Cantar la litúrgia

Com a Preside del Pontifici Institut Litúrgic de Roma he estat invitat a participar en una singular tasca de futur: preparar el cinquantenari de la Instrucció Musicam Sacram del Consilium i de la Sagrada Congregació dels Ritus que fou publicada el 5 de març 1967 per a l’aplicació de les directrius de la Constitució Sacrosanctum Concilium, en especial el seu capítol VI.

No m’entretindré aquí a desglossar els pros i contres d’aquestes efemèrides. Com es veu dels mateixos noms dels qui van ser els artífex de la Instrucció, moltes coses han canviat i, ja aleshores, el llunyà 1967, molts es queixaven d’un «arribar tard» respecte a la realitat de la música en la litúrgia, tal com la volia el Concili Vaticà II.

Sí, però, que vull en sengles articles aprofundir en algunes idees teologicolitúrgiques que ens poden portar a entendre millor el pes eclesiològic de la música en la litúrgia i especialment la dimensió teològica del cant, centrant-me especialment en el cant del prevere en la eucaristia.

Un primer accent el trobem al n.5: «L’acció litúrgica assoleix la forma més noble quan se celebra en cant, amb els ministres de tots els graus que desenvolupen l’ofici que els és propi, i amb la participació del poble (Cf. SC 128)».

El segon element, molt més teològic, es troba al final del mateix n. 5: «En aquesta forma de celebració, de fet, la pregària pren una forma més joiosa, el misteri de la sagrada litúrgia i la seva natura jeràrquica i comunitària es manifesten més clarament, […] i tota la celebració prefigura més clarament la litúrgia que se celebra en la Jerusalem celestial».

La “forma” de l’acció litúrgica correspon a uns termes que no es troben ja al Missal de Pau VI (1970). L’acció litúrgica pren diferents formes, però no hi ha diferents formes de gradació. La litúrgia, especialment l’eucarística, pren com a forma pròpia aquella en la qual tots els membres exerceixen el seu ministeri i, entre ells, singularment el del cant. Cada membre de l’assemblea té el seu ministeri donat per la seva condició, i que es caracteritza amb el cant. El prevere té com a deure cantar les parts dialogades de la Missa, el Prefaci i les oracions. El diaca, el de cantar l’Evangeli. La Schola Cantorum, el d’alternar-se amb l’assemblea. L’organista, d’acompanyar-la, i el poble fidel té el privilegi i el deure de respondre als diàlegs, cantar les aclamacions (Amen, Sanctus, Alleluia, ...) i participar amb el cant o en l’escolta silenciosa. Per tant, el cant forma part del propi ofici i no és una “possibilitat” per fer més o menys festiva una celebració. La “joia” que expressa la Instrucció, quan cadascú exerceix el seu ofici, ve del fet de fer-lo com cal. Així doncs cantar o no cantar, no depèn de la voluntat de solemnitzar o no una celebració. Cantar tindrà un pes litúrgic, teològic i eclesial.

Quan un prevere no canta, llevat de raons justificades, priva de la gràcia del seu ofici, primer a ell mateix i després al Poble, que no podrà respondre a les seves invitacions. Però quan “ho canta tot”, imposant-se a l’assemblea, priva de l’ofici que als fidels els ve donat de la seva condició de batejats.

I aquest és el punt: l’habilitació per al cant en la litúrgia ens ve del do de l’Esperit Sant que hem rebut tots en el Baptisme. El diaca, a més, en la seva ordenació adreçada a la caritat. El prevere en el do de ministeri ordenat. El Bisbe en la seva ordenació episcopal. Cadascú en el seu grau. I en cada grau tindrà un dret i un deure de cantar i de fer cantar la litúrgia. Una assemblea que canta la litúrgia expressa teològicament el seu ser Església i la pròpia comprensió del seu Déu. La cosa es pot dir negativament d’una assemblea que no canta.

La realitat de les nostres celebracions, almenys a nivell musical, sabem per quines dificultats passa. Però l’esperit del prevere hauria de portar a una celebració litúrgica participada i viscuda, precisament perquè és la forma més bàsica d’entendre i expressar l’eclesialitat. Cantar el do de la Paraula i de l’Eucaristia són la forma més noble d’exercir la gràcia baptismal. Si la litúrgia, i en concret l’eucaristia, és culmen et fons de la vida cristiana, la seva realitat teològica passa per elevar els cors i deixar cantar l’Esperit que ens habilita per comprendre el Misteris que celebrem i, alhora, fer-los comprendre.

Al final del n. 5 de la Instrucció Musicam Sacram (1967) trobem aquesta afirmació: «En aquesta forma de celebració, de fet, la pregària pren una forma més joiosa, el misteri de la sagrada litúrgia i la seva natura jeràrquica i comunitària es manifesta més clarament, […] i tota la celebració prefigura més clarament la litúrgia que se celebra en la Jerusalem celestial».

Cada ministre, ordenat o no, té una caracterització musical en la litúrgia. Exercir-la, o no, té molt de pes teològic. El salmista que canta bé el salm responsorial, realitza ja una hermenèutica de la Paraula en proclamar-la. No cantar el cant de comunió, amb el text del Missal, priva els fidels de l’intima relació d’aquest moment amb la lectura del l’Evangeli. I així podríem seguir. És a dir, aquesta jerarquia s’expressa en categoria de servei litúrgic: el que musicalment es manifesta és una dignitat ministerial al servei dels altres. Per això la dimensió mistèrica de la sagrada litúrgia adopta una manifestació joiosa. I, quan és així, la dimensió comunitària s’expressa més clarament, ja que el ministeri s’exerceix en bé de la comunitat.

I el salt teològic el realitza el text citat en la segona part: la celebració prefigura la litúrgia celeste de la Jerusalem del cel. Per què? Perquè la litúrgia ens transporta a l’àmbit celeste. I com bé sabem, al cel, segons l’Apocalipsi, tot canta. I en aquest cant es manifesta la Redempció. Perquè tots els que canten al cel són els redimits que gaudeixen de la presència de Déu i de l’Anyell. Així en aquesta dinàmica teològica el cantar la litúrgia terrestre ens prefigura la litúrgia celeste. Els nostres cants, més o menys rics, però sempre litúrgics, és a dir fonamentats en la Paraula de Déu i centrats en l’acció ritual, prefiguren el cant del cel. Perquè en l’ara i aquí, passem a un temps sense temps: passem de l’àmbit del parlat (profà) a l’àmbit del sonor (sacre).

Per això la celebració de la litúrgia hauria de suposar per als ministres ordenats un exigència també musical de preparació i de vivència. És el ministeri que hem rebut i que passa pel cant de la Paraula en la litúrgia pública, oficial i solemne de l’Església. El nostre cant ha de convidar l’assemblea a aixecar els cors a Déu, ha de fer-los conèixer la joia de la Redempció expressada en les seves aclamacions i els ha de formar litúrgicament en els cants i respostes, cadascú en el seu grau. Cal també cercar les formes que siguin més participatives. Però cal defugir la dinàmica de la discussió pel que fa als gustos. La qüestió del cant i la música en la litúrgia és eminentment teològica. Una vegada entesa aquesta dimensió junt amb la dimensió eclesial de la litúrgia, es podran cercar les solucions i els recursos adients i proporcionats a cada realitat, cultura i situació. Perquè és bo lloar el Senyor, infinita és la seva misericòrdia.

P. Jordi-A. Piqué i Collado OSB,

Monjo de Montserrat, Preside del Pontifici Institut Litúrgic (Roma)