Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Les epidèmies han estat un fenomen recurrent al llarg de la història humana. Les cròniques històriques i la literatura recullen múltiples referències a la pesta i altres malalties que han afectat la població en diferents llocs i moments. Per exemple, ja Tucídides a La història de la guerra del Peloponnès explica la pesta que l’any 430 aC va assolar Atenes.

               No és estrany, doncs, que també la Bíblia esmenti en nombroses ocasions les epidèmies. La cinquena de les deu plagues d’Egipte fou la pesta (Ex 9). Més tard, Israel pateix diverses epidèmies, generalment relacionades pel text bíblic amb infidelitats del poble (Nm 25,1-9). Els filisteus, després d’apoderar-se de l’arca de l’aliança, són víctimes d’una curiosa epidèmia de morenes fins que retornen l’arca als israelites (1Sa 5-6).Els profetes Jeremies i Ezequiel esmenten sovint la fam, l’espasa i la pesta com les grans amenaces que pesen sobre el poble (Jr 14,12; Ez 5,12, etc.); aquesta trilogia de calamitats serà esmentada més tard pel llibre de l’Apocalipsi (Ap 6,8).

               Un dels episodis més sorprenents relacionats amb la pesta és protagonitzat per David (2Sa 24; 1Cr 21). Després d’haver ordenat un cens del poble, el rei sent remordiments i s’adona que no ha estat una acció acceptable davant Déu. Llavors, el profeta Gad li proposa, de part del Senyor, que triï entre tres càstigs possibles: set anys de fam, tres mesos de derrotes militars, o tres dies de pesta. David escull la pesta.

               Ens podem preguntar les raons d’aquesta opció presa per David. Una primera hipòtesi pot ser la durada, molt més breu en el cas de la pesta: tres dies enfront dels tres mesos de la guerra i sobretot dels set anys de la fam.També podríem pensar que David escull la pesta perquè afecta la població de manera més aleatòria, sense fer distincions entre rics i pobres, homes i dones, petits i grans. En canvi, la fam s’acarnissa amb els més pobres, i les víctimes de la guerra són principalment els combatents i els més desprotegits, mentre que els rics i poderosos solen estar una mica més segurs, arrecerats en les seves fortaleses.

               Ara bé, el text bíblic dona una explicació diferent de tria de David. El seu raonament és aquest: “Val més caure en mans del Senyor, que és molt misericordiós, que no pas en les mans dels homes” (2Sa 24,14). Se sobreentén que la fam i la guerra són fruit de la responsabilitat humana. Efectivament, llavors i ara, la fam és conseqüència de les opcions, les accions o les omissions dels homes: sabem prou bé que en el món hi ha recursos suficients per alimentar tota la humanitat, i que és tan sols per un ús inadequat o per una distribució injusta que no tothom té el mínim necessari i que tantes persones moren de fam.Pel que fa a la guerra, encara resulta més evident que respon a decisions personals o col·lectives, generalment dels governants, que provoquen la violència i l’enfrontament per odi, egoisme, interessos personals o polítics, o per tants altres motius poc ètics. La guerra sempre és negativa, i sempre és evitable.

               I la pesta? És veritat que avui en dia no podem estar segurs que al darrere de determinades malalties no hi hagi també alguna mà humana. D’altra banda, segur que és responsabilitat humana que l’estil de vida predominant sigui tan poc respectuós amb la natura i no afavoreixi una vida sana, o bé que es dediquin pocs mitjans a la prevenció de les malalties i a la cura de la salut i la qualitat de vida de les persones. Ara bé, també és cert que avui i sempre la pesta i les malalties infeccioses resulten imprevisibles i difícils de controlar, molt més que altres malalties o calamitats. En aquest sentit, les epidèmies són més difícils d’aturar, com s’ha demostrat dramàticament en el cas de la COVID-19. És comprensible, doncs, que la mentalitat tradicional d’Israel les atribueixi d’una forma o altra a l’acció divina, com tot allò que s’esdevé en el món.

               Sigui com sigui, l’actitud de David revela una visió creient de la realitat que, rellegida naturalment a la llum del missatge evangèlic, continua essent vàlida avui. Es tracta de posar la confiança en Déu en qualsevol circumstància, sabent que ell és clement i misericordiós, i que enmig de totes les incerteses i les infidelitats humanes, vol el bé de la humanitat i ens orienta cap a la salut i la salvació.

               L’episodi del cens i la pesta acaba quan David compra l’era d’Aravna, a Jerusalem. El seu fill Salomó, anys més tard, construirà en aquell lloc el temple del Senyor. El dia de la consagració del temple, Salomó fa una llarga i significativa pregària al Senyor, i entre altres coses, li diu: “Si hi hagués fam o pesta al país… llavors, tota pregària o súplica que qualsevol home o tot el teu poble d’Israel facin estenent les mans vers aquest temple amb el cor penedit,tu escolta-la des del cel, on tens el tron, perdona i obra donant a cadascú el que mereixin les seves obres: tu coneixes els cors, ets l’únic que coneixes el cor de tots els homes”(1Re 8,37-39).

               Continuem pregant amb confiança i amb insistència el Déu clement i misericordiós, perquè faci sentir el seu amor a tothom, especialment als qui pateixen més directament les conseqüències de l’epidèmia i als qui treballen més intensament per alleujar-ne les conseqüències.

Agustí Borrell