui mantinguda la dignitat del més petit dels homes i de la més menuda de les realitats que conformen el nostre espai habitat. Perquè, com diu el Salm 103,24, és bo de pregar dient: «Que en són, de variades, Senyor, les teves obres! Totes les has fetes amb saviesa. La terra és plena de les teves criatures». 

Un bon estiu a tots!

 

Armand Puig i Tàrrech, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya