Vés al contingut

(escrit en el 51è aniversari de la meva ordenació presbiteral)

Aquests dies, tot el poble està perfumat: fa olor d’oli nou, del fruit de la olivera, signe de pau.

Carretera amunt, la filera corbada dels plàtans vermelleja. Aixecant la mirada, allà dalt, destaca el fortí, la Mussara, permanentment acolorit de verds, vermells i blancs. A la dreta, serpenteja la riera, quasi sempre seca, algunes vegades furiosa. A banda i banda, oliveres, avellaners, pins. En un tossal, des de la seva ermita, sant Blai beneeix els qui passem volant. Davallant, a l’horitzó apareix el mar blau lluent.

Les tres comunitats humanes i cristianes viuen enfilades per històries comuns i per parentius de sang i d’amor. Han construït les seves cases al redós del campanar i de l’església, en un territori compartit: això les fa ser parròquies. Tots els vilatans saben que aquest edifici, el més antic, és referència, llar i emblema. El consideren seu, encara que no ho diuen massa. Els seus avantpassats el varen construir amb l’esforç de la fe, senzilla i ferma, i del treball personal, generós i identitari. Molts d’ells traspassen la seva porta ampla, intermitentment. Alguns, massa pocs, cada setmana per a celebrar la Pasqua dominical. L’Eucaristia marca el diumenge com a dia festiu: el toc característic de les campanes ho evidencia. La trobada dominical de la comunitat sempre està convenientment preparada. Encara es nota la sortida de Missa.

Amb l’arrelament al poble de molts nou vinguts, la identitat s’ha diluït una mica, sembla. Amb l’entrada de generacions joves, la fe de sempre s’ha interioritzat i no té tanta expressió col·lectiva. Segur que aquesta fe, ensenyada i sòlida a la família en l’anterior generació, ara ajuda, en el cor, a afrontar nous reptes personals i socials, alguns d’ells més durs que els de la història passada. Les creences hi són, personals i íntimes, en manifestacions escadusseres i no vergonyants.

La catequesi dels infants es demanada per poques famílies, però el grupet es manté, cada any. Sento les veus dels infants batejats que reclamen el que els seus pares i padrins varen prometre: que serien educats en el camí cristià. Però no els veig a la catequesi. Caldrà estar atents a les noves indicacions per a un desvetllament i creixement de la fe, més adaptat i més familiar, en els petits i els joves.

El matí comença amb la quitxalla sorollosa que va a escola i els nois i nois que, amb motxilla pesant i conversa de companys, van a buscar l’autobús que els porta a l’institut.

Resisteixen alguns homes, que estimen la terra, cultiven durament conreus de desigual producció i amb gratificació econòmica a la baixa. Amb casa pròpia, alimentant-se dels fruits de la pròpia collita, amb vida austera i les pensions dels més grans, van reeixint.

La major part dels vilatans treballen fora, en altres feines. Per això surt una corrua de cotxes quan encara és fosc al matí i retorna acceleradament quan ja és fosc i negre.

Les persones impedides, que ho demanen, són visitades a casa, cada setmana, per enfortir-se amb l’Aliment de la Vida eterna i el reconeixement de la comunitat.

La Càritas està permanentment a l’aguait de velles i noves necessitats, que no sempre són materials, de persones i famílies, per tal d’acompanyar-les a la seva promoció, amb discreció, respecte i ajuda. Algunes necessitats queden amagades dins les cases: a totes, la porta tanca cap endins! Les variades realitats familiars no són blanes. Hi ha soledats sofertes amb enteresa i molta fortalesa. A totes les llars hi ha estimació, generositat, complicitat, fidelitat...malgrat cansaments, rutines i estretors.

Després de 50 anys de tresquera per rectories i residències, amb companyia de mossens o en solituds sublimades, per fi visc en família, una família normal i real, amb persones que m’esperen quan arribo tard, que seiem al mateix sofà, que mengem el que nosaltres hem preparat, que ens organitzem junts les hores del dia. És un refugi d’estimació, d’ajuda mútua, de sosteniment recíproc. Si fa o no fa, com les altres famílies de les cases del costat.

En els tres pobles d’aquesta petita vall, s’hi respira bé. De tant en tant bufa fort el mestral. S’hauria d’endur les males boires dels pensaments destructius i dels esgotaments de la vida.

Encara la gent se saluda pel carrer, tan si la cara és coneguda, com si és d’algú que hi està de pas; tan si el front arrugat o la mirada grisa denoten abstracció, com si de lluny estant el somriure expressa coneixença.

Els tres campanars vetusts senyalen els quarts i les hores del dia i de la nit. T’habitues a la seva música, la del pas del temps, la de la crida a la trobada dominical, la de la festa i la del dol. De lluny estant, cada campanar recull l’albada del sol, la plenitud del migdia i l’enrojolament de la posta. Cada campanar mira tots els seus veïns i veïnes, amb placidesa de segles. Se sorprèn dels qui estrenen la vida, els petits que li aixequen les mans i els ulls quan senten el toc cadenciós de les campanes. També observa els de tota la vida: van passant al seu recer, anant i tornant de la feina; els qui feinegen amb les tasques de casa i amb el servei rutinari i necessari; els qui encara no el valoren com signe d’identitat permanent i de presència fidel. El campanar, enfosquit amb el llarg pas del temps, es fixa amb singular consideració en els qui, fatigosos, se li asseuen a la vora, al pedrís de pedra gastada o al banc del “si no fos”: les cames flaquegen, el cap a vegades se’n va, intenten somriure, esperen el respecte i l’agraïment de tothom.

Aquest paisatge actual de la meva vida no és un decorat, sinó alguna cosa novella, ara incorporada a la meva persona, en aquesta etapa de la meva vida. Una etapa que va començar ara fa dos anys, quan el setembre de 2017 vaig començar a viure en un poble i a servir com a mossèn dues parròquies de poble, que ara són tres. Ara fa un any, la festa del “temps daurat” dels meus 50 anys d’ordenació presbiteral ens va reunir en la lloança al Senyor de les nostres vides, en la comunió de sentit i de missió que compartim, en l’amistat del servei i de l’esperança. Enguany, en el dia del 50+1, ho renovaré en la pregària eucarística del captard del mateix dissabte del 1r diumenge d’Advent, dia per dia, hora per hora, en la qual us tindré a tots molt en el cor perquè comptats entre els elegits a la dreta del Senyor posseïm en herència el Regne del cel. Ja que conscients dels moments que vivim estiguem segurs que avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe.

Em vaig tornant només observador del que passa al país i a l’Església i poc actiu. Interessat i curiós com sempre, però al marge de les decisions que es van prenent. Vull continuar patint i preocupat pel que passa, encara que algunes derives se’m escapen. He de parar compte que una certa comoditat no em situï en l’evasió covarda i el desinterès falsament justificat.

Sé que en aquesta etapa funcionaré menys, faré menys coses, però intentaré, en tot moment i si és possible, ser més, créixer espiritualment, mantenir el cor pacificat i l’atenció propera i respectuosa a les persones, afrontar amb resiliència i dignitat les limitacions i xacres que puguin venir. De lluny i de prop, estic segur que tu hi seràs, com sempre, acompanyant-me amb la teva pregària, amb la teva amistat, afecte i complicitat de sempre.

Com algú, bellament, ha dit ara em pertoca plantar arbres pels qui vindran; evitar la desertificació dels espais pastorals que m’han confiat; cultivar tot el que es pugui, encara que sigui poc; evitar el salvatgement del territori de missió, l’acidificació del camp de Déu; impedir que els aiguats i les solejades destrueixin els marges i s’enduguin la bona terra que un dia, no llunyà, pugui tornar a ser feraç. Segurament que no ho veuré, però les llavors potents del Regne, ja sembrades, fructificaran en collita abundosa en aquesta terra nostra, beneïda pel Senyor Jesús i per santa Maria. La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Josep Bofarull, prevere de l’arquebisbat de Tarragona, rector de les parròquies de l’Aleixar, Maspujols i Vilaplana (Baix Camp)

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.