Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per regla general, la revista on-line EL BON PASTOR publica un número cada
mes. Tanmateix, els mesos d’abril i maig d’enguany, 2020, en publiquem dos. La situació
de confinament provocada pel covid-19 feia aconsellable augmentar la comunicació entre
els lectors de la nostra revista, atès que tots estem separats físicament si bé
espiritualment ens sentim molt a prop els uns dels altres. Mentrestant, en aquests dos
mesos des de mitjan març, quan va començar el confinament, fins ara, les deu diòcesis
amb seu a Catalunya han experimentat modes diversificats i creatius de presència
telemàtica, tant litúrgica com pastoral, tant grupal com acadèmica. N’hi ha prou de
recordar el programa «L’Ateneu a casa», que ha permès traslladar al format telemàtic la
graella de tots els cursos presencials impartits a l’Ateneu Sant Pacià, amb plena
implicació de professors i alumnes, tant de les tres facultats com dels vuit instituts que el
formen. Les xarxes de telefonia i d’internet han unit allò que les mesures sanitàries
necessàriament separaven. I les xarxes socials s’han convertit en autopistes per on han
circulat i circulen centenars de propostes eclesials, dutes a terme amb la intenció de
contrarestar la manca d’accions litúrgiques i activitats pastorals presencials. Com
subratlla en una carta adreçada al BON PASTOR el P. Josep M. Camprubí, salesià,
aquestes setmanes hem vist «tants bons pastors que han anat tenint cura del ramat del
Senyor».

Doncs bé, la pastoralitat dels ministres ordenats i l’anhel de tantes persones (practicants i
menys practicants) de no quedar fora de la vida que brolla de la Paraula de Déu i dels
sagraments, s’han trobat en un punt dolç: la retransmissió telemàtica per streaming
d’actes de tota mena vinculats amb l’acció pastoral de l’Església. Aquest número no vol fer
ni de bon tros una relació exhaustiva de les iniciatives telemàtiques que s’han pres
aquests dos mesos. Hem convidat una quinzena llarga de persones a aportar el seu
testimoni, que no és complet ni únic. Ben al contrari, sabem que hi ha hagut moltes
iniciatives en les realitats d’Església, les quals han anat cobrint pràcticament tots els
camps de l’acció pastoral: eucaristies, pregàries, catequesis, caritat, servei als pobres,
cursos acadèmics, reflexions sobre la Paraula, atenció als malalts, adoracions
eucarístiques, devocions marianes... fins i tot manifestacions populars realitzades en els
llocs de confinament i «traspassades» al format telemàtic. Ha predominat la
retransmissió telemàtica per streaming, però no es poden oblidar altres modalitats com
ara els textos enviats per WhatsApp, les filmacions escampades per Youtube, els
contactes i els missatges per les xarxes socials, els xats amb preguntes i respostes en el
marc de l’acompanyament espiritual, fins i tot les converses mantingudes, enmig del
dolor i del sofriment, mitjançant les tàblets, entre malats de coronavirus isolats als
hospitals o ancians reclosos a les residències i els seus familiars i amics. Realment, tot ha
passat de cop a l’era digital!

Les xifres són il•lustratives. La missa papal diària a la capella de Santa Marta de les 7 del
matí ha estat seguida cada dia per un milió i mig de persones. Un diumenge habitual,
entre les misses en català de Montserrat i de TVE-2, s’ha arribat a més de 270.000
connexions, a les quals cal afegir les misses diocesanes i parroquials (un nombre
desconegut de connexions) i les misses en castellà de TV-13. Tenint en compte que una
connexió pot equivaler a una mitjana de 2 o 3 persones, penso que no és arriscat afirmar
que cada diumenge uns 700.000 catalans (el 10%) poden haver seguit la missa
telemàticament i en directe, i que en alguns dies forts de Setmana Santa aquesta xifra pot
haver-se acostat al milió de persones. De fet, més d’un testimoni recollit en aquesta
publicació constata que, en la seva església, hi ha hagut més persones en celebracions
retransmeses telemàticament que, anteriorment, en celebracions presencials. Val a dir
que Catalunya és un país on les creences religioses no es manifesten fàcilment, i aquesta,
diguem-ne, ocultació queda facilitada per l’anonimat de l’espectador telemàtic.

Les preguntes teològiques i pastorals que es plantegen són d’índole molt diversa, i caldrà
temps per anar-les responent. Una qüestió prèvia és que no tenim dades del tot fiables
sobre l’abast de les retransmissions telemàtiques. Caldrà esperar algun estudi realitzat ad
hoc. Mentrestant, cal remarcar que, segons una manera de dir habitual del nostre poble,
es fa una distinció entre «anar a missa (físicament)» i «seguir la missa (per televisió)».
En el primer cas, es participa en un sagrament, que és un signe eficaç i salvador,
mitjançant l’assistència i la recepció directa de la matèria sacramental –el cas més clar és
el pa i el vi de l’eucaristia, és a dir, la comunió sacramental. En el segon cas, els qui
segueixen una missa són espectadors d’una retransmissió telemàtica, en la qual
l’assistència i la participació poden existir en graus notables d’intensitat però on tan sols
és possible la comunió espiritual.

En l’homilia del III diumenge de Pasqua el Cardenal Omella va establir una analogia
encertada entre el baptisme de desig i la comunió espiritual, en la qual, segons Tomàs
d’Aquino, Jesús entra de veritat en el cor. L’Església considera el baptisme de desig –o de
sang– un autèntic baptisme, però no l’ha recomanat mai i el limita a casos realment
extraordinaris: batejar vol dir que la matèria baptismal, l’aigua, es vessa sobre el cos del
catecumen. Aquesta insistència en la matèria sacramental no respon a cap concepció de
tipus màgic sinó que s’emmarca en la teologia de l’encarnació, tal com apareix en el
pròleg joànnic: «la Paraula s’ha fet carn» (Joan 1,14).

Aplicant l’analogia del baptisme al sagrament de l’Eucaristia, és pertinent llegir Joan
6,56: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell». Els efectes de
l’encarnació es manifesten amb la presència i la unió entre Jesús i els deixebles, i aquests
els reben mitjançant el fet de menjar i beure el cos i la sang del Senyor. Per tant, si bé la
comunió espiritual no és una simple evocació d’una presència sinó un acte conscient de la
persona que voldria rebre l’eucaristia i que per tant entra en la presència de Jesús, de fet
no es pot equiparar a la comunió sacramental. La comunió espiritual és d’iniciativa
personal i produeix tots els seus efectes en el cas d’impossibilitat de rebre la comunió
sacramental. En aquesta, pel seu costat, la iniciativa correspon a l’assemblea litúrgica i al
seu centre, Crist, el qual es fa present mitjançant el seu cos i la seva sang, que mengen i
beuen els qui hi participen. En expressió de Mn. Joan Torra, «l’Altre, el Crist mateix, em
dona aquell aliment que jo no em puc donar a mi mateix, i ho fa perquè em coneix com jo
no em conec».

Per tant, la plasmació del misteri de l’encarnació i la realitat de l’assemblea que escolta la
Paraula i menja i beu el cos del Senyor, són els elements propis de la comunió
sacramental, de l’«anar a missa», que la distingeixen de la comunió espiritual, pròpia dels
qui opten, sovint per causa major, per «seguir la missa». Dient-ho de manera un xic
simplificada, en els casos ordinaris (no d’impossibilitat) «seguir la missa» és una decisió
estrictament personal –que pot tenir fins i tot el caràcter d’una praeparatio sacramenti.
En canvi, l’«anar a missa» és una decisió de naturalesa comunitària, ja que m’afegeixo a
l’assemblea litúrgica i hi participo de manera plena mitjançant la recepció dels sant
misteris.

Dit això, cal ponderar pastoralment tot el que ha passat i passa aquestes setmanes de
confinament, en les quals moltes persones s’han atansat a la celebració telemàtica de
l’eucaristia i a la transmissió d’altres accions i activitats eclesials i hi han trobat un gran
consol enmig del dolor, la solitud, l’angoixa i la mort que els envoltava. El servei prestat
des de molts indrets, sobretot per preveres i laics joves i de mitja edat, ha ajudat moltes
persones i ha mantingut viva la flama de les comunitats cristianes. Tot això ha de ser
valorat i agraït. Resta el fruit d’un temps extraordinari, que tindrà de ben segur
repercussions en el futur, sobretot en el camp de la instrucció cristiana i, potser, en
alguns aspectes de l’acompanyament de les persones. Cal, però, subratllar que la litúrgia i
els sagraments de l’Església –amb aquest nom i en la seva plenitud– són un
esdeveniment arrelat en la història salvadora i que, per tant, han de ser viscuts pel poble
sant de Déu de manera presencial.
 

Armand Puig i Tàrrech