Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

A vegades sembla que ens hàgim d'acostumar a la violència, a la barbàrie sense escrúpols. Aquest mes, en efecte, hem pogut veure i intuir actes d'una violència extrema per part de persones que pertanyen a l'anomenat "Estat Islàmic", i també, a l'Àfrica, per part de Boko Haram. Decapitacions en massa, persones cremades vives, segrestos per motiu de la religió... coses que pensàvem que eren d'una altra època, i malauradament les trobem avui, als nostres dies.

També cal afegir, si són certes les imatges, la destrossa d'un patrimoni històric de tota la humanitat, al museu de Mosul. I l'amenaça, a Egipte, de la construcció d'una carretera que passaria per la zona arqueològica del monestir de sant Macari, del segle IV, tot espatllant-la...

Tot això ho sabem, és clar, i el normal és que ens horroritzi.

El que costa més comprendre és que joves europeus, encara que siguin d'orígens diversos, s’apuntin a aquesta barbaritat de moviment. Ja sabem que l'islam 'assenyat' denuncia i critica  tots aquests esdeveniments. Ja sabem que tot això no té a veure amb la religió 'ben entesa'. Però hi ha joves criats i educats a Europa que veuen en tot això una llum i una atracció que els porta cap allà. Per increïble que sigui.

Què és el que troben, en tot això? ¿Potser és que en 'la glòria del martiri' veuen l'única sortida a un carreró sense sortida? ¿Potser és que no hem sabut acollir-los i integrar-los en una societat que els hauria de donar un futur millor? Potser és que no hem sabut oferir una societat que aculli els joves i els doni oportunitats de futur? ¿Potser és que no hem acomplert aquella regla que ja en l'Antic Testament parla d'acollir i cuidar "la vídua, l'orfe i l'immigrant que tens a casa teva"?

És cert que en tot aquest moviment hi ha una força tremendament negativa que actua, una organització molt ben estudiada que fa una excel·lent publicitat a través de les xarxes socials. Però les escenes i el que s'ofereix és tan repulsiu, que només pot trobar una resposta positiva si troba persones molt, molt desesperades per la seva situació, sense cap esperança, i amb la psicologia alterada... Si no, aquestes llavors sembrades tan negatives no trobarien terra per créixer.

I nosaltres, com a cristians/es, i com a ciutadans europeus, què hem de dir? Proposaria cinc coses ben concretes:

En primer lloc, penso que hem de donar suport a les comunitats cristianes perseguides a través de la pregària, la proximitat a través de la nostra oració, i els contactes que puguem tenir per fer-los arribar el nostre suport des de la fe.

En segon lloc, cal remarcar que l'actitud cristiana no hauria de ser la de la revenja, la d'assimilar a aquesta barbàrie tots els musulmans, ni els estrangers d'aquests països amb els quals puguem tenir contacte. Al contrari, és notable veure el que declarava aquests dies el bisbe de Mosul (Irak): «Quan hi ha una violència tan brutal per part de l'home, nosaltres tenim encara més forta la presència de Déu, perquè Ell és el bé ...»

També podem recordar les paraules del bisbe copte Angaelos, que deia aquests dies que «no es pot perdonar l'acte fet contra els 21 cristians coptes decapitats perquè és atroç, però hem de perdonar els assassins des del fons del nostre cor, perquè si no seríem consumits per la ira i l'odi». I afegeix: «això es convertiria en una espiral que no ha de tenir lloc en el món». I la raó és que «pot semblar increïble a alguns dels lectors, però com a cristià i ministre cristià tinc una responsabilitat per a mi mateix i pels altres, que és guiar-nos per aquest camí de perdó».

I encara, un germà de dos dels coptes martiritzats a Egipte feia unes declaracions sorprenents: “la nostra família no està plena d'odi sinó, al contrari, plena de perdó i d'amor. L'Estat Islàmic ens ha donat més del que havíem demanat, quan ha editat en el vídeo la part on (els que serien assassinats) declaraven la seva fe i cridaven a Jesús com el Crist. L'Estat Islàmic ens ha ajudat a reforçar la nostra fe”... I va fer una pregària pels botxins dels seus dos germans: “Déu estimat, si et plau, obre els seus ulls perquè siguin salvats i aparta d'ells la seva ignorància i els ensenyaments falsos que els han ensenyat ...».

Això... ¿no ens recorda l'actitud de Jesús a la creu? Com a cristians, ¿la nostra resposta no ha de ser, en primer lloc, la del perdó malgrat tot? Potser si seguim aquest camí del perdó passaran coses inesperades... i això no ho podem dir nosaltres, sinó persones com el bisbe copte Angaelos o el germà dels dos cristians assassinats, que parlen 'des de dins del patiment sofert'...

La tercera cosa que hem de fer és recolzar la línia tan clara que marca el Papa Francesc quan diu (com va fer en la visita a Sri Lanka el mes passat) que cal ser clars en el fet que la religió de cap manera justifica els actes violents, i que «hem d'exigir a les nostres comunitats, amb claredat i sense equívocs, que visquin plenament els principis de la pau i la convivència que es troben en cada religió, i denunciar els actes de violència que es cometin...»

La quarta cosa que podem fer els cristians és ser també valents i profètics amb els nostres governants, com ho és el Papa Francesc quan critica que els països occidentals venem armes a països en guerra, sense escrúpols...: «som comerciants. De què? De mort?... »

I finalment, hem de recordar també el nostre deure com a ciutadans de demanar als nostres governants que promoguin no només polítiques 'de seguretat', sinó sobre tot polítiques d'integració i d'atenció als joves immigrants i les seves famílies. Només així podrem aturar aquesta terra tan apta per fer créixer les llavors del fanatisme i la crida a la violència com és la manca d'horitzons i d'integració.

Llorenç Puig, prevere jesuïta