Dies de confinat recés

Aquest dies tots estem colpejats per la “ditxosa” pandèmia del coronavirus, que fins no fa gaire ens la sentíem llunyana quan veiem que només afectava a la l’altra banda del planeta, a la Xina, i que com tot el que no afecta en la nostra proximitat massa sovint no ens afecta ni preocupa. Però en aquest món tant global, no existeixen distàncies, i ràpidament la Covid-19 ha aparegut i sacsejat la nostra Europa, sense miraments, generant en moltes persones nerviosisme, ansietat, por... però alhora suscitant i fent germinar en el fons del cor de les persones aquella llavor que arrela en el fet que som imatge de Déu. La llavor de l’amor com la única que és capaç de donar resposta en aquests moments durs que ens toca viure.

I en mig d’aquesta foscor que genera el coronavirus al nostre voltant, des de la pregària hom es dóna compte de les llumeneres que van brillant amb força al nostrecostat i que ens ajuden a redescobrir el rostre i la presència de Déu en aquests moments intensos:

- creativitat i proximitat de l'Església: des del primer moment l’Església ha reaccionat per esdevenir propera a les seves comunitats: misses, pregàries, catequesis per via telemàtica; pregària incessant de moltíssimes persones; comunicació per múltiples mitjans i moltíssims recursos per mantenir-nos units i ferms en la fe. L’Església ha donat resposta per continuar acompanyant a cada creient en tot moment i situació, signe del zel pastoral dels seus membres i d’una Església viva i bategant.

- enfortiment del sentit comunitari: davant d’un individualisme creixent i un afebliment de les nostres comunitats eclesials, aquests dies hem experimentat un enfortiment espiritual i afectiu. En els missatges de whatsapp a tants grups i membres de la comunitat; en l’organització de trucades a persones que estan soles, tant de la comunitat com de les que no ho són; sentit de comunió i pertinença en les celebracions en streaming que supera tota distància; escalf i estima creixent dels uns amb els altres; valor de les celebracions litúrgiques i desig de celebrar-les de nou junts...

- transmissió d'esperança: des de bon principi tot missatge que ha sortit des del si de l’Església ha estat d’esperança, però no una esperança buida, sinó una esperança fonamentada en la presència de Déu amb nosaltres en aquests moments. És el #Tot anirà bé# perquè tenim a Déu al costat. És el gran regal que podem oferir els cristians en aquest moment de foscor: que la llum de l’esperança obri horitzons de pau i serenor per treballar plegats per un nou demà!

- sentit de fraternitat, proximitat i escalf: creix arreu el sentit de pertinença comuna a un poble, ciutat, país, i en la mateixa humanitat. Les adversitats uneixen, i en aquest cas veiem com els veïns s’organitzen per ajudar-se, valorem i preguem pels que donen més de sí a la societats: serveis mèdics, servei d’ordre, serveis de distribució etc. Les persones col·laboren entre sí per donar resposta a la situació present, amb vincles autèntics de germanor i ajuda. La situació present ens fa redesdescobrir que som germans els uns dels altres, i pels creients, fills del mateix Déu.

- valor de l'essencial:ja diuen que sempre valorem allò que no tenim... Aquests dies de confinament a tots ens fa valorar allò que és realment important en la nostra vida: la trobada amb amics, família, membres de la comunitat; el treball quotidià; poder sortir de casa i viure en el sí de les persones; un ritme i uns hàbits... Tot això ha quedat estroncat pel confinament i ens fa relativitzar les discussions i divisions; els honors i reconeixements; l’activisme i productivitat i tantes altres coses...

- retorn a Déu: sens dubte en aquesta Quaresma, ens ha ajudat a retornar més cap a Déu, en la pregària, el silenci, el recolliment.... Hem girat els ulls versAquell que és el més essencial en la nostra vida! Ho he viscut en la pròpia experiència i ho he pogut sentir en moltes persones de les meves comunitats i persones properes, han retornat cap Aquell que ens sosté en tot moment i prova. Són moltes les persones que havien anat refredant la seva relació personal amb el Senyor i aquests dies l’han recuperat, en aquest exercici conscient o inconscient de valorar allò que és important en la vida de cadascú...

Sens dubte ens pot passar i/o caure en l’error de viure-ho de forma puntual en el moment present, i que després retornarem al ritme i actituds que vivíem abans. Em vull resistir a creure-ho, i espero que tot el viscut arreli profundament en els nostres cors. Malgrat la tristesa i duresa del moment present, a mi m’està ajudant com a prevere i com a rector a sentir-me molt a prop de la meva comunitat: em sento refermat per ells i amb ells. Alhora és un moment de gràcia per retornar cap a Aquell que dóna sentit a la meva vida i a la meva vocació. Desitjo que aquesta, com tota crisi, sigui una purificació per la nostra Església, per les nostres comunitats i per la nostra societat.

Josep Mateu, prevere de l'arquebisbat de Tarragona, director del SIJ