Vés al contingut

El proppassat 16 de febrer els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense van fer pública una nota en la qual s’adreçava una crida a “refer la confiança mútua dins una societat com la nostra en la qual es dona una gran pluralitat cultural, política i també religiosa”. És clar que l’Església que peregrina a Catalunya, per boca dels seus pastors, no vol situar-se en el terreny de les opcions polítiques concretes ni troba encertat pronunciar-se en aquests moments sobre les formes possibles de construcció, present i futura, de la societat catalana. Més aviat reconeix la pluralitat de posicions i es decanta per constatar l’existència “d’un problema polític de primer ordre”, la solució del qual, diu, ha de ser justa, basada en el diàleg i generosa.

Es tracta de paraules importants, que s’afegeixen a les crides, del tot pertinents, del Cardenal de Barcelona a favor de la cohesió i la concòrdia en una societat que ha estat capaç d’aglutinar orígens, trenar contrastos i consolidar una cultura de l’acollida, també amb relació als refugiats. Catalunya no ha estat mai uniforme ni rígida, no és monolítica ni monolingüe. Més aviat ha funcionat com una esponja que s’impregnava de colors i olors, de llengües i parles i, darrerament, d’ètnies i grans onades de visitants. Catalunya i, particularment, Barcelona ha esdevingut un territori cosmopolita, integrat en el món global.

En aquest context caldria subratllar l’encert de l’expressió “confiança mútua”, que apareix en la nota episcopal esmentada. Una societat on, en els darrers mesos, els contrastos de projecte polític s’han accentuat, necessita tornar-se a plantejar l’aposta comuna pel viure junts, els uns al costat dels altres, no els uns en contra dels altres. Podem discrepar, però no hem d’estripar les cartes. Podem mantenir opcions diverses, però no hem d’oblidar tot allò que ens uneix com a poble que ha viscut una història mil·lenària, pastada entre moments de llum i temps de foscor, entre creacions remarcables i tristos desencerts. Podem proposar solucions diferents i fins tot oposades amb relació al futur del país, però no hem d’entrar en la manca de respecte ni en el menyspreu sistemàtic ni en el miratge de la post-veritat.

Certament, no tot s’hi val. La veritat i la mentida continuen existint. Una cosa no pot ser allò i el contrari, no pot ser alhora blanca i negra, acceptable i inacceptable. Sabem que el poder o l’afany de poder corrompen les persones, però, a més, són capaços de destruir els principis ètics fonamentals. Per això, una mitja veritat no justifica mai una mentida; ben al contrari, fa que la mentida sigui encara més execrable, ja que aquesta es presenta precisament sota forma de veritat. La dimensió ètica de la vida pública no pot quedar sepultada sota pronunciaments partidistes. No es pot entrar en el circ de l’ambigüitat calculada, ni es pot jugar amb la indefinició en relació amb els principis ètics. Jugar amb la veritat, equival a soscavar la possibilitat de recuperar la confiança mútua de tota la societat. Sense un compromís a favor de la veritat, s’entra progressivament en una manera de fer poc clara i poc neta, que fa impossible la relació serena entre les persones. Qui flirteja amb la post-veritat, és un destructor del teixit social i fa impossible la confiança mútua entre els seus membres. Llegim en l’Evangeli: “Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne” (Mateu 5,37).

La nota episcopal del 16 de gener esmentava un tema que els bisbes consideren preocupant. Deia: “Pel que fa a la presó preventiva d’alguns antics membres del govern i d’alguns dirigents d’organitzacions socials, sense entrar en debats jurídics, demanem una reflexió serena sobre aquest fet, en vistes a propiciar el clima de diàleg que tant necessitem i en la qual no es deixin de considerar les circumstàncies personals dels afectats.” El tema de les quatre persones empresonades sense judici en dues presons dels voltants de Madrid –exmembres del govern català o dirigents d’organitzacions socials del país– no és un tema exclusivament judicial. Té connotacions polítiques, socials i personals. Els bisbes eviten de valorar-les explícitament, però demanen una “reflexió” que les tingui en compte.

Indubtablement, l’expressió matriu del paràgraf és “clima de diàleg”. Voldria recordar que el Pòrtic de EL BON PASTOR del mes d’octubre de 2017 duia precisament per títol: “El diàleg, una necessitat”. En ell s’afirmava que la llei, sense diàleg, es pot convertir en una arbitrarietat. Els cinc mesos transcorreguts i la conjuntura actual (un nou govern català) fan encara més urgent l’entrada d’una dinàmica nova, que comenci per gestos de bona voluntat com ara l’alliberament dels quatre presos preventius. Dialogar no és rebaixar-se sinó construir junts, no és esperar que l’altre s’humiliï sinó trobar-se en una perspectiva comuna. Com deia un polític italià, “en política tot és possible, tan sols cal ser creatius”.

Ara bé, el “clima de diàleg” ha de començar per dalt i per baix. Els qui exerceixen responsabilitats de govern han de tenir com a prioritari un clima social que promogui l’intercanvi serè, sense crispacions ni agressivitats. Les paraules i les declaracions són del tot decisives a l’hora de construir un ambient més distès o més tensionat. Una paraula que mossega encén els ànims, i un incendi fonamentat en el menyspreu o l’insult de l’altre és difícil d’apagar. Les declaracions dels personatges públics (polítics i comunicadors) s’han tornat sovint aspres, cantelludes, carregades de confrontació. Llavors el clima s’enrareix, i la denigració de l’altre esdevé tan perillosa com una arma mortífera. En darrer terme, la denigració és l’expressió del fracàs del diàleg. Cinc mesos sense diàleg han acabat portant a un clima difús de denigració de l’altre, que no ens ajuda en res.

Per això, cal fer créixer, des de baix i pacientment, les llavors del diàleg i la confiança. L’Evangeli parla, en la setena de les benaurances, dels qui “treballen per la pau” (Mateu 5,9). “Pau” és un terme que inclou precisament la confiança i el diàleg. El clima de diàleg comença quan es busca positivament la relació amb l’altre, ni que sigui de manera episòdica o momentània, amb naturalitat, a l’escala i pel carrer. Refer un clima de diàleg vol dir relacionar-se amb els qui són amics i amb els qui ho són menys, potser perquè han posat al balcó una bandera que no em complau. Cal anar més enllà de les definicions polítiques i retrobar-se en aquell teixit d’humanitat que ens és comú a tots, que ens uneix a tots. Si els posicionaments polítics passen per damunt de la valoració de l’altre com a altre, llavors absolutitzem una dimensió de la vida que és important però que no és l’única. Primer, la persona; després, les idees, també les polítiques (vegeu el Pòrtic de EL BON PASTOR corresponent al mes de novembre de 2017). El treball volgut i constant a favor de la confiança i el diàleg, propi dels qui busquen la pau, és decisiu per a crear un clima constructiu en la societat catalana.

Armand Puig i Tàrrech

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.