La cooperació

Benvolguts, avui m’agradaria fer una reflexió oberta sobre la cooperació. Segurament molts de vosaltres sou socis de més d’una ONG, i en moltes de les vostres parròquies hi ha grups de cooperació o fins i tot de joves que es preparen per anar a viure una experiència missionera aquest estiu. Però cal que ens aturem un moment per a fer-ne una reflexió. No només perquè per desgràcia en aquests darrers temps han saltat totes les alarmes amb diferents escàndols en grans ONG internacionals, sinó perquè també al final tot el que està relacionat amb la cooperació s’ha convertit en una mena d’espectacle, on el que importa és el què jo visc, enlloc de ser el que l’altre viu. El centre de la cooperació s’ha posat sobre el qui dóna, enlloc d’estar sobre el perquè i a qui es dona. Una reflexió que també ens hem de fer com a Església, per veure si nosaltres, sense adonar-nos-en, també hem jugat el mateix joc, i hem amagat una mica la nostra veritable veu.

Què ens està passant? Doncs, crec sincerament, que estem recollint els fruits d’una cooperació mal canalitzada. L’Església és la mare de tota la cooperació, perquè havia tingut molt clara sempre la fraternitat. O sigui, que perquè teníem consciència que tots som fills de Déu no ens quedava un altre remei que compartir amb l’altre. Un altre que era imatge de l’Altre, perquè tot allò que fèieu a un d’aquests petits, és a mi mateix a qui ho fèieu. De fet, la cooperació ja era el signe distintiu de la primera Església, com veiem en Sant Pau, que a 1Co 16,1-2 escriu: Pel que fa a la col·lecta en favor del poble sant que hi ha a Jerusalem, seguiu també vosaltres les instruccions que he donat a les esglésies de Galàcia. Cada diumenge, que cadascú posi a part el que hagi pogut estalviar, i així, quan jo vingui, les col·lectes ja estaran fetes. Sant Pau, doncs, posa les claus de la cooperació internacional. I la clau més important és que la col·lecta és a favor del poble sant que és a Jerusalem feta per una comunitat de creients. O sigui, sap que vol ajudar a una comunitat que està passant necessitats, però no es considera millor que ells. Al contrari, els considera com un poble a respectar, a estimar, un poble sant. Membres de la mateixa comunitat.

La persona que rebrà la nostra ajuda no és per res inferior a nosaltres. I ja sé que ara em direu que no esteu pas en aquest nivell. Ningú no hi està! Fins que els actes mostren una cosa ben diferent. Us en poso un exemple: Recordo un dia, quan estava al Togo de missioner, que van venir uns cooperants. Feien un bon treball i guarien a molta gent. Aquesta dimensió no vaig saber mai com agrair-los-la. Però no deixaven de fer fotografies a la gent que s’acostaven, amb les seves malformacions i les seves ferides. Notava que aquella gent africana es sentia violentada. Però necessitaven els cooperants i no els deien res. Després m’ho deien a mi. I alguns amb tristesa em deien que els meus germans blancs els havien curat la ferida exterior però n’havien obert una d’interior. Un dia, una noia musulmana d’uns 15 anys es va morir en l’operació. Els pares la van venir a buscar per anar-la a enterrar. El fotògraf del grup em va demanar si podíem anar-hi. Li vaig dir que no, que seria molt violent, perquè eren gent molt pobre i musulmans. La nostra presència els molestaria, perquè com a estrangers ens haurien d’acollir i no tenien els recursos necessaris per fer-ho i els podríem humiliar. A més, com que jo sóc un capellà catòlic, no sabrien gaire bé quin paper hi hauria de fer. Li vaig dir que jo hi aniria al cap d’una setmana per a consolar la família. Ell insistia que calia anar-hi. Veient les meves reticències, al final em va dir, com una prova d’autoritat: «És que si puc fer la fotografia de com davallen el cos nu a la tomba això ens podrà donar molts de diners a la ONG». El vaig mirar i me’n vaig adonar que l’objectiu final, per a ell, no era aquella persona, ni la seva família, ni la gent que l’envoltava, sinó la seva ONG i el seu prestigi professional. Vaig dir que anava a buscar el cotxe i que l’hi acompanyaria. Però quan vaig ser al cotxe, vaig agafar la direcció contrària. Suposo que no em va pas esperar molta estona. M’adonava que tot i que estàvem al mateix lloc físic, el nostre lloc espiritual no tenia res en comú. Ell volia diners per ajudar-los segons el seu pensament. Jo només volia compartir la vida amb ells, tingués o no tingués diners, des de la meva profunda fe en Jesús.

Crec que això és el que ens cal recuperar. La cooperació només té sentit quan l’altre és un veritable germà. Nosaltres, com a Església, no és important si donem molt o poc, si fem molt o poc, però el què sí que és important és la qualitat amb què ho fem. El mes que ve continuaré amb algunes pistes de reflexió sobre el que crec que hauria de ser la veritable cooperació cristiana.

Joan Soler