×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Jesús digué als seus deixebles. «Cerqueu i trobareu» (Lc. 11, 9).

Josep Calassanç i Gastó (Peralta de la Sal 1557 – Roma 1648) als catorze anys ja havia manifestat la voluntat de ser sacerdot. Acabats els estudis de llatí a Estadilla, en el convent de frares trinitaris, passà a l’Estudi General de Lleida on cursà la filosofia i el dret. Després es traslladà primer a València i després a Alcalá de Henares on estudià els dos primer cursos de teologia, que acabà el 1583, novament a l’Estudi General de Lleida.

El 17 de desembre de 1583 va ser ordenat sacerdot a la capella del palau episcopal de Sanaüja pel seu bisbe d’Urgell, Hug Ambròs de Montcada.

No s’incorporà a la vida diocesana del seu bisbat d’Urgell sinó que passà a ser familiar del bisbe de Barbastre, fra Felipe de Urries. En morir el prelat, el 18 de juny de 1585, mossèn Josep anà a Montsó on se celebraven Corts de la Corona d’Aragó i s’allotjà a la casa del bisbe d’Albarracín, Gaspar Juan de la Figuera, a qui prestà alguns serveis i acompanyà a la visita apostòlica al monestir de Montserrat. De la Figuera morí allà el febrer de 1586.

A principis de 1587 mossèn Josep arribà a la Seu d’Urgell, bisbat que es trobava en sede vacante des de la mort del seu prelat el 8 de desembre de 1586. Actuà des del 12 de febrer de 1587 com a secretari del capítol de canonges i mestre de cerimònies de la catedral. Era un sacerdot actiu, responsable, eficient. Acompanyà el canonge Rafael Gomis com a secretari en la visita sede vacante que girà entre octubre i novembre del mateix any pels arxiprestats de Tremp, Balaguer, Agramunt, Sanaüja, Guissona, Ponts i Oliana.

Amb l’arribada del nou bisbe, fra Andreu Capella, el 24 de desembre de 1588, mossèn Calassanç passà a ser el seu familiar i secretari fins que el dia primer de juliol de l’any següent va ser nomenat oficial eclesiàstic de Tremp. A aquesta responsabilitat se li afegí, el 16 de maig de 1590, la de visitador, procurador i reformador dels oficialats de Tremp, Sort, Tírvia i Cardós, responsabilitat que compartí amb el degà de Senterada, Pere Gevàs de les Eres.

Però el desembre de 1591 renuncià tots els càrrecs i a principis de 1592 marxà cap a Roma.

Si ens fixem en la cronologia ens adonem de seguida que Calassanç no està dos anys en el mateix lloc, fora del temps d’estudis en què també va anant d’un centre a un altre. Era un jove inquiet. Un sacerdot que buscava servir Déu en els germans, però no acabava de trobar el seu lloc. Les responsabilitats que se li confiaven i demostraven com se’l valorava, no l’omplien. No era qüestió de prosperar i escalar esgraons en el currículum eclesiàstic que anava fent: buscava quelcom més.

L’anada a Roma va ser una oportunitat. Amb tota probabilitat va ser una oferta del seu bisbe Capella a fi de resoldre alguns problemes de la diòcesi. El jove sacerdot pensà que tal vegada allà, en un ambient ben diferent al de les muntanyes pirinenques, trobaria la resposta que li permetés discernir, donar sentit a la seva vida sacerdotal i encarrilar el seu futur.

Arribat a Roma buscà, no per les estances pontifícies, que també va haver de freqüentar, sinó inscrivint-se en confraries i visitant els barris més marginats de la ciutat. Descobrí molta pobresa i misèria amagada i marginada en aquell ambient renaixentista de grandeses i noves construccions. El 1596 es declarà una pesta i pel Nadal de 1598 el Tíber inundà part del barris baixos i més pobres de la ciutat. En aquestes desgràcies que afectaven especialment el més desfavorits, mossèn Calassanç hi va ser ajudant i cooperant per salvar persones, oferint almoines.

I en aquest ambient va trobar la resposta com ell manifestà quan el 1600 li comunicaren que li havien concedit una canongia a la catedral de Sevilla: «A Roma he trobat la millor manera de servir Déu, educant els infants». Un grup de nois barallant-se i insultant els que passaven pel carrer, li colpí el cor: eren uns diamants en brut que, si es polien, brillarien. La resta de la seva vida va ser un acte de fidelitat a aquesta troballa: fundà l’Escola Pia i als infants ho donà tot.

Tomàs Simon, fill de Santa Maria del Camí, testificà en la causa de beatificació de Calassanç. Havien fet junts el viatge de Barcelona a Civitavecchia en el vaixell i després, en arribar a Roma, continuà entre ells una franca amistat. Calassanç —segons Tomàs— treballà en l’agència del bisbe d’Urgell, amb la pretensió d’obtenir algun benefici; però després es va decidir a una altra manera de viure, dient que aquella forma de vida començada a Roma no feia per a ell. S’entregà totalment a les coses espirituals i a instruir i fundar.

Obrí l’escola a la Parròquia de Santa Dorotea al Trastevere a la tardor de 1597, i el 15 de febrer de 1617 el papa Pau V publicava el breu Ad ea per quae amb el qual creà la Congregació Paulina dels Pobres de la Mare de Déu de l’Escola Pia. El 25 de març següent mossèn Josep Calassanç va vestir l’hàbit de la nova institució convertint-se en el pare Josep de la Mare de Déu: després ell donà l’hàbit a catorze més. L’obra personal de Calassanç quedava assegurada amb una institució.

D’aquest fet fa ja 400 anys. L’Escola Pia ho celebra i el papa Francesc ha concedit l’Any Jubilar Calassanci 2016-2017.

La recerca sincera obrí un camí inesperat a aquell jove sacerdot del bisbat d’Urgell. L’Escola Pia de Catalunya, en celebrar aquest quart centenari, vol oferir —entre altres coses— mitjans per a discernir, ajudar a la reflexió de persones que busquen. Per això proposa seguir camins d’aquelles terres del bisbat d’Urgell que el sacerdot Calassanç va trepitjar i, com ell, reflexionar i discernir sobre el propi futur: és el Camí de Calassanç. Per trobar, s’ha de buscar, com ens ensenya Jesús i comprovem en Calassanç.

Jesús demanava als seus deixebles que no es quedessin instal·lats. Buscar, reflexionar, discernir en cada moment de la vida, de la història. Fent camí amb Calassanç avui voldríem ajudar molts a trobar-se a si mateixos i Déu ja hi farà la resta.

 

Joan Florensa