Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

           Un dels trets més freqüents i preocupants del nostre món és la tendència a la divisió. Hi ha una gran dificultat a contrarestar els moviments de fragmentació que es produeixen tant a nivell del cos social com a nivell de la constitució interna de cada persona. En les societats globals xoquen dues forces: la mundialització i la fragmentació. Aquestes dues forces es reprodueixen en els éssers humans, de manera que la consciència global entra en tensió amb forts moviments interns que es resolen en esquerdes de notable gruix. L’home que emergeix en aquest canvi d’època viu la divisió al voltant d’ell i també la divisió a dintre d’ell, i això comporta desequilibris i patiment. Hi ha una desestabilització general, hi ha manca d’orientació, i molts es refugien en illes confortables, en grups-refugi, facilitats per les possibilitats econòmiques dels seus membres o per una idea poderosa d’isolament i indiferència davant la resta de la realitat humana.  

            De fet, una globalització concebuda tan sols des de l’economia resulta netament insuficient i, a més, il·lusòria. Els mercats no s’autoregulen per ells mateixos, i, si ho fan, deixen milions de persones fora dels circuits comercials. D’altra banda, com està mostrant la crisi mundial de salut provocada pel coronavirus, la circulació de persones i béns implica una circulació semblant de gèrmens i malalties que poden portar un perjudici més que notable a la vida de les persones i a l’economia dels països i ciutats. Quan ens sembla que som forts i quasi imparables, aleshores ens descobrim del tot vulnerables.

            Cal anar a l’arrel d’aquesta vulnerabilitat si volem imaginar un futur per a la família humana. Diu el llibre de la Saviesa: «La mort ha entrat al món per la malícia del diable» (2,24). Aquest verset es refereix no tan sols a la mort biològica sinó també a la mort espiritual –i tant una com l’altra, en totes les seves formes. La immortalitat és un do que rebran els qui hagin vençut les tendències de mal, sobretot les que provenen de la divisió. En efecte, el terme «dia-ble» (dia-bolos) significa el qui divideix, el qui contraposa, el qui cerca la confrontació i es complau en la violència. Darrere tot aquell o tot allò que promou la divisió hi ha una malícia, una actuació que mai no és clara sinó volgudament ambigua, amb la intenció que el bé i el mal quedin barrejats i confosos. La divisió no és un simple distanciament de persones o grups entre ells, sinó un intent de perforar la bondat, de dinamitar les relacions interpersonals, d’introduir la mort, potser sota l’aparença de vida. Cal ser lúcid per a detectar quan comença la divisió, l’acció pròpia del diabolos.

            Les guerres comencen amb una divisió i són de fet la màxima expressió de les divisions. Les causes dels conflictes armats són múltiples: ètniques, nacionals, religioses, polítiques. Però tots els conflictes sorgeixen de fet amb l’ambició i l’arrogància, i amb la voluntat d’imposar-se a l’altre, és a dir, subratllant tot allò que divideix. Aquest és un punt en què l’esperit del món s’escola fàcilment dins l’Església, i es veu «normal» que existeixi dins d’ella una cultura de la divisió –presentada sovint com a llibertat d’opinió! La pitjor ferida que es pot obrir en el cos eclesial és el trencament de la unitat. La divisió, el cisma, representen la mort de l’Església, mentre que la re-unió, l’aplec de batejats, és la imatge més pròpia dels qui no eren poble i ara són poble de Déu (vegeu Primera carta de Pere 2,10). La divisió, però, esberla la unitat del poble sant de Déu. De fet, si el poble de Déu queda sacsejat per la divisió, deixa de ser poble i passa a ser presa fàcil de la malícia del diable, el qui «ronda cercant qui engolir» (5,8). D’altra banda, tan sols una Església que es mantingui unida podrà ser principi d’unitat del llinatge humà, principi de retrobament de la humanitat sencera,  mitjançant la misericòrdia i el «dià-leg» (dia-logos) –que és el contrari de diabolos. Per això, on hi ha diàleg, no hi ha divisió.   

            És corprenedora la crida a la unitat dels deixebles que es fa en l’anomenada «pregària sacerdotal» de Jesús en l’últim sopar (Joan 17). El testament de Jesús, el seu discurs de comiat, acaba amb una petició adreçada al Pare perquè els qui li han estat confiats no siguin víctimes de la divisió ni es perdin com aquell que va trair el Mestre –aquell que es va preferir a si mateix abans de mantenir la unitat amb Jesús i amb la resta de deixebles. Per això la comunió en l’amor és l’autèntica consagració en la veritat, ja que la veritat és, en l’evangeli de Joan, l’amor fidel i misericordiós del Pare que el Fill comparteix amb l’Esperit. De manera semblant, la missió de Jesús és tipificada, segons Joan 11,52, com l’acció de «reunir els fills de Déu dispersos», és a dir, com la superació de la divisió, de la dispersió, de la fragmentació. Així salva Jesús el món: recollint allò que era dispers, recomponent allò que s’havia fet miques, retornant a la unitat tot allò que s’havia dividit. L’Església és una comunió, al centre de la qual hi ha l’Eucaristia, l’assemblea que reuneix al voltant d’un sol pa i d’un sol calze els qui vivien escampats pels camins del món i ara es nodreixin de l’aliment de la unitat.

            Cal, doncs, estar atent a les divisions que es produeixen i mirar de guarir-les amb la força de la pregària i amb un treball tenaç que desautoritzi la lògica de la divisió, la qual, en darrer terme, brolla de l’amor per un mateix. Divideix el qui, dins seu, està dividit i fragmentat, el qui està sotmès al propi «jo» i això li impedeix de veure en l’altre una persona pròxima. Vivim temps en què la visió de la unitat –de l’Església, de la humanitat– sembla una fantasia irrealitzable. Sovint és titllat de poc realista el qui subratlla el pes concret de les paraules de Jesús en el darrer àpat amb els deixebles abans de la seva mort: «que tots siguin u» (Joan 17,21). Un ecumenisme més aviat afeblit, un món global fragmentat, una Església en la qual no es comprèn prou la  importància de la catolicitat, tot plegat són motius que porten a concloure que l’esperit de divisió pot entrar dins la realitat present. La divisió, però, ha de ser contrarestada amb un compromís ferm a favor de la pau i de la unitat, que sigui un autèntic signe de contradicció en un món massa habituat al conflicte. L’Evangeli de Jesús ens convida a no conformar-nos ni resignar-nos, a ser artífexs de la concòrdia, a ser treballadors a favor de la unitat i de la pau.          

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià

En viu