Vés al contingut

L’Evangeli és bona notícia i comunicar-lo és portar un missatge joiós a les persones que l’escolten. Tant el qui serveix una comunitat com a ministre de l’eucaristia, com el qui hi fa algun servei –en la caritat, en la predicació de la Paraula, en la celebració litúrgica–, tant el qui testimonia l’amor del Senyor que es reflecteix en cada pàgina de l’Escriptura com el qui és misericordiós amb els altres, tots ells experimenten que l’entranya de l’Evangeli és un corrent de vida que renova i transforma. L’Església es nodreix de la limfa de l’Esperit que la recorre en tant que cos de Crist, unida a ell, que n’és el cap (Colossencs 1,18). La vida de la comunitat eclesial avança en la mesura que Jesús, el Senyor, la sosté. Sense ell, l’Església es va afeblint i, amb el pas del temps, acabaria convertida en una peça de museu, pertanyent a un temps pretèrit. Tan sols si els sarments estan units al cep, hi ha futur i esperança (Joan 15,5). D’aquí ve la pregunta: quina és la bona notícia que hem de comunicar en aquest temps de pandèmia? Quin Evangeli cal predicar en un moment de desànim i incertesa? Quin missatge ha de portar a la ciutat de Sió el missatger de bones noves, que corre per les muntanyes per tal d’anunciar la pau i la salvació (Isaïes 52,7)? L’Evangeli no es pot fondre malgrat la nostra feblesa. Hi ha espai per a anunciar i viure la paraula de Jesús.

Es diu, i és cert, que hi ha molta gent desanimada, cansada, fins i tot deprimida, que veuen la pandèmia com a quelcom que els supera i els deixa sense reacció. S’escampa la por al contagi i es viu de manera atemorida, pensant que el perill és a l’aguait i que no ens podrem escapar d’un mal tant invisible com traïdor. Torna la invitació a quedar-se a casa i a tancar-se com a mitjà per tal de reduir l’impacte de la pandèmia sobre totes les faixes de població. La situació no és nova per a molts ancians que no s’han pogut moure de les residències des del mes de març i tan sols reben visites familiars o d’amics mitja hora a la setmana. Altres ancians cauen víctimes de la malaltia quan entra el virus allà on viuen, i la feblesa de la persona carregada d’anys no pot resistir el mal o no rep la cura que mereixeria per mor de mancances estructurals d’una sanitat que de vegades es comporta selectivament. El covid fa tants estralls en els ancians com en fa la solitud.

D’altra banda, la pandèmia provoca ràbia, suscita una resposta aïrada en persones que se senten inermes davant una situació econòmica de gran duresa. El covid està deixant sense feina molta gent i obliga a tancar botigues i empreses. Com a conseqüència, es perden les ganes de viure i de lluitar. No es veu la llum. Hi ha foscor. La incertesa davant el futur obre la porta als violents, que s’aprofiten dels qui es manifesten demanant ajuda. Llavors s’introdueix tensió i desolació en una ciutat que camina apesarada tot perdent el seu esclat (Lamentacions 1,6).

La pandèmia deixa particularment a l’estacada els pobres, els migrants, els refugiats, els estrangers, els sense sostre, els joves sense casa ni recer, els infants que no tenen el que necessiten. Hi ha milers de persones que viuen en situacions extremes, per a les quals la supervivència constitueix el problema de cada dia. La pandèmia ha afegit dificultat a les mancances que ja patien, i molts d’ells depenen d’allò que reben, necessitats de les coses més elementals.

Així, doncs, davant d’un món sacsejat per un mal pertinaç i inquietant, ens volem preguntar: quin és l’Evangeli que cal anunciar en aquest temps de covid?

El primer Evangeli que hem de proclamar en aquest temps de prova és el de la pregària. Sí, la pregària és una bona notícia. S’explica en el relat evangèlic escrit per Lluc que, en una ocasió, els deixebles es van atansar a Jesús i li van demanar: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (11,1). Doncs bé, aquesta petició torna ara i aquí de manera indirecta, tàcita, però real. Hi ha moltes persones que desconeixen la possibilitat de pregar que té l’ésser humà, sobretot quan es troba ofegat per la solitud o el desànim, quan li manquen les forces per a continuar avançant en el camí de la vida, quan la malaltia o la mort el colpegen a ell o en persones que estima. La pregària és adreçar-se a un «Tu» quan sembla que no hi ha cap «tu», és dialogar amb algú que t’escolta quan diries que ets un nàufrag en alta mar, és confiar el teu sofriment a Algú que et coneix i que coneix la teva paraula abans que la pronunciïs (Salm 139,4).

Arribats a un punt en què moltes persones no saben com entomar la incertesa d’una situació volàtil que canvia acceleradament i que demana paciència i serenor, cal reproposar la pregària, sense dilacions ni avergonyiments, com a remei de l’ànima. Gosaria dir que la bona notícia d’un Déu que ens escolta i ens consola, d’un Pare que ens espera i ens comprèn, s’ha de comunicar a tothom, sense distincions entre els qui creuen i els qui no creuen, els qui havien cregut i els qui potser creuran, els qui són ferms en la fe i els qui se senten lluny de Déu. La medicina espiritual de la pregària és del tot necessària. No n’hi ha prou amb les teràpies d’ordre psicològic que tracten les emocions ni amb les tècniques d’autoajuda i d’alliberament d’energies ni amb les múltiples cures somàtiques destinades a temperar i a reconduir disfuncions. El covid crea situacions que han de ser tractades espiritualment, amb la pregària, la conversa espiritual, el consol dels afligits, els sagraments de l’Església, que són una font de gràcia inmmensa –sobretot els sagraments medicinals de la penitència i la unció. El teòleg txec Tomas Halik subratlla la importància de tenir una vida espiritual madura. Per arribar-hi, però, cal començar anunciant l’Evangeli de la pregària, que és el fonament d’una vida oberta a Aquell que és la font de tota esperança.

Aquesta qüestió sobre l’Evangeli en temps de crisi evoca una pregunta d’un mestre de la Llei que s’acosta a Jesús i li demana pel «manament més gran». Jesús respon que n’hi ha dos: l’amor a Déu i l’amor als altres (Mateu 22,37-39). En altres paraules, salva l’amor, que és una extroversió de l’esperit, ja que ningú no pot salvar-se a si mateix. Ningú no pot pretendre salvar-se sol, sense els altres, al marge d’ells. Ningú no pot confinar l’amor i reduir-lo a un amor exclusiu, abocat sobre el propi «jo». Més aviat, si algú confina la seva capacitat d’estimar i pensa tan sols en ell, acabarà confinant la seva humanitat i potser acabarà perdent el gust de la vida. El qui no assaboreix la vida mitjançant l’amor als altres, acaba caient en la indiferència absoluta. I aleshores, es diu, «és igual viure que morir».

Precisament amb la segona onada de pandèmia ha augmentat el nombre de persones que han negat el valor de la pròpia vida i han caigut en el pou sense fons del suïcidi. No podem jutjar ningú, i menys quan les conseqüències econòmiques del covid colpeixen tantes persones i les deixen sense esma per refer-se de pèrdues insostenibles. Quantes il·lusions tallades de soca-rel! Altres queden condemnats a la solitud i, en darrer terme, a la desesperació. D’altra banda, la preocupació per la pròpia salut, portada a l’extrem, pot convertir-se en un bumerang perillós, en una arma mortífera que primerament és por i acaba essent angoixa existencial. Vèncer aquesta preocupació exagerada per un mateix no és una qüestió purament psicològica. Al darrere hi ha una pregunta a fer-se, que és de tipus espiritual: quin lloc ocupen els altres en la meva vida? Proclamar l’Evangeli de l’altre significa que l’altra persona és, per ella mateixa, una bona notícia, un missatge d’humanitat que fa retornar als orígens, a la idea inicial, expressada per la veu de Déu: «Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra» (Gènesi 1,26). L’Evangeli de l’altre comença al paradís, quan Déu crea l’ésser humà, home i dona.

El tercer Evangeli que hem de comunicar és el de la pau. S’equivoquen de mig a mig els qui en aquests moments afegeixen violència a un món sadoll d’esquinçaments personals i socials. Cert que la pandèmia és una violència provinent d’un mal obscur, una agressió que sembla no tenir fi. Llavors, la via fàcil és la dels negacionistes i dels seminegacionistes que creen el caos amb un discurs que alimenta alhora l’autoritarisme populista i l’anarquia destructora. Es tracta de donar sortir a la tensió acumulada i a la ràbia creant més tensió en una societat que està patint els efectes desastrosos d’un mal subtil i imprevisible. La resposta real, però, és la justícia social, la protecció dels pobres i dels dèbils, el suport donat als qui es troben a la misèria, la solidaritat amb els qui pateixen. La resposta és, paraules del Papa Francesc, la fraternitat i l’amistat social, no la guerra en cap de les seves formes. I, òbviament, en aquesta resposta s’hi han d’implicar tots els agents socials, començant pels governants. L’Evangeli de la pau i de la justícia ha d’arribar a tothom.

El covid està essent una prova llarga i dura que deixa les persones tocades físicament però també anímicament. La sensació de trobar-se atrapat, la realitat de persones o famílies senceres sense recursos –especialment, entre els més necessitats–, l’atur disparat –sobretot juvenil–, la debacle d’ancians morts a casa i a les residències, tot plegat crea un sentiment d’impotència que fàcilment es tradueix en una agressivitat interior, la qual posteriorment s’exterioritza. Però el compromís a favor d’un món en pau és inajornable, hi hagi o no hi hagi pandèmia. Cal lluitar contra la violència interior comunicant la bona notícia de l’Evangeli de la pau. No em refereixo amb això a la tranquil·litat del qui s’evadeix o queda narcotitzat. El covid ens posa davant dels ulls un món que cal dibuixar entre tots. La força de l’Evangeli és decisiva per a fer-lo possible. La bona nova que són els altres, la pregària i la pau ha de ser comunicada arreu. Els cristians tenim la missió de ser portadors d’aquest Evangeli.

Armand Puig i Tàrrech

rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.